Intrusos

     

     Si un no és coneixedor de la baralla espanyola, no sabrà quin dels dos pals és l’intrús. Cal saber que la línia que delimita la imatge és diferent segons el pal. La dels “oros” és contínua. La de les copes té un espai a les parts superior i inferior, la de les espases en té dos i la dels bastos, tres. Així doncs, la línia de la carta del poema visual que il.lustra aquest escrit, ens diu qui és l’intrús: tres espais corresponen als bastos, per tant, l’intrús és l’espasa.

     En tots els àmbits de la vida, sovint trobem intrusos. Persones que es fan passar pel que no són, en major o menor grau. O que es dediquen a coses per a les que no tenen la qualificació suficient o apropiada. Hi ha molts que a les primeres de canvi no se’n surten, perquè el lloc que han triat per introduir-se és massa específic, massa tècnic o que requereix unes habilitats manuals que no es poden improvisar. Però un dels àmbits en que es practica l’intrusisme de manera quasi professional és en el món de l’art. La majoria de la gent no és entesa en la matèria, i, com ja he assenyalat en altres escrits d’aquest bloc, és molt fàcil vendre fum. No cal ser un expert en art per convertir-se en galerista. Només calen alguns diners, coneixements d’art que poden ser superficials, dominar el llenguatge del mercat, tenir dots de relacions públiques, dominar les estratègies del màrqueting, i tenir bons contactes. Malauradament, i pel que m’ha demostrat l’experiència, això sembla ser suficient en un món en el que el borni és el rei. Aquest galerista intrús haurà sabut construir un muntatge  creïble, i posarà preus alts a artistes fora del mercat. Per posar un exemple:  les obres d’un artista publicitari que només hagi exposat a alguns hotels, tindran uns preus que correspondrien a tenir un currículum exhaustiu d’exposicions a galeries, museus i fundacions d’arreu del món.  Per interessant que sigui la seva obra, els preus han de tenir un equilibri entre la qualitat i el mercat. No n’hi ha prou en ser molt bo. El mercat de l’art té unes regles bàsiques que s’han de conèixer i respectar. Tot això, els intrusos ho ignoren, o no els importa. Alguns es creuen per sobre del bé i del mal. Potser la única cosa que els interessa és fer diners. La seva capacitat de relacionar-se és la seva major virtut. En els ambients en els que es saben moure, troben molta gent amb diners que no saben distingir les diferències dels pals de la baralla.

     Els intrusos són molt perillosos. Fan mal als galeristes que sí que es preocupen de no vendre fum, perquè és fàcil que la gent els posi a tots al mateix sac. Confonen i fan confondre. Barregen, degraden, esborren la línia que hi ha entre el que és i el que no és. I si alguna vegada l’encerten, bingo!; perquè no és pot dir d’altra manera. També fan mal als artistes, no als que són com ells - que també n’hi ha, i això ja és un altre tema-, sinó als que patiran quan vegin que tracten les seves obres com a pures mercaderies. I el pitjor de tot plegat és que, a la llarga, generen desconfiança. Afortunadament, hi ha persones ben informades, que saben distingir el que té interès del que no, i el que té un valor del que no en té.  Col.leccionistes i aficionats entesos que agraeixen la feina feta amb tot el rigor. Però en són pocs, i tal i com estan les coses, tinc por que els intrusos ens acabin guanyant la partida.

Nota: La il.lustració es titula "Intrús" i és un poema visual de Barbat/H de 1983.