La falta d'artistes

    

    Una de les coses més complicades que he hagut d’enfrontar durant tots aquests anys, ha estat trobar bons artistes. Ser artista és una de les coses més difícils que hi ha, sobretot en l’art contemporani. S’han de produir moltes coincidències, tantes, que trobar-los és molt difícil. Si no es donen tots els factors, trobem simplement artistes; i d’aquests, sí que hi ha molts. Però de bons artistes... d’aquests n’hi ha ben pocs. De fet, es poden comptar amb els dits d’una mà els que he trobat durant aquests anys. No em refereixo aquí, als que ja tenien una trajectòria consolidada, als nostres clàssics, per dir-ho així; si no a gent nova, a artistes desconeguts.

     Hi ha tres factors indispensables: els artistes han de tenir moltes coses a dir, saber com dir-les i estar en el lloc oportú en el moment oportú. Tenir moltes coses a dir (o tenir idees) no és fàcil, encara que ho sembli. És un estat que pot ésser generat per una personalitat complexa, acompanyada d’una necessitat imperiosa de comunicar-se: el “neguit”, com ho qualificava en Joan Furriols.  Però a més a més, tenir moltes coses a dir, no vol dir que tot allò que s’ha de dir sigui interessant (no totes les idees són bones). Aquest punt és el que pot ser més discutible: interessant per a qui?. Més enllà, no hi aniré. Aquest escrit es una reflexió personal, no un tractat d’estètica. Contestar aquesta pregunta comportaria un plantejament molt més especialitzat, en el que a més s’haurien de realitzar judicis de valor. Aquesta reflexió no pretén arribar tant lluny. Deixem-ho en: tenir moltes coses interessants a dir. Saber com dir-les, comporta tota una altra sèrie quasi infinita de qualitats que van des d’un bon domini del mitjà que es treballa, a tenir clar tot allò que es vol dir, encara que siguin intuïcions. Pot ser valuós també, saber de quantes altres maneres s’ha dit històricament, i tenir un criteri personal encertat en la tria dels elements per a construir l’obra. I sobretot: tenir aquella capacitat de dir les coses d’una manera tant personal, que l’obra resultant tingui unes qualitats úniques; és a dir haver creat un llenguatge propi. Pel que fa a l’últim factor, estar en el lloc oportú en el moment oportú, no és exclusiu del món de la creació, si no de qualsevol procés de recerca. És vital trobar la persona adequada que pugui entendre (i transmetre a tercers, en el cas de l’art), tot allò que es diu de la millor manera possible.

     Una persona em va preguntar l’altre dia si ara amb la crisi em venien a ensenyar el seu treball més artistes que abans. No m’ho havia plantejat fins aquell moment, però la veritat és que no. En venen poquíssims. O sigui que l’estat general de les coses tampoc esperona la creativitat. Durant les darreres alenades de l’eufòria molts artistes ben relacionats varen trobar un terreny ben adobat. Es va donar espai i protagonisme a propostes més aviat mediocres. L’esperit de molts d’aquells artistes estava tant lluny d’aquell neguit tant necessari per a la creació, el seu tarannà era tant diferent al que es necessita per atrapar les bones idees, que més d’una vegada vaig pensar que l’art havia d’estar, per força, al marge de tot l’establishment. Ara potser estem al final d’un cicle i encara no sabem veure d’on sorgiran les noves idees, però ens aniria molt bé trobar-les. Les persones necessitem il.lusions i ideals per aferrar-nos-hi.

     

Jorge R. Pombo, Jordi Savall i Caravaggio

   

 Moltes vegades fem servir l’expressió “el món és molt petit”, o “el món és un mocador”,  cada vegada que vivim o que som testimonis d’una coincidència entre persones. La que relataré a continuació no em va passar a mi, però la vaig viure des de ben a prop.

