A les trinxeres!

     

     A més d’un/a li resultarà còmica la comparació que faré, però ahir, tot veient una pel.lícla de ciència ficció titulada After earth, em vaig sentir completament identificada amb la narració del film. La terra havia estat abandonada per la humanitat, que havia hagut d’emigrar a una galàxia nova, àrida i plena d’unes bèsties terribles dedicades a matar els humans. El secret per a que et deixessin tranquil era no tenir por. L’absència de por et convertia en invisible i era la única defensa possible. El protagonista era un adolescent que acompanyava el seu pare a una missió intergal.làctica. La nau  va ser destruïda per una tempesta de meteorits i van haver de realitzar un aterratge d’emergència a la Terra, que s’havia convertit en un planeta hostil, amb una atmosfera irrespirable. A la nau, hi transportaven una de les bèsties assassines, per fer no se quins experiments a l’espai. Durant l’aterratge, la nau es va trencar en mil bocins, i només varen sobreviure el pare, el fill i la bèstia assassina. El pare va resultar greument ferit, i demanà al fill que travessés els cent kilòmetres que els separaven de la cua de la nau i que anés a buscar un estri de comunicació amb l’espai, per avisar del seu accident i demanar que els rescatessin. Com era d’esperar, el fill ho va aconseguir, després de lliurar batalla amb micos salvatges, lleopards sanguinaris –tots degudament mutats i preparats també per atacar els humans- i de matar la bèstia assassina que viatjava amb ells. En el moment clau, el fill va recordar el que li havia dit el pare: "la por no existeix, saber-ho és la única cosa que et farà sobreviure."

     Si em deixo dur pels sentiments normals, jo també sucumbiré. Potser no em moriré, però patiré severs atacs d’angoixa. Si faig simplement el que feia abans (que no és altra cosa que el que s’ha de fer en circumstàncies normals), el més probable és que també sucumbeixi. S’han acabat els temps plàcids en els que hi havia amants de l’art, gent entesa (de debò) i curiosa, col.leccionistes experts o ocasionals. Vaig sortir d’una galeria que em semblava morta –cada dia tenia la sensació d’entrar en un cadàver- i en la que jo estava poc més que presonera; però la realitat actual s’assembla a la terra descrita a la pel.lícula de ciència ficció: res que s’assembli a un territori fèrtil i confortable per al normal desenvolupament d’una galeria d’art. El món exterior està pràcticament desert, i el món virtual és un aiguabarreig de frivolitats, en el que campen lliurement tot tipus de personatges, sovint tant buits i banals, que a mi em semblen sinistres. És cert que tant en un lloc com en l’altre, hi trobo, de tant en tant, ànimes bessones, i el camí es fa més suportable. Segueix havent gent preparada a la que dóna gust d’escoltar o llegir. Però tinc la impresió que els altres predominen. El terreny els és molt més propici. O com a mínim, a mi em sembla que a ells les coses els són més fàcils, fins i tot alguns apareixen com a veritables triomfadors.

Molts dels bons han hagut de tancar les seves galeries per falta de públic, o han hagut de reinventar-se, fent coses diferents, canviant el seu model de negoci. La veritat és que al davant de tantes dificultats, jo cada dia, quan surto de casa tinc la sensació d’anar al front. Tot costa, qualsevol èxit, per petit que sigui, comporta un esforç titànic. No és estrany doncs, que abans de començar cada jornada em vingui al cap la frase que deia la Meg Ryan a la pel.lícula Tens un e-mail, quan es tractava de defensar el seu petit negoci, una llibreria de contes infantils : “A les trinxeres!”. I no tenir mai por, sobretot!

Nota: Al final del tercer paràgraf utilitzo el masculí genèric, però també hi ha moltes triomfadores de l'espècie que descric.

