dimecres, 28 de gener del 2015

Carol Rama i altres descobriments

     



     Encara queden tres setmanes per poder gaudir de l’extraordinària exposició de l'obra de Carol Rama que ha organitzat el Macba. Segons el programa de mà, una figura ignorada durant dècades pel discurs oficial de l’art, que s’afirma avui com una de les artistes indispensables per entendre la producció del segle XX. L’obra de Carol Rama (de qui s’han trobat parale.lismes amb Frida Kahlo o Louise Bourgeois), es desenvolupa al llarg de més de 5 dècades i s’adapta a les diferents tendències de l’art d’avantguarda d’una manera personalíssima, aportant quelcom de diferencial: l’obra és profundament visceral. El títol de l’exposició, La passió segons Carol Rama fa referència a la seva actitud: una mena d’ànsia de devorar per posseir, a la manera del Saturn devorant un dels seus fills de Goya. La humanitat sobreviu devorant-se a ella mateixa. L’obra de Carol Rama s’afirma en la universalitat i prevalença d’allò animal, d’allò femení, de la malaltia i de la mort. Una artista important per vertebrar el discurs d’artistes posteriors, com Cindy Shermann, Kara Walker, Kiki Smith, entre moltes d’altres. Alguna cosa de l’obra de Carol Rama em fa pensar en l’obra de James Ensor. L’obra d’Ensor també transita en la línia d’allò estrany, psicològicament complex, internament contradictori i posa de manifest de manera constant, la natura malèfica i trastornada dels éssers humans. Segons relata la pròpia Carol Rama en un esplèndid documental, el millor que hi pot haver a la vida és el pecat (em va venir al cap Baudelaire), i manifesta que pinta per instint i per passió, per ira, per violència, per tristesa, per fetitxisme, per alegria i malenconia a la vegada i per ràbia especialment.

     Ensor, Baudelaire, Rama: allò ocult, pervers, secret i misteriós, adquireix un protagonisme sobtat. Precisament aquesta mateixa setmana, durant una conversa amb un amic, vam parlar d’aquesta tendència que apareix una vegada i una altra en l’art contemporani. Va ser tot fullejant el catàleg que es va editar amb motiu de l’exposició Iceberg Z46, comissariada pels artistes Jordi Fulla i Jo Milne a la galeria Trama el mes de febrer de 2013. Aquesta exposició tractava d’explicar que el panorama artístic s’assembla a un iceberg, en un doble sentit. Per una banda, no tots els artistes troben espais per exposar. I els que que exposen, només mostren una petita part de la seva obra. L’altra roman inèdita, oculta en els seus estudis, condemnada a no veure mai la llum. Precisament aquesta és l’obra que integrava aquesta exposició: material documental, esbossos preparatoris, tot vinculat als diversos processos de treball dels artistes.  Ens vam fixar que curiosament, el conjunt oferia una estètica comuna, que abraçava fins i tot el disseny del catàleg. Tot plegat transmetia un misteri inquietant, la idea de que hi havia alguna cosa soterrada que estava passant i que emergiria quan menys ens ho esperéssim. La mateixa sensació que vaig tenir descobrint l’obra de la Carol Rama.

     Ara sembla haver un afany de descobrir o recuperar figures del passat. Potser perquè, després d’una etapa tant gèlida com ha estat el post-conceptual, centrada principalment en analitzar els diversos mecanismes del món exterior; torna la necessitat de mirar cap a dins, i per això cal trobar nous referents.  Qui sap si aquesta tendència inconscient però constant, que ens fa voler descobrir i valorar les coses secretes, serà una característica de l’art post-crisi.

2 comentaris:

  1. Pel que expliques en el teu comentari, i un cop havent vist imatges de l’obra de Carol Rama, m’inclino a pensar que davant els experiments conceptuals i post-conceptualistes que tant institucions públiques com galeries d’art, han dut a terme al llarg dels anys de la bombolla immobiliària, ara s’adonen que cal recuperar a artistes que en el seu temps varen tenir un reso molt llunyà, que no va arribar per les nostres contrades, per una banda, i per l’altra que davant d’algunes tendències locals (vull dir catalanes), i per un sentit molt més polititzat i “patri”, artistes de molta qualitat, varen quedar arraconats, mentre que molts dels locals, es varen quedar amb la “localitat”.

    Davant la davallada de la crisi, que ha posat de manifest les barbaritats que es varen fer, tant a nivell galerístic, com de crítica i artístic, les institucions publiques, al igual que el galerisme, aposta per un cert conservadorisme, i per les avantguardes que al 2015 ja estan endarrerides, però mira per on, tenen qualitat i conserven el prestigi.
    Fa uns dies vaig anar a la fundació Miró. Reconec que feia més de cinc anys que no hi anava perquè senzillament moltes de les seves exposicions, apostaven massa el conceptualisme, i al final era avorrit.

    I ara, tot trencant esquemes, per intentar captar un altre públic, o pot ser més públic a banda del que visita Miró, han muntant “Barcelona, zona neutral-1914-1918”, una interessant i didàctica exposició, que res te a veure amb el seu tarannà habitual, i com tu molt bé em vas comentar, està totalment desubicada de l’espai expositiu. Sembla més per un Caixaforum, que no per la Miró. Però de la mateixa manera que el MACBA, ara aposta per Carol Rama, és a dir, sense deixar els seus invents, vol captar un altre públic, doncs la Miró fa igual. Pot ser, els patrocinadors d’aquestes institucions, a banda de la Gene o l’Estat, demanen resultats econòmics, si han d’apujinar més dinerons, i per tant, han obligat a seguir una altra estratègia, donant a conèixer art amagat, o que no obeïa a x criteris.

    En fi, la crisi està obligant a canviar molts paràmetres, degut als canvis socials vertiginosos que s’estan produint. Si bé això que diré ara no te res a veure amb l’art, penso que pot ser prou significatiu per un van els trets: En una recent estadística, el 35% de la població NO LLEGEIX UN LLIBRE. Un pot pensar, bé hi ha un 65% que sí. Doncs no. D’aquest 65%, la meitat no va adquirir cap llibre, i el 50% va llegir com a màxim 4 llibres en un any. Si això hi afegim que el Reina Sofía va tenir pèrdues per valor de 6MM d’euros, i el Prado i el Thyssen per 5MM cada ú, ja pots treure conclusions per on van els trets, i el desig de captar públic, com sigui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo el que penso és que, a banda del post conceptual, que ha donat molt de sí durant les darreres dècades, hi ha altres coses. Crec que, si més no, hi ha ganes d'altres coses i això s'intueix en les exposicions que es programen. De totes maneres, l'afició a l'art ha estat sempre cosa de minories, i suposo que així continuarà. I si les institucions públiques son poc visitades, imagina't les galeries!. Tot i amb això, crec fermament que val la pena treballar per aquesta minoria!
      No ho sé, si la crisi haurà fet canviar els paràmetres. Els poders factics continuen afavorint els de sempre, que segueixen pervivint i resorgint com l'au fènix. Jo em conformo en trobar coses que m'agradin i m'interessin de tant en tant. Voler que les coses canviin és un impossible, una batalla perduda ara per ara.
      Ara bé, no totes les recuperacions d'artistes "històrics" són tant interessants com la de la Carol Rama. Recentment, i amb gran ressò mediàtic, s'han "recuperat" artistes amb obres mimètiques i sense personalitat propia que, si no s'haguéssin recuperat no hauria passat res!

      Elimina