     L’any 2005, en Jorge R. Pombo (1) va pintar una sèrie d’obres basades en el quadre de Caravaggio  La Captura de Crist, també conegut com El bes de Judes. Ja feia temps que s’havia sentit atrapat per la pintura barroca, per la seva corporeïtat i pel poder suggestiu que exercien sobre ell les masses pictòriques de color que constituïen els elements representats en el quadres. A més, la figura de Caravaggio el tenia encisat: la seva vida plena de conflictes i la seva manera de viure la pintura. Quan ens vèiem, parlava sobre Caravaggio sense parar, coneixia al detall la seva biografia, i havia estudiat profundament la seva obra. De fet, per al meu gust, les seves variacions sobre la Captura de Crist, eren la millor de totes les sèries que va pintar en aquell moment; potser perquè a mi també m’agradava Caravaggio o perquè havia aconseguit seduir-me explicant-me tots els detalls tortuosos de la seva vida.

     Aquelles obres “barroques” varen ser recollides en un esplèndid catàleg que es va publicar amb motiu de l’exposició que es va fer al Tinglado de Tarragona l’any 2006. Allà les vam poder veure totes: les variacions del Crist de Velázquez, de l’Ecce Homo de Tiziano i les de la Captura de Crist de Caravaggio. Recordo que em va parlar d’un CD de Jordi Savall que es titulava Lachrimae Caravaggio  (Les llàgrimes de Caravaggio): aquell disc  transmetia la mateixa força tràgica i la mateixa atmosfera ombrívola que en Jorge havia tingut cura de plasmar en les seves variacions pictòriques. Havia decidit portar un catàleg d’aquella exposició a en Jordi Savall. Tots dos havien coincidit en treballar sobre l’esperit d’aquell artista barroc.

     En Jorge sabia on vivia en Jordi Savall gràcies a una alumna seva de l’escola de pintura on donava classes, que era veïna del músic. Va anar fins a la casa de Bellaterra, va trucar al timbre i  va esperar. Al cap d’una estona, un senyor gran va obrir la porta, i en Jorge li va explicar el motiu de la seva visita. L’home l’escoltava atentament, mostrant una empatía paternal amb en Jorge. A quina galeria m’has dit que exposes? Li va preguntar. Quan en Jorge li ho va dir, va exclamar: Però... si en aquesta galeria també exposa el meu fill!. Aquell senyor gran era el pare de l’Oriol Vilapuig. Quina coincidència! Sense la galeria, aquesta coincidència no s’hauria produït mai. Quan en Jorge em va explicar aquell episodi, vaig telefonar a l’Oriol: efectivament, feia anys que el seu pare treballava amb en Jordi Savall, de fet era el seu home de confiança. També havia sigut músic –tocava la viola-, i es coneixien de feia molts anys.

     Setmanes després, en Jordi Savall va actuar a l’Auditori i hi vam anar tota una colla, amb el Jorge, es clar. Érem tants que vam ocupar una filera, de punta a punta. Mai vam saber si en Savall s’havia mirat el catàleg d’en Jorge; si li havia agradat o no. Això ho sabrem potser més endavant, perquè és molt probable que tornin a coincidir en alguna cosa, o en algun moment. En les variacions de Tintoretto que ha pintat ara, hi ressonen notes de Sainte-Colombe o de Marin Marais.

(1): Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/05/les-cases-de-jorge-r-pombo.html i també: http://www.jorgerpombo.com/

La presència d'en Hiroaki Zakoji

    

     Si teniu alguna pregunta o voleu manifestar la vostra opinió sobre aquest assaig, si us plau escriviu a l’adreça següent. A sota d’aquesta frase, hi figurava una adreça de Tokyo, sobre la que estava estampat el segell d’en Hiroaki Zakoji(1). Aquesta frase, escrita al final del text que tractava sobre la influència de la música tradicional japonesa en les seves pròpies composicions, em va produir un desassossec intens.

