Hienes

     

     Fa uns mesos vaig dedicar una entrada d’aquest blog a una espècie de mal anomenats col.leccionistes que vaig qualificar de “voltors” (1). Avui dedicaré unes ratlles a uns altres encara pitjor anomenats col.leccionistes que ara qualificaré de “hienes”. Les hienes són uns animals caçadors i carronyaires. Moltes cultures les han associat amb la golafreria, la brutícia, la covardia, la crueltat, la traïció i la cobdícia. En algunes cultures africanes se les ha associat amb el poder del dimoni i sovint se les relaciona amb rituals de màgia negra. Va ser un amic meu que em va parlar de les hienes ahir, quan jo li vaig relatar la meva experiència amb un individu que vaig haver d’atendre. Va explicar-me que, quan els voltors ja s’han atipat, és quan apareixen les hienes.

     La veritat és que ahir vaig tenir un mal dia. Tot va començar amb la malaurada visita d’un suposat col.leccionista de llibres de bibliòfil, que va aparèixer atret per dues joies bibliogràfiques que teníem ocasionalment. Una era “Nou variacions sobre tres gravats”, editat per Sala Gaspar el 1966. És el primer llibre d’artista d’Antoni Tàpies. L’altra era “Bois de cerfs”, amb un poema de Salah Stétié i dos aiguaforts signats d’Antoni Tàpies, que va ser editat per Fata Morgana, a Montpeller, l’any 2003. Els preus de tots dos llibres eren molt raonables, donada la seva altíssima qualitat. Era un preu consensuat amb els editors i que a mi no em va semblar, ni de lluny, cap bogeria, sinó al contrari. Estava ben convençuda de que eren una molt bona cosa per a adquirir. Però tot es va tòrcer quan l’individu que esperàvem va arribar, i només entrar, em va demanar el preu d’una de les obres que teníem penjada a prop del moble de calaixos. Quan li vaig dir, va esclafir a riure d’una manera histèrica (potser per això el meu amic em va parlar de les hienes en relatar-li l’escena) i em va dir que ningú em pagaria allò per aquella obra, que ell podia aconseguir les que volia, del mateix artista, per un preu deu vegades inferior. La seva prepotència em va indignar, i a més, mentia miserablement. Em vaig posar en guardia. Vaig intuir que d’aquella visita, no en sortiria res de positiu. Així va ser. Mentre es mirava aquelles joies bibliogràfiques, no va parar de donar xifres misèrrimes: que si havia trobat aquell llibre a Paris per la meitat de preu i que no el va comprar per massa car; que una senyora li oferia gravats solts del llibre del 66 per una misèria i encara ho trobava massa, etc., etc., etc. Em vaig plantar. Li vaig dir que no calia que seguís mirant, que ni tant sols estava disposada a escoltar cap contraoferta. Aquells dos llibres eren una meravella i per tant, tenien el seu valor. I que no parlàvem de res exagerat, sinó d’un preu lògic i raonable. Va mirar al seu voltant i, com que no ens deuria veure ni desesperats ni morts de gana va dir: “No, si tampoc li faré cap oferta”. Increíble!. I se les donava de col.leccionista! Quina mena de col.leccionista? Col.leccionista de la misèria? Gent d’aquesta mena no pot tenir bona col.lecció. Ni de bon tros!. No el vaig engegar escales avall, però poc em va faltar.

     Tot el dia el vaig passar malament, no em treia aquella visita desagradable del cap. Perquè havia vingut? Quines ganer de perdre el temps! Potser comptava amb trobar gent desesperada i obtenir un bon botí per una misèria. Ens va dir que era metge. Em vaig preguntar quina mena de metge. Espero no haver de dependre mai d’un diagnòstic seu. Pensar que aquell home tenia la salut de persones a les seves mans, em feia venir esgarrifances.

Nota:

(1): veure http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/05/els-voltors.html