Una biografia (sota la influència de l'Alice Munro)

     

     Havia decidit visitar al seu mestre de piano a l’hospital on estava ingressat. Era dissabte a la tarda i com que no esperava visites a la galeria, va fer festa.  Malauradament, l’època dels dissabtes concorreguts ja era molt lluny. Sovint la recordava amb molta nostàlgia. Eren dies amb molta activitat, la gent que treballava no podia anar de galeries durant la setmana, i aprofitaven el dissabte per anar de compres i veure exposicions d’art. Moltes vegades, d’aquells dissabtes sorgien contactes importants, públic nou, alguna venda i sobretot,  moltes converses que li aportaven coses interessants.  Ella sempre es preparava un bon discurs sobre l’artista de torn, de la mateixa manera que ho hauria fet si s’hagués tractat d’una classe universitària. Hi havia un col.leccionista que sempre venia els dissabtes al matí i li demanava que li expliqués l’exposició, i ella ho feia amb el màxim entusiasme. Li venia a la memòria aquella època breu i llunyana en la que havia fet alguna substitució a la universitat, i aprofitava per exposar el material de la seva tesina de llicenciatura. En aquella època, estava treballant en la tesi doctoral i fruïa comunicant les seves descobertes. Més endavant va venir el desencantament. El tema que havia triat no donava per a una tesi, per més que volgués estirar-lo per aquí o per allà. Durant mesos, va tenir la sensació de trobar-se en un carreró sense sortida. Fins que li van oferir la feina a la galeria i va abandonar la carrera universitària. Al començament de treballar-hi, va pensar que potser, passat un temps, reprendria el doctorat amb un altre tema d’estudi. El contacte amb l’art contemporani li havia obert un món il·limitat que no tenia gaire cosa a veure amb aquelles parcel.les petites d’història, polsoses i durament competides. El temps però, va passar i el doctorat mai va arribar. Les coses a la galeria li van anar molt bé, va fer algunes apostes per artistes que varen funcionar, i com a conseqüència, va fidelitzar el públic. Es trobava com a peix a l’aigua, fins que va venir la gran crisi i l’ambient es va fer tant irrespirable, que va haver de marxar i espavilar-se pel seu compte.

      El viatge en metro fins l’hospital era llarg, i va agafar un llibre de l’Alice Munro. Però no es va poder concentrar en la lectura. A l’estació de Sagrera, van pujar tres noies adolescents. Reien i parlaven en veu molt alta i la seva vestimenta cridava l’atenció: shorts (i feia un fred que pelava), caçadores de colors brillants i calçat esportiu. Anaven molt maquillades, i li arribaven olors barrejades de perfums diferents. Sense saber perquè la van fer sentir desplaçada i incòmoda amb ella mateixa, com s’havia sentit aquella mateixa setmana amb un artista que li havia recordat que ella, ara, ja no era ningú; que la seva galeria començava de zero, i que ja no tenia el paraigua de la galeria important en la que havia treballat. Ella li havia aconseguit una bon espai a la televisió, i en canvi, aquell artista es feia pregar, no volia enviar les fotos que li havia demanat per a la productora, i li havia enviat un correu a quarts de dotze de la nit, posant en evidència que era una  pesada, perquè havia estat tota la tarda intentant localitzar-lo. I li escrivia a quarts de dotze de la nit per donar-li lliçons!. Potser l’artista havia tingut raó en una cosa: això mai li hauria passat abans, quan treballava a la galeria gran.

     El piano però, era el lligam amb les seves hores felices. Tot i que sabia que mai aconseguiria tocar-lo bé, perquè havia començat passats els quaranta, li encantava el procés de desxifrar una peça fins que sonava. Ara que el seu professor estava malalt, valia la pena fer el viatge per veure’l i dir-li-ho. La resta eren coses...