     

Martí Gasull Avellán, retrats d'artistes

    

       Més informació sobre la propera exposició a la galeria: 

      L’exposició consta de 29 retrats i un autoretrat realitzats entre els anys 1965 i 2016. Una bona part, pertanyen al gruix de més de 4.000 negatius que Martí Gasull va cedir al MACBA, en qualitat de dipòsit. Com escriu Bernat Gasull i Roig al pròleg del catàleg de l’exposició que ha tingut lloc entre els mesos de maig i setembre de 2016 al Museu de Montserrat: (...) Són fotos d’artistes que mon pare ha tractat o conegut, o fins i tot ha establert una amistat ferma i estreta. Com ell mateix diu, són “sorgides del vici de fotògraf”. A voltes són fruit d’un imprevist: “Un dia em truca Guinovart i em diu: Martí, estic a Barcelona i m’han demanat una foto. Puc venir al teu estudi i en un minut m’en fas una?. Prou, li contesto. Resultat: Tres hores jugant a fer fotos”. Per això, més enllà del gest i l’esperit de l’artista, les imatges traspuen una dissimulada admiració, amistat i afecte mutus”. La majoria de les fotografies estan fetes amb Hasselblad, però també amb Nikon i Linhof 9 x 12 i són ampliacions a partir de l’arxiu digital. Sovint, els retrats han estat fets durant les sessions dedicades a fotografiar les obres dels artistes, i copsen l’actitud reflexiva, concentrada, introspectiva, i de vegades irònica o somiadora dels seus autors. Amb aquesta exposició que presentem a el quadern robat, volem reivindicar la persona i l’obra de Martí Gasull Avellán, que sempre amatent i discret, ha estat un testimoni d’excepció de la creació artística del nostre país, així com un exemple d’excel.lència professional de primer ordre.

Marí Gasull Avellán neix a Barcelona, el 4 d’abril de 1944. Des de petit viu de ben a prop el món de la fotografia a través del seu pare, Martí Gasull Coral, l’obra del qual es va poder veure a la galeria el quadern robat l’any 2015. Amb ell s’inicia professionalment, tant en la fotografia industrial, com en el laboratori, aprenent tècniques de revelat, diapositives (ektachrome), i tot allò relatiu a la interpretació de la llum. Des del 1960 es dedica al reportatge social amb altres col.laboradors, decantant-se més tard per encàrrecs de qualitat dins el món industrial i publicitari. Als anys setanta entra en contacte amb el món de l’art, que el fascina profundament. A partir d’aleshores, s’especialitza en la fotografia d’obres d’art, i posa tots els mitjans tècnics i el seu ofici, per tal de reproduir l’obra de forma exacta i copsar, a més, tot allò que l’artista volia expressar. A partir d’aleshores s’inicia una intensa col.laboració amb editorials, museus, galeries, i, sobretot, un contacte estret i enriquidor amb molts artistes, com Tàpies, Subirachs, Guinovart, Aguilar, Plensa, Riera i Aragó, Brossa i tants altres. Les fotografies de Martí Gasull han estat publicades en nombrosos llibres i catàlegs.

Partint de l'Antàrtida

     

     Deuria ser l’any 1998 o 1999 quan, un vespre, en un col.loqui de la televisió, vaig descobrir la Josefina Castellví. Va ser després de la pel.lícula Los dientes del diablo, que anava sobre la vida dels esquimals a l’Àrtic. Suposo que el tema principal  d’aquell col.loqui era el canvi climàtic i les seves conseqüències, però per a mi va significar la descoberta de l’Antàrtida. Em va seduir completament tot el que va explicar la Josefina Castellví, que havia sigut la primera dona en dirigir la base espanyola de l’Antàrtida. Sobretot pel que significava el saber coses que fins aleshores ignorava completament, i per la conseqüent curiositat que em va despertar aquella descoberta. A partir d’aquell dia, em vaig dedicar a buscar tota la bibliografia que hi havia a les llibreries sobre l’Antàrtida, i ben aviat, em van atrapar completament les tremendes aventures dels primers exploradors polars. Sobretot pel que tenien de romàntic, i per tot allò que jo podia extrapolar a la meva vida quotidiana. Aquells aventurers havien hagut de travessar un ambient completament inhòspit, i en conseqüència, s'havien vist abocats a viure totes les penalitats imaginables per tal d’assolir un ideal. En el seu cas, aquest ideal era la “conquesta” del pol sud.

