Sobre regalar art

 

     La setmana passada, el crític Eudald Camps publicava un article al Diari de Girona sota el títol “Perquè no regalem art?”, en el que, entre altres coses, plantejava el descrèdit progressiu de l’art contemporani en la societat, i apuntava també la desaparició gradual de les galeries d’art a la ciutat de Girona, que de la dotzena que hi havia hagut, en sobreviu només una. En aquest bloc m’he ocupat sovint de la transformació negativa que ha patit el sector de les galeries, que no és una cosa d’ara, ni de fa un parell d’anys. Quan vaig començar aquest bloc l’any 2012, ja havíem iniciat la baixada per la pendent. Els que, com jo, estàvem a primera línia, ho vam notar de seguida, i els motius són variats. No em vull ocupar d’aquest tema en aquest article, sinó de l’experiència d’una persona que esmentaré com a C., i que des de fa molts anys, sí que regala art per Nadal. 

 

    Conec en C. des de fa més de trenta anys i és un veritable apassionat de l’art contemporani. Durant tota la vida ha visitat totes les exposicions possibles, d’aquí i d’arreu perquè per feina o afició viatja moltíssim. Al llarg de molts anys, ha adquirit un coneixement a fons del panorama artístic i s’ha anat construint un criteri molt personal, que de vegades comparteixo i d’altres no. Però a l’hora de transmetre la seva afició a amics i coneguts es troba sol. Des del principi, va ser conscient de la dificultat de despertar la curiositat per l’art contemporani entre les seves relacions, així doncs, de manera persistent, es va dedicar a organitzar sessions a casa seva per demostrar que, a través de l’art, es pot viure una vida més rica. Va fer presentacions d’artistes, performances, lectures de poesia, acompanyava amics a visitar exposicions, els reenviava tota la informació que rebia per part de galeries i museus, i cada any, per Nadal, feia una tria d’obres de petit format (per no condicionar) per regalar a totes aquelles persones amb qui, durant l’any, havia tingut una relació especial o un vincle professional important. Jo sempre li preguntava quina rebuda havien tingut les obres, i, generalment, era bona –també hi havia hagut vegades que no li havien donat ni les gràcies-, però mai va aconseguir el que ell pretenia en el fons: que els que rebessin el regal s’interessessin per l’art, que s’apropessin a les galeries per conèixer millor l’obra de l’artista que els havien regalat. En definitiva, fomentar l’interès i el col·leccionisme, atès que tots els que rebien el regal tenien un poder adquisitiu alt. Tot i amb això, no se’n va sortir mai. De fet, una vegada ens va visitar un important gerent d’empreses culturals que havia rebut un dels regals de C. A l’habitació en la que penjàvem obres dels artistes que havíem exposat, va identificar una fotografia de la mateixa sèrie de la que havia rebut. Es va posar contentíssim, i ens va ensenyar les fotos d’aquest artista que tenia al mòbil, baixades d’internet, acompanyant cada foto amb una sorollosa riallada. I aquí s’acaba la història. Cap curiositat sobre l’autor, i per descomptat, ni la més mínima intenció de comprar cap més foto. La seva visita tampoc havia estat propiciada per l’entusiasme de C., sinó per un compromís laboral amb l’artista que estàvem exposant en aquell moment.

 

     Un dia que en C. visitava l’empresa d’uns clients seus, va tenir una sorpresa. Penjada en una paret va descobrir una obra d’una artista de la que ell n’era admirador i sobre la que havia parlat al seu client de manera entusiasta. Va tenir una gran satisfacció d’haver aconseguit el seu propòsit: havien comprat una obra!. Però quan es va acostar, va veure que era no era una obra original, perquè tota l’obra d’aquesta artista són collages i aquesta no ho era.  Quan el client va veure que s’ho mirava, tot satisfet, li va dir que havia buscat l’artista a Google, li havia agradat aquella obra, havia descarregat la imatge i l’havia imprès. Per més inri, l’havia emmarcat i tot. Aquesta anècdota, ja exemplifica com està el pati. I tot i que en C. no tira la tovallola, n’hi ha per fer-ho.