       

Un primer passeig per l'exposició de Jordi Casañas

    

  

     Les primeres fotografies de l’exposició, un díptic de gran format, ja ens recorden que a la ciutat sempre hi ha un ull que ens vigila. Una de les fotografies ens ensenya un primer terme d’uns baladres florits i ufanosos, el fons queda completament borrós, no el veiem. El protagonisme de la segona fotografia ja no el tenen els baladres, sinó el fons que en l’altra veiem completament desenfocat. I el que veiem, és una càmera de vigilància, que controla tots els nostres moviments. A les ciutats, ens podem creure lliures, però mai ho som del tot. Sense pretendre-ho, he descobert un nexe d’unió entre l’exposició de Jordi Casañas i la de Jorge R. Pombo. L’exposició “Mapes”, de Jorge R. Pombo, també prenia la ciutat com a tema. Les vistes de satèl.lit de la ciutat de Nova York ens feien veure que les persones vivim constretes, quasi sense espai vital, en una petita porció de terra, i en els “mapes” de Lucca trobàvem l’omnipresència del dibuix ben definit de les muralles, amb les connotacions de limitació, control i ordre artificial (1).

     Les 21 fotografies que conformen l’exposició de Jordi Casañas, són quasi totes urbanes. De tota manera, i contra el que pugui semblar, les imatges ens transmeten el sentiment que, malgrat el límits que ens imposa la ciutat, i el control al que estem sotmesos, les persones tenen, per força, un petit espai per  a ser feliços: com el senyor estirat en un banc de formigó, protegint-se el cap amb una carpeta, llegint o fent uns mots encreuats. Malgrat que la grisor del ciment ens parli de tot allò d’artificial de les ciutats, hi ha alguna cosa que ens transmet placidesa. Una altra foto ens mostra les cames d’uns homes que caminen de pressa. Podria ser un carrer, un passadís del metro, o el hall d’unes oficines. En un dels extrems de la foto, veiem els peus d’una dona asseguda, amb una cama sobre l’altra, que calça unes sabates daurades. Una sabata li cau del taló, i sense veure res més que això, ja sabem que és algú que, mentre fa una pausa, es mira el tràfec dels que caminen. Sempre hi ha un moment de pausa, sempre ens podem apartar del neguit i simplement, mirar-lo.

     L’any passat, en una ressenya a La Vanguardia, i referint-se a les fotografies de Jordi Casañas que formaven part de l’exposició “Un canvi d’aires” Juan Bufill va assenyalar que Jordi Casañas realitzava un ús conscient i dosificat del color. De fet, això pot ser així perquè a la ciutat no n’hi ha gaire, de color: així ho veiem en els executius retratats en una de les fotos, tots vestits de negre, a excepció d’un, que va vestit de gris, i que és justament el que esta ajupit cordant-se la sabata. En aquesta fotografia, el color gris, predominant a la ciutat, és el que marca la diferència. En una altra fotografia, tot és penombra, segurament esta feta en un auditori, o en un cafè. De fet, el lloc no importa. El que realment és important, és la silueta del cap d’una noia que es retalla en la foscor. El cap esta voltat d’una aureola blava, generada per la llum de la pantalla del portàtil o la tablet que esta mirant. Aquesta fotografia posseeix una potent càrrega espectral, i ens remet a espais urbans nocturns plens de gent. Però si hi ha dos elements urbans on el color és el protagonista en exclusiva, aquests són els quioscos i els mercats. En Jordi Casañas va retratar un quiosquer que es capbussa literalment en la pila de diaris, i un paradista de fruita que sembla que sofreixi una curiosa transformació: la samarreta sembla que se li hagi tornat verda per un procés camaleònic, i el seu cap és literalment, un manat de plàtans (2)

     Sense cap mena de dubte, estem al davant d’una exposició carregada de contingut semàntic. En Jordi Casañas, tot i retratar la realitat tal com és, sap fer la tria interessant i ens fa exercitar el pensament. És ben evident que, amb un primer passeig, no en tindrem prou.

Notes:

(1).- http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/11/jorge-r-pombo-de-mapa-territori.html

(2).- Podeu veure totes les fotografies si visiteu l'exposició o la pàgina web. Aquí deixo el link amb totes les dades:  http://elquadernrobat.com/wp-content/uploads/2014/09/Jordi-Casañasveure-o-descarregar.pdf

Hienes

     

     Fa uns mesos vaig dedicar una entrada d’aquest blog a una espècie de mal anomenats col.leccionistes que vaig qualificar de “voltors” (1). Avui dedicaré unes ratlles a uns altres encara pitjor anomenats col.leccionistes que ara qualificaré de “hienes”. Les hienes són uns animals caçadors i carronyaires. Moltes cultures les han associat amb la golafreria, la brutícia, la covardia, la crueltat, la traïció i la cobdícia. En algunes cultures africanes se les ha associat amb el poder del dimoni i sovint se les relaciona amb rituals de màgia negra. Va ser un amic meu que em va parlar de les hienes ahir, quan jo li vaig relatar la meva experiència amb un individu que vaig haver d’atendre. Va explicar-me que, quan els voltors ja s’han atipat, és quan apareixen les hienes.