     Durant aquella època, jo havia de lluitar cada dia no contra les inclemències climatològiques ni contra barreres de gel infranquejables, sinó contra un tarannà laboral que a mi se m’acudia banal i frívol. A la galeria d'art en la que jo treballava, que durant molts anys havia estat un punt de referència indiscutible en el panorama artístic de la ciutat, començaven a predominar uns valors, que poca cosa tenien a veure amb els d’abans. De vegades es defensaven projectes d’una relativa inconsistència, projectant una imatge que desdibuixava la que s’havia tingut. En aquells moments, jo em vaig identificar amb el capità Scott. Malgrat les adversitats, ell va perseguir el seu ideal. Jo, malgrat estar en un lloc poc privilegiat -tot i que el "meu"'espai era millor que el de la galeria principal,  no deixava de ser la galeria secundària- maldava per seguir la línia dels inicis de la galeria. No ho vaig tenir mai fàcil, i com el mateix capità Scott, a la fi vaig sucumbir a un temporal. Però durant alguns anys, jo em sentia com una exploradora polar: res és fàcil i s’han de posar tots els mitjans imaginables per tal de mantenir el nord (en el seu cas el sud) i la integritat. Les lectures sobre les seves aventures polars em van donar energia, i em van ajudar a trobar mecanismes de resistència. Sempre vaig ser molt conscient que la confiança de la gent era un valor que mai es podia arriscar, i la deriva de la galeria començava a fer-la trontollar.

     Aviat però, les experiències dels exploradors antàrtics em van resultar insuficients. La tempesta era massa forta i les meves capacitats i el meu poder per a canviar les coses massa dèbil. Va ser llavors quan em vaig posar a estudiar piano. La música em va donar a partir d’aleshores, els recursos que em feien falta per a la supervivència. Cultivar les pròpies capacitats, preparar-se, tot plegat tampoc estava gaire lluny del que vaig aprendre d’aquells aventurers.

     Un dia, a la galeria van exposar l'obra d'una artista que havia basat tot el seu treball en els exploradors polars. Em vaig sentir profundament desconcertada. Va ser com si després de travessar una tempesta de neu, d’haver caminat fins a l’extenuació per tal d’arribar a un indret més confortable, hagués tornat al punt de sortida. Paradoxes de la vida. 

     

Un fotògraf, molts artistes

     

   

     L’exposició que estem preparant ara, té vida pròpia. Són retrats d’alguns dels moltíssims artistes que ha fotografiat en Martí Gasull al llarg de la seva trajectòria professional. Malauradament, per raons d’espai hem hagut de fer una tria. Amb alguns dels artistes he compartit moltes hores, he conviscut amb les seves obres, i els he defensat com a galerista. De vegades, i això és molt gratificant, he ajudat a molta gent a descobrir-los, a entendre’ls, a entrar en el seu món i gaudir-lo. Però els retrats de Martí Gasull són alguna cosa més que un retrat. Són el testimoni de la seva col.laboració amb tots ells com a fotògraf. El testimoni de qui va entendre com ningú la seva obra, de qui els va escoltar, de qui els va seguir com a artistes i de qui, com ningú altre, -tret d’ells mateixos-, va saber què hi havia més enllà dels quadres que va fotografiar. I si he dit al començament que aquesta exposició té vida pròpia, és perquè, mentre hi pensem, i hi parlem, se’ns acudeixen diversos fils conductors, tant interessants, que fins i tot ens quedem astorats nosaltres mateixos. De fet, és com si a poc a poc, aquesta exposició prengués vida, i ens fes veure coses en les que no hi havíem pensat.

      Mirant els centenars de retrats de Martí Gasull – no només la trentena que exposarem-, ens hem adonat que, més enllà encara de ser un fotògraf extraordinari, en Martí Gasull és un veritable testimoni de la història de l’art del nostre país dels darrers quaranta anys. De l’art que ha sorgit d’aquí, i de molt del que ha vingut de fora. De tot –o de bona part- del que ha passat artísticament a casa nostra. La seva càmera ha registrat una part important de l’activitat creativa que s’ha produït a Catalunya. I els retrats en ensenyen qui són els protagonistes; ens els fan propers.

