Un infern a tocar

      

     Fins ara, només he escrit una vegada sobre el Sr. Martínez. Va ser en l’article “Aquelles reunions dels dissabtes”, on explicava el procés de producció dels primers objectes de Joan Brossa a finals dels anys 80. Jo m’ho havia passat molt bé en la seva companyia, era molt bon home, tenia una gran voluntat d’ajudar als altres, era agradable i senzill. Quan vaig entrar a la galeria Joan Prats, ell, que rondava la seixantena, ja feia anys que hi treballava, i va ser simpàtic i amable amb mi des del primer moment. Havia fet de fuster tota la vida, i quan va plegar l’empresa on treballava, en Lluís Maria Riera el va fer entrar a la galeria. Era de molta utilitat durant els muntatges, i feia tots els encàrrecs haguts i per haver que se li encomanaven. Sovint penso en ell, però potser per autocensura de situacions delicades, no havia entrat al fons d’una història que ens va marcar a tots per sempre. Una història que, de fet,  forma part del mosaic que vaig construint en aquest bloc. Coses que no es saben ni es veuen, però que formen part indissoluble de la meva experiència. 

 

     Malgrat la seva bonhomia, un dels problemes del Sr. Martínez era que bevia. Quan venien clients i ell corria per allà, jo patia. Feia molta olor de cervesa, sobretot a la tarda, després de tot un dia de viatges al bar. Al principi la cosa no passava d’aquí, però amb els anys, el seu problema es va agreujar. Els altres companys no volien tenir-lo al costat, perquè es va tornar esquerp i problemàtic. Si l’enviaven a fer encàrrecs podia desaparèixer tota una tarda. Quan la galeria va travessar greus problemes econòmics i vam deixar de cobrar el sou, la seva situació encara va empitjorar més. En aquella època es generava molt correu. Els emails no existien, i qualsevol cosa (cartes, factures, notes de premsa, etc.) s’enviava per correu postal. L’encarregat de portar la correspondència a l’oficina de correus era el Sr. Martínez. Un bon dia, els nostres correus van deixar d’arribar. Recordo trucades de clients reclamant factures, fotografies d’obres o certificats d’autenticitat. Al començament li donàvem la culpa al mal servei de correus, fins que vaig descobrir què passava. Un vespre, després de plegar, vaig veure el Sr Martínez caminant al davant meu. Portava la correspondència a la mà i vaig suposar que anava a correus. Però en passar davant d’un contenidor de brossa, la va tirar tota a dins. Es quedava els diners del franqueig i llençava les cartes. A partir d’aquell dia, de la correspondència es va encarregar una altra persona. 

 

     Però el seu problema no era només la beguda. Aquesta potser era la desgraciada conseqüència d’una problemàtica familiar greu. Jo coneixia la dona i els seus tres fills, i mai m’hauria imaginat que un dissabte a la tarda es presentaria la dona, sempre riallera, en un estat molt alterat i que començaria a llençar plats i gots contra els vidres de la galeria. Tampoc m’hauria imaginat mai que el seu fill seria detingut per violador, arruïnant per sempre més la vida d’aquella família. A partir d’aquell moment, el Sr Martínez es va convertir en una ombra pesarosa, i sovint el trobava plorant en algun racó del magatzem. Va seguir treballant a la galeria fins que, en un reajustament de plantilla, el van acomiadar. Ell, però, estava content. Ja en tenia prou de treballar, i podria empalmar l’atur amb la jubilació. Però com a ésser condemnat, la tranquil·litat li va durar poc. Un càncer de gola se’l va endur en pocs mesos. El darrer record que em queda relacionat amb ell, va ser la visió terrible del seu fill emmanillat, en primera fila, el dia del seu enterrament. 

 

      En aquells anys, quan inauguràvem una exposició i veia tota aquella gent, amb la copa de cava a la mà, admirant les obres recents de l’artista de torn, rient i xerrant entre ells, segurament de frivolitats felices; quan els havia d’ajudar a solucionar el gran dilema de quina era la millor obra per a la seva col·lecció, pensava en les grans contradiccions al meu voltant. Cap d’aquelles persones ni remotament s’imaginava l’infern que tenia a tocar. 

Nota: La imatge que il·lustra aquest text és una Polaroid datada el 13 de setembre de 1988. El Sr. Martínez i jo "jugant" amb un poema objecte de Joan Brossa que estava en procés de producció.