Una vegada em van explicar una història:
Dues galeristes i un dels
seus artistes van ser convidats per una col.leccionista a visitar la seva
col.lecció de pintura. Van aprofitar per anar-hi un dia que l’artista havia de
dur a la senyora una obra seva que s’havia malmès. En aquella època, l’artista
havia fet una sèrie d’obres que portaven per títol “Trencar l’horitzó”. Eren
quadres construïts com si fossin una peixera, l’artista els omplia d’aigua i hi
introduïa un enginy que, un cop connectat al corrent elèctric, treia aire i
feia moure la superfície plana de l’aigua. L’enginy del quadre d’aquella
senyora s’havia espatllat diverses vegades, i l’artista va decidir
substituir-lo. Aquell dia li tornava l’obra, segur de que funcionaria bé durant
una bona temporada. Val a dir, que aquella col.leccionista era un encant de
persona. Tot i que ja tenia una edat, era una dona molt oberta i sensible a les
creacions dels artistes joves, i concretament, era una enamorada de l’obra
d’aquell artista, de qui havia comprat obres de la seva primera exposició, quan
encara era un perfecte desconegut. Potser per això van rebre amb il.lusió la
seva invitació.
La senyora vivia en una casa
de nova planta, situada en una zona tranquil·la de la ciutat. Ella vivia en el
pis superior i el seu fill ocupava la planta baixa. Van passar una bona estona
escoltant les seves explicacions. Cada una de les peces de la seva col.lecció
anava lligada a records personals, i transmetia el seu entusiasme per l’art en
cada una de les anècdotes que els explicava al voltant de cada peça. La selecció
demostrava un gust exquisit i una sensibilitat poc comú. Aquella senyora a més,
era una amant de la música i de la literatura. Una de les galeristes recordava
que un dia, aquella senyora li havia regalat una biografia del pintor Balthus,
a qui idolatrava i considerava una exemplificació de quins eren els seus
interessos. Aquell pintor refinat, influït profundament per Rilke i Pierre
Bonnard, autor d’una obra inquietant i atemporal, havia seduït aquella
col.leccionista, que buscava precisament aquelles premisses en tot l’art que
decidia emportar-se a casa. Quan van acabar la visita i l’artista va haver col·locat
el quadre restaurat al seu lloc, la senyora els va convidar a baixar a la
planta de baix. A casa del seu fill havien preparat un petit refrigeri. Aviat
es van adonar que havien entrat a un altre món. A la sala principal hi havia
dues pintures immenses, que a les dues galeristes els van semblar horribles,
sense pal·liatius. Grans brotxades violentes, de colors vius, exemples d’una
gratuïtat vanitosa que no tenien res a veure amb el que a elles els
interessava. Aquelles pintures eren un mur, no es podia anar més enllà. No
parlaven de res més que d’elles mateixes. Els visitants van reconèixer després,
que aquelles pintures els van fer venir esgarrifances i que els van incomodar
la resta de la vetllada. Les dues galeristes em van explicar aquella experiència commogudes per la compassió que els va inspirar la seva col.leccionista sensible; obligada a conviure amb aquelles obres.
D’aquesta història deuen
haver passat uns vint anys. Em consta però, que aquell artista ha seguit una
trajectòria ascendent. No en reconeixement internacional ni artístic, sinó en
presència a les cases de l’alta societat de la seva ciutat. Pel que m’han explicat,
segueix pintant el mateix. Absolutament el mateix: les mateixes brotxades
violentes, els mateixos colors. Si el públic que compra art és aquest, com
podem introduir valors més refinats i molt més sensibles?. On és la preparació
cultural necessària per veure la diferència? Em temo que entre els snobs
conceptuals i els amants del Vanity Fair
ho tenim ben cru. Posats a triar però, em quedo amb els primers.
Aquest dies estic llegint "La palabra pintada" de Tom Wolfe, que a banda de ser un dandy meravellós crec que es un escriptor i crític fantàstic de ploma afilada i gust exquisit.
ResponEliminaDoncs bé, és un assaig fantàstic per entedre com carai estem com estem (tot i que el seu anàlisi és de fa uns 20 anys, i tot i així, em sembla prou vigent)
La palabra pintada, altament recomenable.
