Pràctiques irregulars

    

     Des de fa algunes setmanes, un amic nostre, estampador i de vegades editor de gravats, esta ben amoïnat. Sembla ser que circula una quantitat considerable d’obra gràfica falsa. Ell és un membre permanent de la comissió Tàpies, un grup de persones expertes que, a l’empara de la Fundació de l’artista, es dediquen a determinar si les obres que els hi arriben són autèntiques o no. Ja fa temps que col.laboren amb una unitat especialitzada de la policia, però pel que ens explica, si la família no interposa una denúncia, aquesta unitat no pot iniciar cap tipus d’investigació. Únicament es certifica la no autenticitat de la peça, i aquí s’acaba la història. Ja fa temps que aquest amic ens havia explicat que un comerciant de la ciutat havia comprat un lot de litografies a 30 € la unitat. Era més que probable que aquelles litografies fossin totes falses. Pel que ens va explicar, avui dia, amb les tècniques digitals, és força senzill falsificar una litografia. No passa el mateix amb el gravat. La gran complexitat tècnica que comporta, ho fa pràcticament impossible. Ni surt a compte, ni és factible. Moltes d’aquestes falsificacions estan a la venda per internet. Jo sempre havia aconsellat no refiar-se de segons quins mitjans per comprar obra gràfica, i sobretot, desconfiar de les ofertes sospitosament accessibles pel que fa al preu.

     A més d’això, hi ha un gran desconeixement general amb tot el que te a veure amb els tiratges de les sèries. Potser cal explicar que, d’una obra gràfica es fa un tiratge numerat, i que a més, és del tot legal fer, a més un 10 % de P.A. (proves d’artista) i un 10 % d’exemplars H.C. (Hors commerce, o fora de comerç). Les proves d’artista pertanyen a l’artista, i en pot fer l’ús que vulgui.  Els exemplars H.C. pertanyen a l’editor. Originalment, servien de mostra: per a ser exposats, o per a ensenyar-los al públic. La contradicció que trobem amb aquests exemplars H.C. és que, per la seva definició, no s’haurien de comercialitzar, però sí que es comercialitzen. De tota manera, això no suposa cap irregularitat: si l’edició numerada esta completament exhaurida, i els exemplars H.C. estan en bon estat, l’editor en pot disposar per a la seva venda. Hi ha un detall, però, que a mi sempre m’ha inquietat. Aquests percentatges de P.A. i de H.C., que com ja he dit, són completament lícits, haurien d’estar numerats, i no sempre ho estan. Amb això vull dir, que en un tiratge de 100 exemplars, hi haurien d’haver 10 P.A. numerades del P.A. 1/10 al P.A. 10/10 i 10 H.C. numerats del H.C. 1/10 al H.C. 10/10.  Moltes vegades he vist exemplars P.A. o H.C. sense numerar, així com certificats d’autenticitat en els que s’explica que només s’ha numerat un 5% de l’edició d’exemplars H.C. La resta, consten com a exemplars H.C. sense numerar. I qui ens assegura que només es van fer 5? Hem de confiar que sigui així, però també podem sospitar que en fessin “algunes més”. Algun artista em va explicar fa anys, que s’havia negat a signar una edició, perquè havien fet un tiratge que sobrepassava en molt el nombre d’exemplars pactats. En aquest cas, no parlem pas d’obra gràfica falsa, si no de “tiratges irregulars”. I això és dificilíssim, per no dir impossible d’esbrinar. El que sí que s’hauria d’eliminar del tot, és aquesta pràctica, per tal d’eliminar possibles equívocs i sospites.

     El realment preocupant és quan tot és fals: la litografia (estampada sense consentiment de l’artista) i la signatura. Cal anar en compte amb aquells que confonen l’obra gràfica amb paper moneda. En moments de crisi, quan la gent busca “gangues”, els falsificadors troben un terreny ben adobat. Ja ho diuen: “treure profit de l’embolic”.