dissabte, 29 d’octubre del 2016

A les trinxeres!

     



     A més d’un/a li resultarà còmica la comparació que faré, però ahir, tot veient una pel.lícla de ciència ficció titulada After earth, em vaig sentir completament identificada amb la narració del film. La terra havia estat abandonada per la humanitat, que havia hagut d’emigrar a una galàxia nova, àrida i plena d’unes bèsties terribles dedicades a matar els humans. El secret per a que et deixessin tranquil era no tenir por. L’absència de por et convertia en invisible i era la única defensa possible. El protagonista era un adolescent que acompanyava el seu pare a una missió intergal.làctica. La nau  va ser destruïda per una tempesta de meteorits i van haver de realitzar un aterratge d’emergència a la Terra, que s’havia convertit en un planeta hostil, amb una atmosfera irrespirable. A la nau, hi transportaven una de les bèsties assassines, per fer no se quins experiments a l’espai. Durant l’aterratge, la nau es va trencar en mil bocins, i només varen sobreviure el pare, el fill i la bèstia assassina. El pare va resultar greument ferit, i demanà al fill que travessés els cent kilòmetres que els separaven de la cua de la nau i que anés a buscar un estri de comunicació amb l’espai, per avisar del seu accident i demanar que els rescatessin. Com era d’esperar, el fill ho va aconseguir, després de lliurar batalla amb micos salvatges, lleopards sanguinaris –tots degudament mutats i preparats també per atacar els humans- i de matar la bèstia assassina que viatjava amb ells. En el moment clau, el fill va recordar el que li havia dit el pare: "la por no existeix, saber-ho és la única cosa que et farà sobreviure."

     Si em deixo dur pels sentiments normals, jo també sucumbiré. Potser no em moriré, però patiré severs atacs d’angoixa. Si faig simplement el que feia abans (que no és altra cosa que el que s’ha de fer en circumstàncies normals), el més probable és que també sucumbeixi. S’han acabat els temps plàcids en els que hi havia amants de l’art, gent entesa (de debò) i curiosa, col.leccionistes experts o ocasionals. Vaig sortir d’una galeria que em semblava morta –cada dia tenia la sensació d’entrar en un cadàver- i en la que jo estava poc més que presonera; però la realitat actual s’assembla a la terra descrita a la pel.lícula de ciència ficció: res que s’assembli a un territori fèrtil i confortable per al normal desenvolupament d’una galeria d’art. El món exterior està pràcticament desert, i el món virtual és un aiguabarreig de frivolitats, en el que campen lliurement tot tipus de personatges, sovint tant buits i banals, que a mi em semblen sinistres. És cert que tant en un lloc com en l’altre, hi trobo, de tant en tant, ànimes bessones, i el camí es fa més suportable. Segueix havent gent preparada a la que dóna gust d’escoltar o llegir. Però tinc la impresió que els altres predominen. El terreny els és molt més propici. O com a mínim, a mi em sembla que a ells les coses els són més fàcils, fins i tot alguns apareixen com a veritables triomfadors.
Molts dels bons han hagut de tancar les seves galeries per falta de públic, o han hagut de reinventar-se, fent coses diferents, canviant el seu model de negoci. La veritat és que al davant de tantes dificultats, jo cada dia, quan surto de casa tinc la sensació d’anar al front. Tot costa, qualsevol èxit, per petit que sigui, comporta un esforç titànic. No és estrany doncs, que abans de començar cada jornada em vingui al cap la frase que deia la Meg Ryan a la pel.lícula Tens un e-mail, quan es tractava de defensar el seu petit negoci, una llibreria de contes infantils : “A les trinxeres!”. I no tenir mai por, sobretot!


Nota: Al final del tercer paràgraf utilitzo el masculí genèric, però també hi ha moltes triomfadores de l'espècie que descric.