     La veritat és que ahir vaig tenir un mal dia. Tot va començar amb la malaurada visita d’un suposat col.leccionista de llibres de bibliòfil, que va aparèixer atret per dues joies bibliogràfiques que teníem ocasionalment. Una era “Nou variacions sobre tres gravats”, editat per Sala Gaspar el 1966. És el primer llibre d’artista d’Antoni Tàpies. L’altra era “Bois de cerfs”, amb un poema de Salah Stétié i dos aiguaforts signats d’Antoni Tàpies, que va ser editat per Fata Morgana, a Montpeller, l’any 2003. Els preus de tots dos llibres eren molt raonables, donada la seva altíssima qualitat. Era un preu consensuat amb els editors i que a mi no em va semblar, ni de lluny, cap bogeria, sinó al contrari. Estava ben convençuda de que eren una molt bona cosa per a adquirir. Però tot es va tòrcer quan l’individu que esperàvem va arribar, i només entrar, em va demanar el preu d’una de les obres que teníem penjada a prop del moble de calaixos. Quan li vaig dir, va esclafir a riure d’una manera histèrica (potser per això el meu amic em va parlar de les hienes en relatar-li l’escena) i em va dir que ningú em pagaria allò per aquella obra, que ell podia aconseguir les que volia, del mateix artista, per un preu deu vegades inferior. La seva prepotència em va indignar, i a més, mentia miserablement. Em vaig posar en guardia. Vaig intuir que d’aquella visita, no en sortiria res de positiu. Així va ser. Mentre es mirava aquelles joies bibliogràfiques, no va parar de donar xifres misèrrimes: que si havia trobat aquell llibre a Paris per la meitat de preu i que no el va comprar per massa car; que una senyora li oferia gravats solts del llibre del 66 per una misèria i encara ho trobava massa, etc., etc., etc. Em vaig plantar. Li vaig dir que no calia que seguís mirant, que ni tant sols estava disposada a escoltar cap contraoferta. Aquells dos llibres eren una meravella i per tant, tenien el seu valor. I que no parlàvem de res exagerat, sinó d’un preu lògic i raonable. Va mirar al seu voltant i, com que no ens deuria veure ni desesperats ni morts de gana va dir: “No, si tampoc li faré cap oferta”. Increíble!. I se les donava de col.leccionista! Quina mena de col.leccionista? Col.leccionista de la misèria? Gent d’aquesta mena no pot tenir bona col.lecció. Ni de bon tros!. No el vaig engegar escales avall, però poc em va faltar.

     Tot el dia el vaig passar malament, no em treia aquella visita desagradable del cap. Perquè havia vingut? Quines ganer de perdre el temps! Potser comptava amb trobar gent desesperada i obtenir un bon botí per una misèria. Ens va dir que era metge. Em vaig preguntar quina mena de metge. Espero no haver de dependre mai d’un diagnòstic seu. Pensar que aquell home tenia la salut de persones a les seves mans, em feia venir esgarrifances.

Nota:

(1): veure http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/05/els-voltors.html

Sic transit gloria mundi

     

