La bombolla de vidre

     

     Durant tots els anys que vaig treballar a l’altra galeria, sempre vaig tenir la sensació de que estava al centre del món artístic. Tenia la creença (hauria de dir la certesa), per altra banda compartida per totes les persones del meu àmbit de treball, que tot el que succeïa fora de les nostres parets era més irrellevant, menys important i amb un pes específic molt menor, dins el panorama expositiu de la ciutat. És cert que aquella galeria havia gaudit durant molts anys de molt bona anomenada. Representava alguns dels artistes més destacats del moment, i gràcies al nom que havia pres de l’antic propietari del local, s’havia envoltat d’una aura d’exquisidesa i refinament estètic, que el director artístic d’aquells moments inicials, s’afanava a cuidar de manera molt eficaç. Pel que a ell pertocava, tot això ho feia de la manera més sincera. Havia tractat i conegut a fons de vegades, a molts dels personatges de l’avantguarda i va aconseguir impregnar el seu esperit a la programació de la galeria. Això va durar mentre ell hi va ser, i mentre els artistes “insígnia” varen estar actius. Tots eren artistes prou coneguts, posseïdors d’un estil inconfusible, que van gaudir durant tota la seva trajectòria d’un considerable arrelament popular. Però aquell director va marxar, i aquells artistes es van anar morint. Suposo que tampoc es va saber treballar bé una generació artística de recanvi. Sobretot, perquè qui ho hagués sabut fer, ja no hi era. Des del meu espai, vaig intentar seguir mantenint aquella línia; programant exposicions que, pel tarannà del seu discurs, podrien haver estat “beneïdes” per aquell esperit primigeni. Tot i que mai em va ser fàcil (perquè no sé fins a quin punt es valorava o hi havia consciència de la importància d’això), sempre vaig pensar que estava en el millor dels llocs possible. Vivia en una mena de bombolla. La meva creença no era del tot real.

     La realitat és múltiple, variada, calidoscòpica. Hi ha moltes, moltíssimes galeries que intenten fer-ho bé. N’hi ha de molt professionalitzades, i n’hi ha que gaudeixen d’un amateurisme entusiasta que em provoca gran admiració. Potser sí que hi ha un punt de cert en la creença que jo tenia abans. Ningú posarà en dubte que, durant alguns anys, hi van haver unes quantes galeries de referència que marcaven la pauta. Però ara, que moltes han tancat, altres s’han transformat  i altes s’han disgregat, en ubicació i en direcció, el panorama ha canviat radicalment. El món també ho ha fet. Potser ho ha fet massa de pressa, i això ens té a tots una mica descol.locats  perquè en poc temps s’han polvoritzat tots els referents. Però ens hi haurem d’anar acostumant. Als galeristes, però, encara els queda un tic de l’època anterior. Ara que volto més, constato que la majoria segueixen tancats en la seva bombolla. Visiten poc (o gens) les altres galeries de la ciutat, potser perquè els temps són difícils i volen estar sempre al peu del canó. O potser es reserven les visites a galeries pels viatges a l’estranger (més interessant) o per les fires (no els queda un altre remei). Em ve al cap una anècdota de fa uns mesos: un galerista es va haver de subhastar una bona part de la seva col.lecció perquè necessitava liquiditat. Va enviar la relació del que tenia a la casa de subhastes, i quan li van retornar, havien descartat tots els seus artistes més destacats amb l’anotació de local market. Aquells artistes potser només funcionaven dins la seva bombolla. En el món de l’art, ens agradi o no, tot pot ser relatiu.