Sobre el triomf

      

     Aquest escrit va adreçat a tots aquells que vulguin acostar-se a l’art, sigui per curiositat, per interès, per ganes d’introduir-se, per començar a col.leccionar o per seguir fent-ho. A tots aquells que ja estan en aquest món i estan una mica desconcertats, als qui s’han apartat per cansament, per avorriment o perquè ja no es senten identificats amb el que l’art expressa. A tots els que busquen en l’art alguna cosa més, quelcom que els transcendeixi, que aporti alguna dimensió més a la seva vida, que els faci pensar, reflexionar, i que els ajudi a projectar la seva vida envers altres possibilitats, altres perspectives. Aquesta ha estat la meva postura particular des de sempre, i ha estat la que he volgut transmetre o contagiar.

     En aquest sentit, incideixo en l’article de la Rosa Olivares publicat en el darrer número d’Èxit Express (1). En aquest article, Olivares parla de la relativitat del triomf artístic. La majoria d’artistes el persegueixen: guanyar molts diners, convertir-se en un dels artistes més buscats a internet. Guanyar premis, estar present en varies galeries internacionals, aparèixer esmentat en crítiques i ressenyes. Haurien de ser prou llestos i adonar-se que, avui dia això no significa res. Vivim un moment en que el triomf en art és efímer, conjuntural, pot respondre simplement a una moda que, a més, pot venir imposada per criteris personals i aleatoris. Voler triomfar, avui dia, pot significar voler sucumbir a l’obsolescència. Perseguir el triomf o la notorietat pot ser sinònim a voler perseguir el no res. O també pot ser el reflex, únicament de l’ansietat i l’ambició, conjugada perfectament amb la ignorància més profunda del que significa l’estètica. Em refereixo a l’Estètica, en majúscules, a la disciplina filosòfica. Rosa Olivares situa el triomf en la transcendència temporal, quan una obra, sense premis, sense galeries, sense museus, pot ser absorbida per altres mirades, pot ser inclosa en altres narratives, pot renéixer en la vida dels altres. El triomf va més enllà de l’obra, succeeix quan aquesta es converteix en sensació o en idea.

     Dit això, poso en relatiu absolut la importància de qualsevol tipus de premi, sempre que vingui de part d’un jurat. Hi ha un cert corrent d’opinió que assegura que els premis no serveixen per a res ni són gaire de fiar. Responen a criteris personals, a les modes del moment, a les preferències de les persones. Un premi, en art, no és l’equivalent a haver guanyat una carrera d’atletisme. L’atleta que arriba primer a la meta és el que guanya; aquí no hi ha volta de full. Però l’artista que guanya un premi que vol dir? Que és el millor artista?  o que és el que cau més bé al jurat, que fa una obra que encaixa millor amb les tendències del moment, que ha sabut guanyar-se les simpaties dels qui tallen el bacallà? Una artista m’explicava ahir, que una persona “influent” li havia dit que si no fas dibuixos a la paret, i no treballes en un col.lectiu d’artistes, no cal que t’hi encaparris: estàs fora del sistema.

     Per tot plegat, m’adreço als que s’acosten a l’art, per a que facin servir el seu criteri personal. El nostre temps és confús i l’entorn ens vol confondre. Això també és una característica de la nostra societat. El que passa, és que no enriqueix, si no que uniforma i banalitza.

Nota:

(1): Vegeu: http://www.exit-express.com/home.php?seccion=opinion