Fontana, Torres García, Cornell, Rothko, Beuys, Furriols

    

     L’obra de Joan Furriols té, encara, un abast molt minoritari. Això vol dir que moltes de les persones que visiten la seva exposició a la nostra galeria, no coneixen la seva obra. Per alguns és un autèntic descobriment, i és curiós veure com la majoria no s’està de trobar paral.lelismes amb l’obra d’altres artistes molt reconeguts. He arribat a la conclusió que tots tenim la necessitar d’etiquetar les coses, o si més no, de situar-les en un context estilístic. Es fa necessari trobar una línia discursiva, un perquè de totes les coses.

     Després d’aquestes visites, he pres notes dels comentaris i reflexions d’alguns dels visitants, i crec que val la pena posar-les aquí per escrit.

1.-  La relació amb Lucio Fontana.

     Aquest és potser el comentari més freqüent. Les superfícies amb forats de les obres de Furriols poden acostar-se, a primera vista, a les de Fontana. L’actitud, però, és molt diferent. Furriols no busca agredir les superfícies, traspassar-les, transgredir-les. Furriols dibuixa. Els seus forats són delicats, subtils; creen uns altres espais, una altra dimensió.

2.- La relació amb Torres García.

     Amb algunes de les obres es pot establir aquesta relació, especialment amb algunes objectuals. Els objectes de Torres García, no són abstractes, ni tampoc imitatius. D’ells sobresurt una remarcable potència esquemàtica que remet a una representació particular de les coses. Aquests objectes esdevenen símbols i condensen diversos significats. Les composicions de Torres García, basades en enquadraments de línies verticals i horitzontals busquen crear una composició unitària de línies, estructura, color geometria, signes i textures. Aquest raonament es podria aplicar perfectament a més d’una de les obres de Joan Furriols exposades.

3.- La relació amb Joseph Cornell.

     Joseph Cornell va ser un dels pioners de l’assemblatge. Autodidacta i influït pels surrealistes, Cornell va crear unes caixes o vitrines, en les que hi combinava objectes diversos, practicant una mena de collage. La majoria de les vegades es tractava d’objectes usats, que ell situava en un context nou i amb un gir poètic remarcable, els feia portadors de significats que anaven més enllà de l’utilitarisme. Podríem dir que les caixes de Joan Furriols ens fan pensar en les de Joseph Cornell. Evidentment que hi ha diferències, però la força poètica que transmeten, i sobretot, la seva evocació nostàlgica, les situen en un univers paral.lel. Com Furriols, Cornell també va trigar molts anys a exposar i vendre les seves obres.

4.- La “capella Rothko”

     A la última sala de l’exposició hem penjat cinc dibuixos exquisits que Furriols ha batejat com a constel.lacions. Cada un ens presenta un cel amb estrelles (són papers tractats amb diverses incisions), i d’aquí el nom. A l’entrada de la sala, hem col.locat un objecte format per dos pots de vidre que contenen unes espelmes usades. Les arrels d'aquesta obra estan en un record personal de l’artista, que remet als rituals de dol de quan era petit. També hem de dir que algú ha trobat reminiscències de Josef Beuys en aquesta obra!. Al fons de la sala, hem col.locat una escultura feta amb escumes i que evoquen diversos materials de construcció. Algú va relacionar aquesta obra final amb un altar: els materials pobres, descontextualitzats, són el principi i el fi. Més d’un visitant ens ha fet notar les connotacions místiques d’aquesta última sala, “com si fós la capella Furriols”, en referència a la capella Rothko. La capella Rothko esta a Houston, Texas, i va ser fundada per Jean i Dominique de Menil. A dins, hi ha catorze obres de l’artista Mark Rothko. Són totes quasi negres, amb petites variacions.Tots aquests comentaris han enriquit la nostra experiència de l’exposició de Joan Furriols. D’alguna manera ens ha ajudat a reforçar la idea de que Joan Furriols és un clàssic de les nostres arts plàstiques. Un clàssic ignorat per molts, i que cal reivindicar. Com a mínim, aquesta és la nostra voluntat.