     L’Etsuko (2) m’havia demanat que li preguntés a en David Padrós (3) si encara conservava un text que li varen donar l’any 1986, quan ella i en Hiroaki van estar a Barcelona. Era l’ideari artístic d’en Hiroaki, que ella havia traduït a l’anglès. Havien fet varies copies i les havien lliurat als compositors europeus que en Hiroaki havia conegut. L’Etsuko havia perdut l’original, i li feia molta il.lusió poder recuperar aquell text i, si era possible, intentar editar-lo. Tot i que havien passat vint-i-vuit anys, en David el conservava: fins i tot sé on és, em va dir. No deixava d’ésser curiós, sobretot pensant en la quantitat de llibres que tenia a casa seva. A les prestatgeries, ja no hi cabia ni un sol volum més, i al terra hi havia diverses piles –d’una alçada considerable- de revistes, partitures i papers diversos. Aquell escrit però, mecanografiat i curiosament enquadernat, havia sobreviscut a la pols i a l’oblit. Com si fos portador de la intensitat d’en Hiroaki, de la seva força, del seu afany de projecció envers el futur, s’havia seguit fent visible al llarg dels anys, havia imposat la seva presència.

     Vaig llegir aquell text abans d’escanejar-lo per poder-li enviar a l’Etsuko en format pdf. A mesura que anava llegint, m’impressionava la febre que s’intuïa entre línies, era com si en Hiroaki Zakoji expliqués la seva idea de música cridant, obligant per força a tot el món a escoltar-lo; amb passió, convenciment, amb impaciència. Com si intuís que tenia poc temps, tenia la necessitat de comunicar-se de manera intensa i precisa. Tot i que havia recorregut un bon tros del camí, encara li quedava molta feina, i ell ho sabia. En Hiroaki va morir d’un atac de cor un parell d’anys després d’haver escrit aquell assaig. Per això em va impressionar tant aquella frase escrita al final: no hi havia hagut temps de respondre preguntes ni de considerar opinions. La seva empenta, la seva força creativa, el seu afany de comunicar-se, res no li havia servit per encarar un futur que semblava brillant. Tot s’havia acabat de sobte.

     Després de llegir aquella frase em va semblar absurd tot plegat, la meva nostàlgia malaltissa, el voler aferrar-me a tot allò que s’acaba. Em va semblar absurd tot el món de l’art en general, tots els artistes, amb el seu ego i les ganes d’estar en els llocs que toca estar, les pretensions d’alguns comissaris... A la vegada, però, m’envaïa un sentiment de compassió, envers tots ells: només intenten sobreviure. Allà estava l’esperit d’en Hiroaki, per recordar-m’ho tot plegat. En Hiroaki, que tot i estar mort, exerceix la seva influència sobre  nosaltres, fins i tot sobre alguns que l’hem conegut estant ja mort: en Llibert va estrenar fa poc el seu Scherzo (4), i va rebre els comentaris d’en Bernhard Bachelet, un flautista suís que va conèixer en Hiroaki fa trenta anys, i que encara el recorda. I jo, que després d’haver llegit el seu assaig, penso que potser no val la pena patir i enfadar-me tant per coses que, en realitat, no tenen cap importància.

(1).- Vegeu: http://www.ezakoji.com/

(2).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/02/etsuko.html
(3).- Vegeu: http://ca.wikipedia.org/wiki/David_Padr%C3%B3s_i_Montoriol
(4).- Vegeu: http://www.youtube.com/watch?v=_uR6Hyr5Q6o

La ciutat i la vida: les fotos d'en Jordi Casañas

   

      Si haguéssim continuat fent exposicions, aquesta temporada hauríem exposat les fotos d’en Jordi Casañas. Ja les teníem a la galeria, dins un calaix, i fins i tot havíem parlat amb l’encarregat dels marcs, per tal de que comencés a pensar en una solució econòmica per emmarcar-les. Quan la direcció em va comunicar el canvi d’orientació de la sala, ell va ser el primer artista en el que vaig pensar. Quina mala sort, la seva exposició havia quedat aplaçada sine die.