     El panorama artístic, aquí o on sigui, és i ha estat sempre molt complex. No em refereixo tant a la qüestió artística en sí, sinó a la consideració o valoració d’aquesta qüestió artística per part –sobretot- del context artístic. Conflictes d’interessos, afinitats o divergències han creat corrents d’opinió favorables a uns, contraris a uns altres. S’han gestat modes o tendències; de vegades alguns artistes han dominat l’escena. Altres, la majoria, han fet el seu camí, que quasi mai ha estat fàcil. El repàs d’artistes que ens plantegen els retrats que tenim al davant, ens fa veure que no hi ha una història lineal, que tot és molt més complex, que la realitat esta plena de corbes i racons, de pisos i soterranis. En Martí Gasull ha seguit tots aquests camins fent la seva feina. I els ha seguit amb el màxim respecte i amb el màxim afecte. De la seva mà, ens adonem que la rellevància pot estar a tot arreu i que de tots els camins que es creuen en sorgeix un context ric i interessant.

     Intueixo que aquesta serà una d’aquelles exposicions riques d’experiències. Molt probablement, ens suggerirà històries noves cada dia. Estic convençuda a més, que en Martí ens explicarà moltes vivències i moltes anècdotes que ens aportaran altres perspectives i més coneixements. Ara que tot esta tant confús i apagat, penso que una revisió del panorama ens anirà bé. Ens aportarà llum.

Nota: La foto que il.lustra aquest article és de Jordi Casañas

La desaparició de l'Oteiza

     

     La història que relato a continuació fa quasi vint anys que va passar. Va ser durant la crisi anterior, la dels anys 90, i ara, que es prepara una exposició de Jorge Oteiza a La Pedrera, és oportú recordar-la.

     En aquella època, a la galeria en la que treballava les passàvem magres. Les exposicions es venien poc i malament, i havíem de tirar del fons d’obra ( i sort que en aquella època encara n’hi havia) per sobreviure. Oferíem obres d’artistes “històrics” a un preu temptador als pocs col.leccionistes que encara quedaven. Al magatzem hi havia una escultura de Jorge Oteiza molt maca, i vaig pensar en buscar-li un client. Es titulava “Caja Abierta” i era una edició de 30 exemplars. Abans, però, vaig anar a buscar-la, més que res per tornar-la a veure abans de començar les gestions. Però l’escultura havia desaparegut del seu lloc habitual. Allà on havia estat hi havia quedat una empremta, un registre enmig de la pols. Vaig preguntar, però ningú en sabia res. Tothom la recordava al damunt de la prestatgeria on s’hi havia passat els darrers anys.  Enlloc constava cap moviment recent de l’escultura: cap document de préstec, cap albarà de dipòsit. Vam descartar el robatori per un agent extern violent. Ningú havia forçat l’entrada, ni havia saltat l’alarma. També era molt remota la idea de que l’hagués robat un lladre ocasional; més que res perquè l’escultura estava amagada i era massa gran per treure-la d’allà de forma discreta. A més, era força pesada. Vam regirar-ho tot, però l’escultura s’havia volatilitzat. La sospita que l’havia agafat “algú de dins”, va anar prenent força. En aquells temps, aquella escultura no era la única cosa que havia desaparegut misteriosament.

     Per observar les reaccions de la plantilla, jo i un altre company, vam idear un pla: es tractava d’inventar-nos un comissari que estava organitzant una exposició sobre Oteiza. El “comissari”, per al que vam prendre prestat el nom d’un amic, va escriure una carta a la galeria demanant obres de l’escultor en cas de que en tinguéssim, i oferint la possibilitat de la seva compra, si el comitè de l’entitat organitzadora ho creia oportú. Vam estar pendents de l’arribada de la carta i de les posteriors reaccions, però no va passar res de res. Havíem posat l’adreça i el telèfon del nostre amic, per veure si “el” o “la lladre” hi contactava, però el nostre amic no va rebre cap escrit ni cap trucada.

