A les trinxeres!

     

     A més d’un/a li resultarà còmica la comparació que faré, però ahir, tot veient una pel.lícla de ciència ficció titulada After earth, em vaig sentir completament identificada amb la narració del film. La terra havia estat abandonada per la humanitat, que havia hagut d’emigrar a una galàxia nova, àrida i plena d’unes bèsties terribles dedicades a matar els humans. El secret per a que et deixessin tranquil era no tenir por. L’absència de por et convertia en invisible i era la única defensa possible. El protagonista era un adolescent que acompanyava el seu pare a una missió intergal.làctica. La nau  va ser destruïda per una tempesta de meteorits i van haver de realitzar un aterratge d’emergència a la Terra, que s’havia convertit en un planeta hostil, amb una atmosfera irrespirable. A la nau, hi transportaven una de les bèsties assassines, per fer no se quins experiments a l’espai. Durant l’aterratge, la nau es va trencar en mil bocins, i només varen sobreviure el pare, el fill i la bèstia assassina. El pare va resultar greument ferit, i demanà al fill que travessés els cent kilòmetres que els separaven de la cua de la nau i que anés a buscar un estri de comunicació amb l’espai, per avisar del seu accident i demanar que els rescatessin. Com era d’esperar, el fill ho va aconseguir, després de lliurar batalla amb micos salvatges, lleopards sanguinaris –tots degudament mutats i preparats també per atacar els humans- i de matar la bèstia assassina que viatjava amb ells. En el moment clau, el fill va recordar el que li havia dit el pare: "la por no existeix, saber-ho és la única cosa que et farà sobreviure."

     Si em deixo dur pels sentiments normals, jo també sucumbiré. Potser no em moriré, però patiré severs atacs d’angoixa. Si faig simplement el que feia abans (que no és altra cosa que el que s’ha de fer en circumstàncies normals), el més probable és que també sucumbeixi. S’han acabat els temps plàcids en els que hi havia amants de l’art, gent entesa (de debò) i curiosa, col.leccionistes experts o ocasionals. Vaig sortir d’una galeria que em semblava morta –cada dia tenia la sensació d’entrar en un cadàver- i en la que jo estava poc més que presonera; però la realitat actual s’assembla a la terra descrita a la pel.lícula de ciència ficció: res que s’assembli a un territori fèrtil i confortable per al normal desenvolupament d’una galeria d’art. El món exterior està pràcticament desert, i el món virtual és un aiguabarreig de frivolitats, en el que campen lliurement tot tipus de personatges, sovint tant buits i banals, que a mi em semblen sinistres. És cert que tant en un lloc com en l’altre, hi trobo, de tant en tant, ànimes bessones, i el camí es fa més suportable. Segueix havent gent preparada a la que dóna gust d’escoltar o llegir. Però tinc la impresió que els altres predominen. El terreny els és molt més propici. O com a mínim, a mi em sembla que a ells les coses els són més fàcils, fins i tot alguns apareixen com a veritables triomfadors.

Molts dels bons han hagut de tancar les seves galeries per falta de públic, o han hagut de reinventar-se, fent coses diferents, canviant el seu model de negoci. La veritat és que al davant de tantes dificultats, jo cada dia, quan surto de casa tinc la sensació d’anar al front. Tot costa, qualsevol èxit, per petit que sigui, comporta un esforç titànic. No és estrany doncs, que abans de començar cada jornada em vingui al cap la frase que deia la Meg Ryan a la pel.lícula Tens un e-mail, quan es tractava de defensar el seu petit negoci, una llibreria de contes infantils : “A les trinxeres!”. I no tenir mai por, sobretot!

Nota: Al final del tercer paràgraf utilitzo el masculí genèric, però també hi ha moltes triomfadores de l'espècie que descric.