Obres bones, obres dolentes

 

     Fa molts anys vaig ser testimoni d’una conversa que em va fer sentir molt incòmoda. No només perquè em va semblar que jo no l’ havia de sentir, sinó perquè al mantenir-la al meu davant, es va fer palès que per als dos interlocutors, jo era completament invisible. Un dels artistes “estrella” de la galeria on treballava i el galerista, tots dos drets al davant de la meva taula de treball, haurien d’haver estat més discrets.  L’artista havia rebut feia poc la visita del director de la galeria que havia anat a triar les obres de la propera exposició. Estava molt molest perquè el director havia fet la seva tria i havia arraconat molts quadres amb mostres de menyspreu manifest. L’artista creia que les obres apartades eren imprescindibles i que el director havia actuat de forma equivocada. Va dir una frase que se’m va quedar gravada: “Només ho troba tot bé quan és d’en Tàpies”. El galerista no va defensar el seu director, i va dir a l’artista que faria portar totes les obres a la galeria. L’exposició es va muntar amb les obres triades pel director i va resultar una exposició excel·lent. Les rebutjades van desembarcar al magatzem, i allà s’hi van estar anys. 

 

     Des d’aquell moment, sovint m’he plantejat la qüestió de si s’han de donar per bones totes les obres que fa un artista. No només les dels nostres contemporanis, sinó les dels considerats històrics. Sobre això, un conegut meu sempre diu que no és el mateix un Picasso que un quadre signat per Picasso, o un Miró que un quadre signat per Miró. Cap artista es lliura de cometre errors, ni de passar etapes o fer obres menys inspirades. La desgràcia és que la capacitat de veure això no la té tothom, i el que es valora és només la signatura. Hi ha moltes obres d’artistes locals consagrats, que, per no haver passat un filtre, donen la raó a tots aquells que sempre en van ser crítics. Fa pocs mesos, en una exposició retrospectiva de l’artista que va protagonitzar aquella conversa, vaig reconèixer alguns d’aquells quadres rebutjats que van dormir el son dels justos al magatzem, fins que, a la mort de l’artista, van retornar a la família. 

 

      Tot i que és un tema delicat, un bon galerista ha de saber triar sempre les obres que exposa, malgrat que alguna vegada hagi de torejar l’enuig d’algun artista. És molt difícil, per no dir impossible, defensar obres en les que l’artista no ha estat prou fi, sobretot quan ho veus i ho sents així. El dia que vaig ser testimoni d’aquella conversa, jo en sabia poc del món de l’art contemporani perquè tot just començava, però a mesura que han anat passant els anys no puc fer altra cosa que posar-me al costat d’aquell director, que actuava amb criteri i valentia, i que prenia decisions correctes pel bé de l’artista. Però d’altra banda descobreixo amb desengany, que el pas del temps no serveix de gaire. Els criteris s’esborren i les males etapes es justifiquen. Prevaldrà l’aura que s’hagi sabut crear l’artista en vida, o la que li hagin creat un cop mort, i, si l’aura és bona, només es farà valdre la signatura de les obres. Encara és hora de llegir la més mínima crítica objectiva sobre alguns d’aquests artistes de trajectòria irregular. Les obres, tant les bones com les dolentes, van a parar al mateix sac. Per no parlar de moltes de les recuperacions històriques d’artistes de tercera fila que, a falta d’un present engrescador, es glorifiquen en exposicions que sovint em posen els pèls de punta. Però aquest és tema per a un altre article.