     A finals del segle XIX, l’imperi austrohongarès va començar la seva progressiva decadència. La bonança econòmica va fer pujar una burgesia culta amb ganes de coses noves. El règim aristocràtic dels Habsburg i tot el que aquest significava era un llast pesat i caduc, calia regenerar-se, mirar cap a altres bandes. L’art acadèmic, defensat fins a l’extenuació pels estaments oficials, va començar a provocar el més profund dels avorriments: calia deixar enrere el realisme estètic, l’ethos empirista, les ortodòxies, i començar a crear sota uns nous supòsits, uns nous plantejaments. El moralisme i la reproducció mecànica de la natura, les referències historicistes i tot allò que estava adscrit a l’estètica imperant fins aleshores, varen ser desplaçats per la novetat i la rebel·lia contra tot el que es podia identificar amb els poders fàctics d’un temps passat. A les noves generacions, tant l’art imperant com els seus màxims defensors i representants, els semblava que ja no tenien recorregut. Calia gestar un art nou, alliberat, gens alliçonador i sobretot rupturista. L’art havia d’esdevenir una nova forma d’evasió. Una manera de canalitzar les ànsies de llibertat de tota una generació que havia crescut sota els dictats d’uns cànons estètics que ja no els motivaven. Fa gràcia llegir les descripcions que feien alguns joves intel.lectuals de l’època, com Hugo von Hoffmannsthal o Georg Trakl de les persones que representaven aquests poders fàctics del món acadèmic de l’art: els descriuen com a pusil.lànims, malalts de sobèrbia fins la mort, convençuts de ser l’eix que fa girar el món, i en el fons, insegurs, manipuladors i incultes. En definitiva un destorb, el principal obstacle per a la tant necessària renovació. També assenyalen que eren personatges amb un fort poder, ben establerts dins la societat i amb una certa aura de falsa sapiència que els atorgava tant anys en el poder dels dictats estètics. Estava ben clar que tot allò repel.lia. S’havien d’explorar totes les possibilitats més enllà de l’art acadèmic. S’havia de crear un nou estil.

     Suposo que tots aquells poders fàctics van mossegar, intrigar, i presentar batalla fins la mort. Això no ho he trobat en els llibres, i en el seu dia, tampoc va ser l’objecte dels meus estudis. No sé si algú s’ha dedicat a investigar quines varen ser les argúcies i els jocs bruts que van fer servir tots aquells acadèmics austrohongaresos per tal de frenar els seus deixebles díscols i desvergonyits. Donat que havien estat persones molt poderoses, dubto que es quedessin quiets, veient com altres (indesitjables) els prenien el protagonisme del que havien gaudit durant molts anys. Es molt probable que els traïssin (com Judes), que mentissin, que manipulessin jurats i comitès, que volguessin –encara- manipular els burgesos adinerats més dèbils i culturalment insegurs. Segur que deurien passar coses increïbles! Suposo que si féssim un bon estudi en una hemeroteca, trobaríem tota la bilis que, aquests estaments que s’enfonsaven de mica en mica, van bolcar en articles que els deuria publicar la premsa retrògrada.

     No sé perquè, però tot plegat em resulta tremendament familiar. La gent ha tornat d’Arco avorridíssima, fastiguejada i amb ganes de veure coses noves. Allà no han trobat res que no fossin les mateixes velles històries de sempre. I també m’han parlat d’algun antic plutòcrata que treu espuma per la boca quan veu que els seus temps daurats ja són història. Sic transit gloria mundi.

La cámera lúcida de Jordi Casañas

    

    Jordi Casañas va escriure sobre la seva obra: Les meves fotografies sorgeixen d’una idea preconcebuda transformada en accidentalitat. Són imatges conceptualment premeditades però formalment atzaroses. Busco en les imatges allò que Roland Barthes anomenava el “punctum”: un detall, alguna cosa que esdevé íntima, que ens sorprengui a través d’una presència inoportuna, que ens inquieti, però que sobretot ens permeti reflexionar a partir d’una suggerència. Roland Barthes va publicar “La càmera lúcida” l’any 1980. Va ser el seu darrer llibre i tota una referència sobre la teoria de la imatge. Barthes assenyalava dos elements fonamentals en la fotografia: el “studium” i el “punctum”. El “studium” reflexa l’interès cultural d’una fotografia concreta i respon a un impuls racional. El “punctum”, pot ser únicament un detall que es clava com una fletxa a la consciència afectiva de l’espectador i que determina l’interès de tota la imatge dotant-la de sentit.  Michael Fried, autor de l’article “art i objectualitat” (1967), va trobar paral.lelismes entre les seves teories i les de Barthes: el “punctum” de Barthes podria constituir la garantia ontològica de l’anti teatralitat de la fotografia. Fried defensava la idea de que l’art s’havia de moure en l’esfera del “ser” i no en la del “fer” o “l’actuar”, paràmetres en els que es movien les tendències artístiques d’avantguarda dels anys 60 i que continuen vigents avui dia. En aquest sentit, doncs, les fotografies de Jordi Casañas s’allunyen del component teatral de moltes de les fotografies que es fan avui dia. No les prepara ni les retoca. En el moment decisiu, l’atzar te una importància fonamental. El resultat revela la seva capacitat d’observació, el seu criteri personal en triar les coincidències paradoxals, o els elements estranys i de vegades absurds que podem trobar en el nostre entorn. Són aquests elements els que han de fer despertar la nostra consciència: que les coses no tinguin sentit, pot convertir-se en l'únic sentit veritable.

