Sobre pintors i "pintamones"

      Una vegada em van explicar una història:

     Dues galeristes i un dels seus artistes van ser convidats per una col.leccionista a visitar la seva col.lecció de pintura. Van aprofitar per anar-hi un dia que l’artista havia de dur a la senyora una obra seva que s’havia malmès. En aquella època, l’artista havia fet una sèrie d’obres que portaven per títol “Trencar l’horitzó”. Eren quadres construïts com si fossin una peixera, l’artista els omplia d’aigua i hi introduïa un enginy que, un cop connectat al corrent elèctric, treia aire i feia moure la superfície plana de l’aigua. L’enginy del quadre d’aquella senyora s’havia espatllat diverses vegades, i l’artista va decidir substituir-lo. Aquell dia li tornava l’obra, segur de que funcionaria bé durant una bona temporada. Val a dir, que aquella col.leccionista era un encant de persona. Tot i que ja tenia una edat, era una dona molt oberta i sensible a les creacions dels artistes joves, i concretament, era una enamorada de l’obra d’aquell artista, de qui havia comprat obres de la seva primera exposició, quan encara era un perfecte desconegut. Potser per això van rebre amb il.lusió la seva invitació.

     La senyora vivia en una casa de nova planta, situada en una zona tranquil·la de la ciutat. Ella vivia en el pis superior i el seu fill ocupava la planta baixa. Van passar una bona estona escoltant les seves explicacions. Cada una de les peces de la seva col.lecció anava lligada a records personals, i transmetia el seu entusiasme per l’art en cada una de les anècdotes que els explicava al voltant de cada peça. La selecció demostrava un gust exquisit i una sensibilitat poc comú. Aquella senyora a més, era una amant de la música i de la literatura. Una de les galeristes recordava que un dia, aquella senyora li havia regalat una biografia del pintor Balthus, a qui idolatrava i considerava una exemplificació de quins eren els seus interessos. Aquell pintor refinat, influït profundament per Rilke i Pierre Bonnard, autor d’una obra inquietant i atemporal, havia seduït aquella col.leccionista, que buscava precisament aquelles premisses en tot l’art que decidia emportar-se a casa. Quan van acabar la visita i l’artista va haver col·locat el quadre restaurat al seu lloc, la senyora els va convidar a baixar a la planta de baix. A casa del seu fill havien preparat un petit refrigeri. Aviat es van adonar que havien entrat a un altre món. A la sala principal hi havia dues pintures immenses, que a les dues galeristes els van semblar horribles, sense pal·liatius. Grans brotxades violentes, de colors vius, exemples d’una gratuïtat vanitosa que no tenien res a veure amb el que a elles els interessava. Aquelles pintures eren un mur, no es podia anar més enllà. No parlaven de res més que d’elles mateixes. Els visitants van reconèixer després, que aquelles pintures els van fer venir esgarrifances i que els van incomodar la resta de la vetllada. Les dues galeristes em van explicar aquella experiència commogudes per la compassió que els va inspirar la seva col.leccionista sensible; obligada a conviure amb aquelles obres.

     D’aquesta història deuen haver passat uns vint anys. Em consta però, que aquell artista ha seguit una trajectòria ascendent. No en reconeixement internacional ni artístic, sinó en presència a les cases de l’alta societat de la seva ciutat. Pel que m’han explicat, segueix pintant el mateix. Absolutament el mateix: les mateixes brotxades violentes, els mateixos colors. Si el públic que compra art és aquest, com podem introduir valors més refinats i molt més sensibles?. On és la preparació cultural necessària per veure la diferència? Em temo que entre els snobs conceptuals i els amants del Vanity Fair ho tenim ben cru. Posats a triar però, em quedo amb els primers.