     M’havia quedat sense poder compartir l’entusiasme que em produïen aquelles fotos, o més ben dit, l’estat d’ànim tant positiu que em creaven. Aquelles imatges urbanes em transmetien un feliç optimisme. De fet, m’agradava mirar-les una vegada i una altra. Era com prendre píndoles contra l’avorriment, o com posar-me unes ulleres que em feien veure que la realitat era simplement genial. Fa alguns mesos ja vaig fer una ressenya en aquest blog sobre en Jordi Cassañas: ell és el fotògraf que, de tant en tant, m’envia aquelles “postals” per correu ordinari (1) i que no són altra cosa que fotografies seves que revelen la seva capacitat de captar precisament aquell moment inesperat, aquella coincidència sorprenent, de vegades absurda, que fa que vegis el món diferent, gràcies a la seva subtil i elegant ironia. Si en Chema Madoz (2) ens fa veure que es pot realitzar una lectura diferent de les coses, i ens desvela una possible segona vida dels objectes; en Jordi Casañas en ensenya que es possible fotografiar la vida a la ciutat d’una manera diferent. És freqüent –de fet és un tòpic- relacionar a la idea de ciutat conceptes com: aglomeració massificació, uniformitat, anonimat, incomunicació... Les fotos d’en Jordi Casañas, si bé retraten tot això, ens ensenyen tot el contrari. La gent que apareix a les seves fotografies, són individus singulars, que es comuniquen perfectament amb el seu entorn. No estan sols, els poden acompanyar un llibre, un animal, un arbust o un semàfor. I si ho estan, es veu que gaudeixen d’una solitud relaxada i envejable.

     Un dissabte al matí en obrir el correu, em vaig trobar un d’en Jordi: Bon dia, com que tindràs un dia tranquil per la pluja, t’envio un pdf amb un reportatge que estic fent dels encants vells. Són fotografies de feina, però espero que t’agradin. Em vaig passar tot el dia mirant aquelles fotos. Tot i ser un encàrrec, la tria de les escenes posava ben de manifest que al darrera la càmera hi havia alguna cosa més que un bon fotògraf documentalista: hi havia un artista de debó. En Lluís Mª Riera (3) sempre deia que collages i fotografies, les pot fer tothom, però en la tria dels elements i en la composició final, es podrà veure qui és un artista i qui no. Doncs en Jordi Casañas ho és,  i dels bons.

    M’he quedat amb les ganes de fer una exposició de les fotos d’en Jordi a la galeria. Sort que és un mal moment, i potser ens hauríem desencantat tots dos quan haguéssim patit la falta de resposta de la gent. De tota manera, ell tindrà l’oportunitat d’ensenyar el seu reportatge sobre els encants vells en el nou recinte de la Plaça de les Glòries a partir de finals de juny. Molt probablement, algun dia aquestes fotos es publicaran en un llibre. I quan finalment estigui en disposició d’escriure “El temps retrobat”, m’agradaria fer aquella exposició que teníem pensada.

(1).-  "Postals" http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/01/practicament-ja-no-es-reben-cartes.html
(2).- "De la primera exposició que vam fer de Chema Madoz" http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/04/de-la-primera-exposicio-que-vam-fer-de.html

(3).-  "De les persones importants" http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/10/de-les-persones-importants.html

En Christo i les maduixes

    

      El 15 de maig de 2008, vam inaugurar una exposició d’en Christo, en la que ell i la seva dona, la Jeanne-Claude, varen presentar els dos projectes en els que estaven treballant: Over the river, un projecte per a cobrir el riu Arkansas de l’estat de Colorado, als U.S.A. i  The Mastaba, que consistia en construir una mastaba  a prop d’Abu Dhabi, apilant centenars de milers de barrils de petroli. Aquella va ser una exposició fantàstica, amb molta obra i molt bona documentació sobre l’evolució de cada un dels dos projectes, que tant en Christo com la Jeanne Claude estaven molt il.lusionats en portar-los a terme. L’obra venia de Basilea. En Josi Kraft, un bon amic i col.laborador d’en Christo, la tenia guardada en un dels seus magatzems. Quan feia una exposició a Europa, li era més fàcil enviar-la des de Basilea que des de Nova York. Així doncs, vaig conèixer abans en Josy Kraft que a en Christo, ja que va venir un dia abans per supervisar el muntatge. En Josy era un suís molt treballador, alhora que un personatge interessant i força simpàtic. Tenia una empresa de transports, especialitzada en art, molt ben relacionada amb tot el moviment que generava la fira de Basilea. Feia molts anys que coneixia l’obra d’en Christo, i aquest estava més tranquil si en Josy controlava el muntatge de les seves obres. Afortunadament, va quedar molt satisfet de la feina que ja havíem enllestit abans de que ell arribés i va poder constatar que érem uns bons professionals. Aviat es va convertir en un més dels muntadors. Vam treballar a gust, en un ambient rigorós però distès.