      Jordi Casañas és fotògraf de professió, i treballa per a diverses entitats públiques i privades com a fotògraf documentalista. L’any 2007 va fer la seva primera exposició individual al Centre Can Felipa de Barcelona i ha participat en diverses exposicions col.lectives, entre les que destaquem: “Botella do mar”, a l’Auditori de Galicia, Santiago de Compostela (2003), Col.lectiva d’artistes del Poblenou, a Can Felipa (Barcelona,2010), “Terra de ningú”, a Can Basté, (Barcelona,2013) i “Un canvi d’aires”, a la galeria el quadern robat, (Barcelona 2014).  L’any 2013 va rebre l’encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona de fotografiar els encants vells abans del seu trasllat. Una part d’aquestes fotografies es van exposar sota el títol “M’exalta el nou, m’enamora el vell”, al nou recinte dels encants de Barcelona a la Plaça de les Glòries. El dia 5 de març de 2015 inaugurarà la seva primera exposició individual en una galeria: el quadern robat. 

La febre d'ARCO

    

     Cada any, per aquestes dates, es celebra la fira d’Arco i jo em poso negra, literalment. Els diaris s’inunden d’articles sobre art i mercat, publiquen llistes dels artistes imprescindibles per als qui volen invertir en art contemporani, o simplement per als qui volen estar al dia. Els suplements dominicals dediquen pàgines i més pàgines a l’art contemporani amb articles que, una vegada més, analitzen els intríngulis del mercat, i porten títols cridaners com : “Diagnostico urgente del arte contemporáneo”, “El arte moderno como montaje comercial” (El País, Babelia,21/2/15) o “45 essencials de l’art contemporani” Dominical de El Periódico 22/2/15. Tant li fa, els títols podrien ser els mateixos aquest any, que el passat o que en fa deu. El tema sempre és el mateix. Cansa, avorreix i provoca mal estar. Poc es parla d’art, es parla només de mercat. Les paraules més emprades en tots els articles són: especulació, actius financers, revalorització, xifres astronòmiques, etc... i apareixen conceptes nous, com un que m’ha cridat l’atenció en un d’aquests articles i fa referència al “capitalisme artístic”, un terme que apareix en el llibre de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy: La estetización del mundo”, Editoral Anagrama, 2015.

     Precisament ahir, em van explicar que als Estats Units apareixen individus que es dediquen a vendre art amb el compromís de tornar-lo a revendre per treure rendiment. Vaig tenir la sensació que els que m’ho explicaven, fins i tot ho trobaven bé. Interessant, agosarat. Com si aquestes iniciatives demostressin llibertat  o obertura de mires. Potser sí que al final seré jo, la que no és d’aquest món!  Els vaig explicar que, quan un client em pregunta si un artista que estava disposat a comprar es revaloritzarà, jo sempre els dic el mateix: que no comprin pensant en això. Han de comprar perquè una obra els agrada, perquè els interessa, perquè els comunica. Han de comprar per enriquir (en el sentit estètic i filosòfic) la seva vida i el seu entorn amb altres perspectives. Una obra d’art parla de la vida de l’artista i del món, de la mateixa manera que ho pot fer una novel.la. Si compren només per invertir, es probable que s’equivoquin. No em canso de repetir que l’art és alguna cosa més, que això. Però no hi ha manera: cada vegada que s’acosta Arco, el bombardeig mediàtic em deixa sense veu.

