Shirley Baker i el Marqués de Cerralbo

     

     Vam anar a parar al Museo Cerralbo sense voler, de fet, anàvem a veure l’exposició de fotografia de Shirley Baker. Després de Vivian Maier, pensàvem descobrir una altra street photographer, com de fet, va ser. L’exposició de la Baker, titulada “Mujeres, niños y hombres que dejan pasar en tiempo” estava formada per una sèrie de fotografies preses en els barris marginals de Salford i Manchester, entre 1960 i 1980, mentre es demolien les cases velles i es construïa un barri nou. Mentrestant, els habitants sobrevivien entre cases sense condicions, i carrers insalubres. Però la de Baker no era una visió sòrdida, sinó molt humana i feia sobresortir les relacions veïnals, els jocs infantils i l’esperança d’una vida millor. L’exposició estava a la planta baixa del Museo Cerralbo, un palauet del segle XIX, que també es podia visitar. L’entrada, amb dues immenses escalinates a banda i banda, prometia molt; com a mínim, saber com vivien alguns rics de l’Espanya del segle XIX.

     El marquès de Cerralbo, que es deia Enrique de Aguilera y Gamboa, va viure entre 1845 i 1922. Carlista convençut, era un gran terratinent que vivia de les rendes de les seves propietats heretades i de diverses inversions financeres i en infraestructures. Només entrar al palauet, ja es veia que era un home d’idees molt tradicionalistes. L’edifici s’havia construït a finals dels anys 80 del segle XIX, però la decoració, que en part s’havia conservat malgrat la guerra, mirava com a mínim dos-cents anys enrera. El marquès, a més, estava posseït per l’afany del col.leccionisme: de ceràmica (en diverses vitrines hi havia una barreja memorable de ceràmiques primitives, tradicionals i orientals), de pintura (pràcticament no hi havia ni un pam de paret lliure de pintura espanyola i europea dels segles XVII i XVIII, sobretot), d’armes (la primera sala del principal era una armeria, amb nombroses armadures d’èpoques diverses, espases i revòlvers de tot tipus), de curiositats d’altres cultures, de joies, de monedes, de llibres (la biblioteca,  amb una sala principal, voltada d’un altell, esta formada per uns 10.000 volums) i de rellotges (uns setanta, i funcionaven tots). En aquell palau no hi faltava de res: tenien cambra de bany (una modernitat per l’època), sala de ball, despatx, sales de tertúlia, menjador de gala... I per tot arreu miralls, daurats i enormes làmpades de cristalls de Murano. Travessar totes aquelles estances, però, feia certa angúnia... En el dormitori del marquès, d’una austeritat relativa i que no lligava gaire amb el barroquisme de la resta del palau, l’atmosfera era tant densa, que no convidava a estar-s’hi gaire estona. Segurament perquè una casa plena de fantasmes.

      El marquès de Cerralbo havia sigut coetani dels escriptors de la generació del 98. Era una mica més gran; Baroja, Valle Inclán i Azorín havien nascut uns divuit anys després. El marquès havia estat un home amb inquietuds intel.lectuals: la seva biblioteca i el fet de que havia finançat i dut a terme personalment moltes excavacions arqueològiques, en són una prova. Però estava ben lluny de l’inconformisme de Valle Inclán,  de la naturalitat de Baroja i de la senzillesa d’Azorín. Segurament, també representava tot allò contra els que aquells intel.lectuals volien reaccionar. La seva col.lecció demostra que era un home ancorat al passat. Una glaçonera de les Wiener Werkstätte en una de les vitrines, era l’únic objecte que corresponia al present que va viure. Tots els viatges que va fer i els diners que tenia, li haurien permès fer una extraordinària col.lecció a l’estil dels Ephrussi. Però l’aristocràcia madrilenya de finals del XIX no era com la vienesa.

      Un marc pintoresc per a l’exposició de la Shirley Baker; que quasi havíem oblidat del tot en sortir del palau. O potser no tant: tant una cosa, com l’altra eren testimonis del passat.