     

4 comentaris:

  1. Tens raó. He trobat aquesta definició de sinistre:

    Freud plantea Lo Siniestro (1919), como una vivencia contradictoria donde lo extraño se nos presenta como conocido y lo conocido se torna extraño. Ese sentimiento que siendo familiar y conocido regresa a nosotros con una sensación de extrañeza y contenido terrorífico que nos produce angustia.En un primer momento Freud define lo siniestro como aquella variedad de lo terrorífico que se remonta a lo consabido y familiar desde hace mucho tiempo, empero, no todo lo nuevo y no familiar se vuelve siniestro, algo se tiene que adherir para que devenga siniestro.

    tret de:
    http://el-psicoanalista.blogspot.com.es/2014/12/lo-siniestro.html

    El món de l'Art pot ser sinistre:

    Està ple de persones amb exquisida sensibilitat, que infligeixen un dolor insuportable a les persones reals, amb justificacions basades en la sensibilitat més exquisida i delicada.

    Salut i força!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La teva observació em fa veure que potser "sinistre" no és exactament l'adjectiu més adient per qualificar els personatges als que feia referència... Potser no són altre cosa que pallassos, o més ben dit encara, ninots de palla. Ara, això sí, fa mal veure com es mouen de bé, mentre molts altres es mantenen en l'anonimat. Quina societat, la nostra!

      Elimina
  2. Després de llegir el teu article, he arribat a la conclusió que pot ser sí que estem vivint una aventura Inter galàctica, i això no es el planeta Terra ni Barcelona, sino un asteroide dominat pel Territori Colau y la seva civilització Podemita que vol el benestar social a costa del benestar dels demès.

    Bé, bromes a part, en plena segona dècada del segle XXI, prima la mediocritat, abunda l’estupidesa, creix la vulgaritat i impera l’oportunisme i la frivolitat. Demès de tot això, si Anna, anem cada dia a les trinxeres perquè des de fa 8 anys, estem en guerra. Un conflicte bèl•lic sense ciutats destruïdes ni obusos, ni atacs aeris, ni l’exercit pel carrer, però les butxaques han disminuït, la pobresa ha augmentat, les classes dirigents cada dia són més corrompudes, i més que viure, sobrevivim en un món d’enlluernament de gran consumisme i pèssima educació, civisme i cultura.

    Respecte a l’art, la crisi ha fet sortir la gran estafa que ha constituït el mateix, especialment en “artistes” i pseudo artistes recolzats bé per una economia potent – tothom comprava art, encara que fos a la galeria de la cantonada – o bé d’altres per interessos polítics o de marketing. I ara, en paguem les conseqüències tots, el comprador enganyat, el galerista que ha enredat i el que ha actuat lícitament. Tots al mateix sac.

    De totes formes, no és aquest gremi el que pateix. Ho pateixen tots. No hi ha seguretat, no hi ha certesa, però en canvi tothom està segur de la incertesa de cada dia, on no es veu un final ni que tornin els bons temps. Pot ser, però ens hauríem de preguntar si interessa que tornin els bons temps.

    En fi Anna, a les trinxeres!!! Hi falta gent. Però si tens ocasió de anar a una nau especial, aprofita el viatge perquè aquí no hi ha res a fer, a excepció del “derecho al pataleo”, o sigui, tu escriure comentant i posant el dit a la llaga a la realitat, i els altres, protestant com podem, si es que se en tenen ganes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan les èpoques són bones econòmicament, tothom en surt beneficiat, el bo, el dolent, i el mediocre. Ja ho diuen, a "rio revuelto, ganancia de pescadores"... Però quan venen les vaques magres, també afecta a tots, per bo que siguis. No hi ha cap mena de justícia poètica en aquest aspecte. Jo, que fa anys que treballo en el sector de l'art, n'he vistes de tots colors, però mai el què estem vivint ara. El fet de què els centres d'art estiguin plens (com a mínim els diumenges, que és quan jo hi vaig), fa creure que l'interès hi és, i això dona esperança. Però poca gent s'interessa per les galeries, "la primera línia de foc", com jo deia abans. Suposo que tot són cicles, jo sí que espero que els temps millorin. A mesura que vagi millorant l'economia de la gent, també millorarà la situació del meu sector. Jo crec que a les persones els segueix agradant envoltar-se d'art en la seva quotidianitat. Mentres això no arribi, seguirem a les trinxeres. I com sempre, a primera línea de foc. Pel bo i pel dolent!

      Elimina