La febre d'ARCO

    

     Cada any, per aquestes dates, es celebra la fira d’Arco i jo em poso negra, literalment. Els diaris s’inunden d’articles sobre art i mercat, publiquen llistes dels artistes imprescindibles per als qui volen invertir en art contemporani, o simplement per als qui volen estar al dia. Els suplements dominicals dediquen pàgines i més pàgines a l’art contemporani amb articles que, una vegada més, analitzen els intríngulis del mercat, i porten títols cridaners com : “Diagnostico urgente del arte contemporáneo”, “El arte moderno como montaje comercial” (El País, Babelia,21/2/15) o “45 essencials de l’art contemporani” Dominical de El Periódico 22/2/15. Tant li fa, els títols podrien ser els mateixos aquest any, que el passat o que en fa deu. El tema sempre és el mateix. Cansa, avorreix i provoca mal estar. Poc es parla d’art, es parla només de mercat. Les paraules més emprades en tots els articles són: especulació, actius financers, revalorització, xifres astronòmiques, etc... i apareixen conceptes nous, com un que m’ha cridat l’atenció en un d’aquests articles i fa referència al “capitalisme artístic”, un terme que apareix en el llibre de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy: La estetización del mundo”, Editoral Anagrama, 2015.

     Precisament ahir, em van explicar que als Estats Units apareixen individus que es dediquen a vendre art amb el compromís de tornar-lo a revendre per treure rendiment. Vaig tenir la sensació que els que m’ho explicaven, fins i tot ho trobaven bé. Interessant, agosarat. Com si aquestes iniciatives demostressin llibertat  o obertura de mires. Potser sí que al final seré jo, la que no és d’aquest món!  Els vaig explicar que, quan un client em pregunta si un artista que estava disposat a comprar es revaloritzarà, jo sempre els dic el mateix: que no comprin pensant en això. Han de comprar perquè una obra els agrada, perquè els interessa, perquè els comunica. Han de comprar per enriquir (en el sentit estètic i filosòfic) la seva vida i el seu entorn amb altres perspectives. Una obra d’art parla de la vida de l’artista i del món, de la mateixa manera que ho pot fer una novel.la. Si compren només per invertir, es probable que s’equivoquin. No em canso de repetir que l’art és alguna cosa més, que això. Però no hi ha manera: cada vegada que s’acosta Arco, el bombardeig mediàtic em deixa sense veu.

     Afortunadament, un article de Miguel Angel García Vega, publicat en el Babelia d’ahir (21/2/15), m’ha consolat una mica. Reprodueixo aquí un paràgraf interessant, per si algun col.leccionista àvid s’ha confeccionat una llista amb els imprescindibles de la temporada:

“(...) quizá el gran problema del mercado sea que olvida sus propios errores. Alfonso E. Pérez Sánchez –durante años director del Museo del Prado- lo dejó escrito: ¿Quién creeria que los cuadros del hoy olvidado José Aparicio se valoraban por encima de los Goya en los inventarios de Fernando VII? ¿O que obras de El Greco pudieran comprarse por 500 pesetas, cuando se estimaban en cientos de miles las de Francisco Domingo Marqués? (...)

     Tant se val. Aquests dies, la febre d’Arco s’ha apoderat del pensament de la majoria de persones de l’entorn de l’art. Els que poden, es deleixen per comprar art en l’ambient estressat i artificial de la fira i alguns es deixaran convèncer pels arguments del mercat. Qualsevol altre raonament que volguéssim fer servir, seria en va.