     L’altra possibilitat que vam contemplar, va ser la de que l’escultura d’Oteiza havia estat lliurada a un altre escultor per error. Durant aquells dies s’havia retornat tota l’obra d’un escultor amb el que, després de molts anys, s’havia deixat de treballar. L’escultura tenia certes similituds formals amb les d’aquell escultor, i hauria pogut ser que el transportista que ajudava a l’encarregat del magatzem a traslladar les escultures al seu camió, la prengués per una obra més de les que s’havien de retornar. A més, totes estaven a la mateixa habitació. Si és que va ser així, l’escultor en qüestió mai va dir res. Des d’aleshores, l’escultura esta en parador desconegut. Algú em va dir una vegada que les obres d’art sempre acaben tornant a sortir a la superfície. Quan veig obres de Jorge Oteiza en una exposició, penso en la possibilitat de trobar-la. Fins ara, no he tingut sort.

Fontana, Torres García, Cornell, Rothko, Beuys, Furriols

    

     L’obra de Joan Furriols té, encara, un abast molt minoritari. Això vol dir que moltes de les persones que visiten la seva exposició a la nostra galeria, no coneixen la seva obra. Per alguns és un autèntic descobriment, i és curiós veure com la majoria no s’està de trobar paral.lelismes amb l’obra d’altres artistes molt reconeguts. He arribat a la conclusió que tots tenim la necessitar d’etiquetar les coses, o si més no, de situar-les en un context estilístic. Es fa necessari trobar una línia discursiva, un perquè de totes les coses.

     Després d’aquestes visites, he pres notes dels comentaris i reflexions d’alguns dels visitants, i crec que val la pena posar-les aquí per escrit.

1.-  La relació amb Lucio Fontana.

     Aquest és potser el comentari més freqüent. Les superfícies amb forats de les obres de Furriols poden acostar-se, a primera vista, a les de Fontana. L’actitud, però, és molt diferent. Furriols no busca agredir les superfícies, traspassar-les, transgredir-les. Furriols dibuixa. Els seus forats són delicats, subtils; creen uns altres espais, una altra dimensió.

2.- La relació amb Torres García.

     Amb algunes de les obres es pot establir aquesta relació, especialment amb algunes objectuals. Els objectes de Torres García, no són abstractes, ni tampoc imitatius. D’ells sobresurt una remarcable potència esquemàtica que remet a una representació particular de les coses. Aquests objectes esdevenen símbols i condensen diversos significats. Les composicions de Torres García, basades en enquadraments de línies verticals i horitzontals busquen crear una composició unitària de línies, estructura, color geometria, signes i textures. Aquest raonament es podria aplicar perfectament a més d’una de les obres de Joan Furriols exposades.

3.- La relació amb Joseph Cornell.

     Joseph Cornell va ser un dels pioners de l’assemblatge. Autodidacta i influït pels surrealistes, Cornell va crear unes caixes o vitrines, en les que hi combinava objectes diversos, practicant una mena de collage. La majoria de les vegades es tractava d’objectes usats, que ell situava en un context nou i amb un gir poètic remarcable, els feia portadors de significats que anaven més enllà de l’utilitarisme. Podríem dir que les caixes de Joan Furriols ens fan pensar en les de Joseph Cornell. Evidentment que hi ha diferències, però la força poètica que transmeten, i sobretot, la seva evocació nostàlgica, les situen en un univers paral.lel. Com Furriols, Cornell també va trigar molts anys a exposar i vendre les seves obres.

4.- La “capella Rothko”

     A la última sala de l’exposició hem penjat cinc dibuixos exquisits que Furriols ha batejat com a constel.lacions. Cada un ens presenta un cel amb estrelles (són papers tractats amb diverses incisions), i d’aquí el nom. A l’entrada de la sala, hem col.locat un objecte format per dos pots de vidre que contenen unes espelmes usades. Les arrels d'aquesta obra estan en un record personal de l’artista, que remet als rituals de dol de quan era petit. També hem de dir que algú ha trobat reminiscències de Josef Beuys en aquesta obra!. Al fons de la sala, hem col.locat una escultura feta amb escumes i que evoquen diversos materials de construcció. Algú va relacionar aquesta obra final amb un altar: els materials pobres, descontextualitzats, són el principi i el fi. Més d’un visitant ens ha fet notar les connotacions místiques d’aquesta última sala, “com si fós la capella Furriols”, en referència a la capella Rothko. La capella Rothko esta a Houston, Texas, i va ser fundada per Jean i Dominique de Menil. A dins, hi ha catorze obres de l’artista Mark Rothko. Són totes quasi negres, amb petites variacions.Tots aquests comentaris han enriquit la nostra experiència de l’exposició de Joan Furriols. D’alguna manera ens ha ajudat a reforçar la idea de que Joan Furriols és un clàssic de les nostres arts plàstiques. Un clàssic ignorat per molts, i que cal reivindicar. Com a mínim, aquesta és la nostra voluntat.

