Carol Rama i altres descobriments

     

     Encara queden tres setmanes per poder gaudir de l’extraordinària exposició de l'obra de Carol Rama que ha organitzat el Macba. Segons el programa de mà, una figura ignorada durant dècades pel discurs oficial de l’art, que s’afirma avui com una de les artistes indispensables per entendre la producció del segle XX. L’obra de Carol Rama (de qui s’han trobat parale.lismes amb Frida Kahlo o Louise Bourgeois), es desenvolupa al llarg de més de 5 dècades i s’adapta a les diferents tendències de l’art d’avantguarda d’una manera personalíssima, aportant quelcom de diferencial: l’obra és profundament visceral. El títol de l’exposició, La passió segons Carol Rama fa referència a la seva actitud: una mena d’ànsia de devorar per posseir, a la manera del Saturn devorant un dels seus fills de Goya. La humanitat sobreviu devorant-se a ella mateixa. L’obra de Carol Rama s’afirma en la universalitat i prevalença d’allò animal, d’allò femení, de la malaltia i de la mort. Una artista important per vertebrar el discurs d’artistes posteriors, com Cindy Shermann, Kara Walker, Kiki Smith, entre moltes d’altres. Alguna cosa de l’obra de Carol Rama em fa pensar en l’obra de James Ensor. L’obra d’Ensor també transita en la línia d’allò estrany, psicològicament complex, internament contradictori i posa de manifest de manera constant, la natura malèfica i trastornada dels éssers humans. Segons relata la pròpia Carol Rama en un esplèndid documental, el millor que hi pot haver a la vida és el pecat (em va venir al cap Baudelaire), i manifesta que pinta per instint i per passió, per ira, per violència, per tristesa, per fetitxisme, per alegria i malenconia a la vegada i per ràbia especialment.

     Ensor, Baudelaire, Rama: allò ocult, pervers, secret i misteriós, adquireix un protagonisme sobtat. Precisament aquesta mateixa setmana, durant una conversa amb un amic, vam parlar d’aquesta tendència que apareix una vegada i una altra en l’art contemporani. Va ser tot fullejant el catàleg que es va editar amb motiu de l’exposició Iceberg Z46, comissariada pels artistes Jordi Fulla i Jo Milne a la galeria Trama el mes de febrer de 2013. Aquesta exposició tractava d’explicar que el panorama artístic s’assembla a un iceberg, en un doble sentit. Per una banda, no tots els artistes troben espais per exposar. I els que que exposen, només mostren una petita part de la seva obra. L’altra roman inèdita, oculta en els seus estudis, condemnada a no veure mai la llum. Precisament aquesta és l’obra que integrava aquesta exposició: material documental, esbossos preparatoris, tot vinculat als diversos processos de treball dels artistes.  Ens vam fixar que curiosament, el conjunt oferia una estètica comuna, que abraçava fins i tot el disseny del catàleg. Tot plegat transmetia un misteri inquietant, la idea de que hi havia alguna cosa soterrada que estava passant i que emergiria quan menys ens ho esperéssim. La mateixa sensació que vaig tenir descobrint l’obra de la Carol Rama.

     Ara sembla haver un afany de descobrir o recuperar figures del passat. Potser perquè, després d’una etapa tant gèlida com ha estat el post-conceptual, centrada principalment en analitzar els diversos mecanismes del món exterior; torna la necessitat de mirar cap a dins, i per això cal trobar nous referents.  Qui sap si aquesta tendència inconscient però constant, que ens fa voler descobrir i valorar les coses secretes, serà una característica de l’art post-crisi.