     Afortunadament, un article de Miguel Angel García Vega, publicat en el Babelia d’ahir (21/2/15), m’ha consolat una mica. Reprodueixo aquí un paràgraf interessant, per si algun col.leccionista àvid s’ha confeccionat una llista amb els imprescindibles de la temporada:

“(...) quizá el gran problema del mercado sea que olvida sus propios errores. Alfonso E. Pérez Sánchez –durante años director del Museo del Prado- lo dejó escrito: ¿Quién creeria que los cuadros del hoy olvidado José Aparicio se valoraban por encima de los Goya en los inventarios de Fernando VII? ¿O que obras de El Greco pudieran comprarse por 500 pesetas, cuando se estimaban en cientos de miles las de Francisco Domingo Marqués? (...)

     Tant se val. Aquests dies, la febre d’Arco s’ha apoderat del pensament de la majoria de persones de l’entorn de l’art. Els que poden, es deleixen per comprar art en l’ambient estressat i artificial de la fira i alguns es deixaran convèncer pels arguments del mercat. Qualsevol altre raonament que volguéssim fer servir, seria en va.

     

Sobre el triomf

      

     Aquest escrit va adreçat a tots aquells que vulguin acostar-se a l’art, sigui per curiositat, per interès, per ganes d’introduir-se, per començar a col.leccionar o per seguir fent-ho. A tots aquells que ja estan en aquest món i estan una mica desconcertats, als qui s’han apartat per cansament, per avorriment o perquè ja no es senten identificats amb el que l’art expressa. A tots els que busquen en l’art alguna cosa més, quelcom que els transcendeixi, que aporti alguna dimensió més a la seva vida, que els faci pensar, reflexionar, i que els ajudi a projectar la seva vida envers altres possibilitats, altres perspectives. Aquesta ha estat la meva postura particular des de sempre, i ha estat la que he volgut transmetre o contagiar.

     En aquest sentit, incideixo en l’article de la Rosa Olivares publicat en el darrer número d’Èxit Express (1). En aquest article, Olivares parla de la relativitat del triomf artístic. La majoria d’artistes el persegueixen: guanyar molts diners, convertir-se en un dels artistes més buscats a internet. Guanyar premis, estar present en varies galeries internacionals, aparèixer esmentat en crítiques i ressenyes. Haurien de ser prou llestos i adonar-se que, avui dia això no significa res. Vivim un moment en que el triomf en art és efímer, conjuntural, pot respondre simplement a una moda que, a més, pot venir imposada per criteris personals i aleatoris. Voler triomfar, avui dia, pot significar voler sucumbir a l’obsolescència. Perseguir el triomf o la notorietat pot ser sinònim a voler perseguir el no res. O també pot ser el reflex, únicament de l’ansietat i l’ambició, conjugada perfectament amb la ignorància més profunda del que significa l’estètica. Em refereixo a l’Estètica, en majúscules, a la disciplina filosòfica. Rosa Olivares situa el triomf en la transcendència temporal, quan una obra, sense premis, sense galeries, sense museus, pot ser absorbida per altres mirades, pot ser inclosa en altres narratives, pot renéixer en la vida dels altres. El triomf va més enllà de l’obra, succeeix quan aquesta es converteix en sensació o en idea.

     Dit això, poso en relatiu absolut la importància de qualsevol tipus de premi, sempre que vingui de part d’un jurat. Hi ha un cert corrent d’opinió que assegura que els premis no serveixen per a res ni són gaire de fiar. Responen a criteris personals, a les modes del moment, a les preferències de les persones. Un premi, en art, no és l’equivalent a haver guanyat una carrera d’atletisme. L’atleta que arriba primer a la meta és el que guanya; aquí no hi ha volta de full. Però l’artista que guanya un premi que vol dir? Que és el millor artista?  o que és el que cau més bé al jurat, que fa una obra que encaixa millor amb les tendències del moment, que ha sabut guanyar-se les simpaties dels qui tallen el bacallà? Una artista m’explicava ahir, que una persona “influent” li havia dit que si no fas dibuixos a la paret, i no treballes en un col.lectiu d’artistes, no cal que t’hi encaparris: estàs fora del sistema.

     Per tot plegat, m’adreço als que s’acosten a l’art, per a que facin servir el seu criteri personal. El nostre temps és confús i l’entorn ens vol confondre. Això també és una característica de la nostra societat. El que passa, és que no enriqueix, si no que uniforma i banalitza.

Nota:

(1): Vegeu: http://www.exit-express.com/home.php?seccion=opinion