Sic transit gloria mundi

     

     A finals del segle XIX, l’imperi austrohongarès va començar la seva progressiva decadència. La bonança econòmica va fer pujar una burgesia culta amb ganes de coses noves. El règim aristocràtic dels Habsburg i tot el que aquest significava era un llast pesat i caduc, calia regenerar-se, mirar cap a altres bandes. L’art acadèmic, defensat fins a l’extenuació pels estaments oficials, va començar a provocar el més profund dels avorriments: calia deixar enrere el realisme estètic, l’ethos empirista, les ortodòxies, i començar a crear sota uns nous supòsits, uns nous plantejaments. El moralisme i la reproducció mecànica de la natura, les referències historicistes i tot allò que estava adscrit a l’estètica imperant fins aleshores, varen ser desplaçats per la novetat i la rebel·lia contra tot el que es podia identificar amb els poders fàctics d’un temps passat. A les noves generacions, tant l’art imperant com els seus màxims defensors i representants, els semblava que ja no tenien recorregut. Calia gestar un art nou, alliberat, gens alliçonador i sobretot rupturista. L’art havia d’esdevenir una nova forma d’evasió. Una manera de canalitzar les ànsies de llibertat de tota una generació que havia crescut sota els dictats d’uns cànons estètics que ja no els motivaven. Fa gràcia llegir les descripcions que feien alguns joves intel.lectuals de l’època, com Hugo von Hoffmannsthal o Georg Trakl de les persones que representaven aquests poders fàctics del món acadèmic de l’art: els descriuen com a pusil.lànims, malalts de sobèrbia fins la mort, convençuts de ser l’eix que fa girar el món, i en el fons, insegurs, manipuladors i incultes. En definitiva un destorb, el principal obstacle per a la tant necessària renovació. També assenyalen que eren personatges amb un fort poder, ben establerts dins la societat i amb una certa aura de falsa sapiència que els atorgava tant anys en el poder dels dictats estètics. Estava ben clar que tot allò repel.lia. S’havien d’explorar totes les possibilitats més enllà de l’art acadèmic. S’havia de crear un nou estil.

     Suposo que tots aquells poders fàctics van mossegar, intrigar, i presentar batalla fins la mort. Això no ho he trobat en els llibres, i en el seu dia, tampoc va ser l’objecte dels meus estudis. No sé si algú s’ha dedicat a investigar quines varen ser les argúcies i els jocs bruts que van fer servir tots aquells acadèmics austrohongaresos per tal de frenar els seus deixebles díscols i desvergonyits. Donat que havien estat persones molt poderoses, dubto que es quedessin quiets, veient com altres (indesitjables) els prenien el protagonisme del que havien gaudit durant molts anys. Es molt probable que els traïssin (com Judes), que mentissin, que manipulessin jurats i comitès, que volguessin –encara- manipular els burgesos adinerats més dèbils i culturalment insegurs. Segur que deurien passar coses increïbles! Suposo que si féssim un bon estudi en una hemeroteca, trobaríem tota la bilis que, aquests estaments que s’enfonsaven de mica en mica, van bolcar en articles que els deuria publicar la premsa retrògrada.

     No sé perquè, però tot plegat em resulta tremendament familiar. La gent ha tornat d’Arco avorridíssima, fastiguejada i amb ganes de veure coses noves. Allà no han trobat res que no fossin les mateixes velles històries de sempre. I també m’han parlat d’algun antic plutòcrata que treu espuma per la boca quan veu que els seus temps daurats ja són història. Sic transit gloria mundi.