Si no recordo malament, Wolfe explica que l'art s'ha convertit en una parodia de sí mateix. Però es pot distingir entre el que és de veritat i el que no amb una bona preparació cultural i una sensibilitat educada. Esta clar que no interessa gaire que això passi. El mercat de molts quedaria volatilitzat.
EliminaGràcies pel comentari.
El que ara diré no té res a veure amb l’art, però si amb la societat.
ResponEliminaSi la gent va de corcoll per veure Gran Hermano VIP, que es un programa infumable, però que agafa un 25% d’audiència (prop de 9 MM. de persones), què no ha de passar amb l’art, on prima més la vulgaritat que no pas el refinament?
Tot plegat sempre està donant voltes al mateix, els sistema educatiu – no tan sols a Espanya sinó a tot arreu – no alimenta les humanitats, sinó que les destrueix. Però el més fotut de tot plegat és la manca d’esperit de superació, de no aprofundir, de no analitzar i de que la vida passi el millor possible.
Fa una setmana vaig fer una presentació a una galeria, que cada any organitza un Saló d’Hivern. De les 50 o 60 peces exposades, se’n salvaven més o menys un 1%. I es salvaven amb “peròs”. En la meva presentació, vaig insistir en el fet de que era positiu apostar pel galerisme i que els pintors invertissin en si mateixos en aquest aspecte, però també, vaig posar especial èmfasi en que els hi era necessari llegir sobre art, estar a l’aguait de noticies d’art, veure moltes exposicions, dominar la tècnica i estudiar amb perseverança la mateixa, i sobre tot conèixer història de l’art, i fins i tot copiar als grans mestres, per conèixer molt més la seva tècnica. I vaig arrodonir l’argumentari tot dient que tenien que ser els millors davant la competència de les noves tecnologies – millor el mòbil que el quadre – la diversió i l’oci i de les sales de subhastes – presencials i online - que estan permeten l’accés a l’art a molta gent, que prefereix la firma, tot i ser molts cops obres menors, a una obra bona i de qualitat.
Del mes o menys mig centenar de persones presents, quatre els hi va agradar el que els hi vaig dir, una em va demanar que li critiques l’obra, i va acceptar la meva opinió de bon grat. Era una peça correcte, sense pretensions, però amb cert gust. Hi havia delicadesa. La resta, ni mu. I no és la primera vegada que m’hi trobo. Quina es la raó? Els hi fa por la valoració del crític. I per què els hi fa por? Perquè en el fons intueixen que la seva obra no és de qualitat, però no ho volen admetre, i si es ven, doncs endavant. La qüestió vendre, perquè també l’egolatria impera.
I qui compra algunes d’aquelles horribles peces?. Gent que vol omplir la paret, però no l’espai de la seva llar, que es molt diferent. També es clar, els “amics, parents i familiars” dels artistes, que es veuen obligats.
Aquesta que explico es la basant de l’art més vulgar, aquella que mai a la vida exposaràs, però que existeix i que abraça a un sector important de la població, que ha omplert parets d’obres pèssimes, i lo bo del cas, és que els hi poden haver costat un ronyó. També, però, val a dir que cal tenir en compte un altre factor: cada vegada menys l’ésser humà està més preparat per la BELLESA. És aquesta la decadència del segle XXI, esperem que de moment.
Trobo molt encertat que en la teva exposició animessis els artistes en "invertir" en ells mateixos a base de veure molta pintura i conèixer la història de l'art. Ahir, un lector de blog em va enviar un correu en el que em deia una cosa semblant. Si tota aquesta gent que compra art del dolent tinguessin una bona preparació, s'estalviarien el perill de que els prenguessin la cartera. En el cas del "pintamones" ho fan per ignorància i perquè es pensen que es tracta d'una pintura transgressora i moderna (!). Amb una mica de preparació, tampoc calen anys d'estudi, ja veurien que aquella es una pintura falsa de cap a peus. Pel que dedueixo del teu comentari, és que de falsos artistes n'esta ben ple.
EliminaEn una revista acabo de llegir que la tendència és el gaudi immediat, i l'art necessita un cert temps, sobretot al principi. Potser per això ha disminuit el públic. La inseguretat en el futur porta la gent en no pensar més enllà de l'ara, i això relega a un segon loc totes aquelles coses que requereixen un cert esforç. Com tu dius, en acabar el teu comentari, esperem que aquesta tendència es reverteixi aviat.