Intrusos

     

     Si un no és coneixedor de la baralla espanyola, no sabrà quin dels dos pals és l’intrús. Cal saber que la línia que delimita la imatge és diferent segons el pal. La dels “oros” és contínua. La de les copes té un espai a les parts superior i inferior, la de les espases en té dos i la dels bastos, tres. Així doncs, la línia de la carta del poema visual que il.lustra aquest escrit, ens diu qui és l’intrús: tres espais corresponen als bastos, per tant, l’intrús és l’espasa.

     En tots els àmbits de la vida, sovint trobem intrusos. Persones que es fan passar pel que no són, en major o menor grau. O que es dediquen a coses per a les que no tenen la qualificació suficient o apropiada. Hi ha molts que a les primeres de canvi no se’n surten, perquè el lloc que han triat per introduir-se és massa específic, massa tècnic o que requereix unes habilitats manuals que no es poden improvisar. Però un dels àmbits en que es practica l’intrusisme de manera quasi professional és en el món de l’art. La majoria de la gent no és entesa en la matèria, i, com ja he assenyalat en altres escrits d’aquest bloc, és molt fàcil vendre fum. No cal ser un expert en art per convertir-se en galerista. Només calen alguns diners, coneixements d’art que poden ser superficials, dominar el llenguatge del mercat, tenir dots de relacions públiques, dominar les estratègies del màrqueting, i tenir bons contactes. Malauradament, i pel que m’ha demostrat l’experiència, això sembla ser suficient en un món en el que el borni és el rei. Aquest galerista intrús haurà sabut construir un muntatge  creïble, i posarà preus alts a artistes fora del mercat. Per posar un exemple:  les obres d’un artista publicitari que només hagi exposat a alguns hotels, tindran uns preus que correspondrien a tenir un currículum exhaustiu d’exposicions a galeries, museus i fundacions d’arreu del món.  Per interessant que sigui la seva obra, els preus han de tenir un equilibri entre la qualitat i el mercat. No n’hi ha prou en ser molt bo. El mercat de l’art té unes regles bàsiques que s’han de conèixer i respectar. Tot això, els intrusos ho ignoren, o no els importa. Alguns es creuen per sobre del bé i del mal. Potser la única cosa que els interessa és fer diners. La seva capacitat de relacionar-se és la seva major virtut. En els ambients en els que es saben moure, troben molta gent amb diners que no saben distingir les diferències dels pals de la baralla.

     Els intrusos són molt perillosos. Fan mal als galeristes que sí que es preocupen de no vendre fum, perquè és fàcil que la gent els posi a tots al mateix sac. Confonen i fan confondre. Barregen, degraden, esborren la línia que hi ha entre el que és i el que no és. I si alguna vegada l’encerten, bingo!; perquè no és pot dir d’altra manera. També fan mal als artistes, no als que són com ells - que també n’hi ha, i això ja és un altre tema-, sinó als que patiran quan vegin que tracten les seves obres com a pures mercaderies. I el pitjor de tot plegat és que, a la llarga, generen desconfiança. Afortunadament, hi ha persones ben informades, que saben distingir el que té interès del que no, i el que té un valor del que no en té.  Col.leccionistes i aficionats entesos que agraeixen la feina feta amb tot el rigor. Però en són pocs, i tal i com estan les coses, tinc por que els intrusos ens acabin guanyant la partida.

Nota: La il.lustració es titula "Intrús" i és un poema visual de Barbat/H de 1983.