     Quan en Christo i la Jeanne Claude van arribar al dia següent a la tarda, es van trobar una exposició impecablement muntada. Jo havia anat a la pastisseria a comprar dues safates de pastes de te, pensant en el dinar frugal que havien pres a l’avió. Com sempre, teníem cava i refrescos a la nevera. En Christo va agraïr el detall, però la Jeanne Claude no les va voler ni tastar, argumentant que no estaven higiènicament envasades. La veritat és que ella no semblava que estigués de gaire bon humor. Va venir amb un assistent personal, i recordo que el va fer anar varies vegades a l’hotel a buscar-li roba. Tenien un sopar aquell vespre, i no li agradava el vestit que duia posat. Després de varis viatges amb vestits amunt i avall, finalment va trobar un abillament al seu gust. Recordo que llavors va canviar com una mitja i es va tornar alegre i parladora. Ens va felicitar a tots per la feina feta, i es va passar una bona estona parlant i rient amb en Josy. Discret i educat, en Christo va estar tota la tarda en un segon terme, va parlar poc, però somreia i ens feia senyals d’aprovació.

     Com que aquella exposició era especialment glamourosa, vam pensar en oferir alguna cosa diferent durant la inauguració. Ens agradava tenir cura de tots els detalls, i alguns eren molt importants. Vam encarregar maduixes a en Josep de Ca l’Estrany, de Sant Cebrià de Vallalta, al Maresme. Quan les va dur, ens va dir que les havia collit especialment per a nosaltres. El cava, boníssim i ben fred, i les maduixes acabades de collir, varen ser un detall que l'exposició es mereixia. També vam comprar barretes de xocolata negra amb taronja, i les vam posar a les safates, al costat de les maduixes.

     No saps mai perquè, però hi ha coses que et queden gravades a la memòria per sempre. Des d’aquell dia, quan menjo maduixes, penso en aquella inauguració. Segurament, això no li passa a gaire gent, potser a ningú.  Per a mi, en Christo i les maduixes estaran relacionats durant tota la vida.

El so de les escultures

    

     Més d’una vegada he pensat que en David Padrós (1), el meu professor de piano, es mereix un blog sencer dedicat a ell, per la gran quantitat de coneixements i anècdotes que ha aportat, tant a mi com a la gent del meu entorn (2). Una de les més “sonades”, mai millor dit, va ser l’anècdota que va protagonitzar durant el muntatge de l’exposició de l’escultor Gabriel, que va tenir lloc el febrer de 2005.

     En David m’havia explicat un projecte que tenia des de feia anys, i que consistia en escriure un concert de percussió, utilitzant escultures com a generadores de sons. A través del cantautor Raimon, havia contactat amb l’escultor Andreu Alfaro, i havia visitat el seu estudi. L’Alfaro estava força interessat en el projecte i el va atendre molt amablement. Malauradament però, en David va tenir una decepció: les escultures de l’Andreu Alfaro, tot i el seu aspecte prometedor, no sonaven. Vaig recordar aquesta anècdota,  el dia que vam muntar a la galeria una exposició de l’escultor Gabriel. Jo m’estava a la meva taula de l’entrada treballant a l’ordinador, i tot d’una vaig sentir uns sons metàl.lics, llargs i profunds, una mena d’ondulacions sonores inquietants. Els meus companys estaven desembalant les escultures; els sons s’havien produït en recolzar una de les escultures al terra de microciment. Tots dos havien quedat sorpresos per aquella sonoritat, magnificada per la reverberació de la sala. Em vaig costar a l’escultura, semblava l’escorça metàl.lica d’una esfera gegant, i vaig picar la superfície amb els artells d’una mà. El so va ser fantàstic, còsmic, profund. Vaig pensar en el projecte d’en David: aquelles escultures sí que sonaven!. Abans de dir-li res, vaig provar el so de les altres, i la sorpresa va ser immensa. Totes produïen uns sons esplèndids, diferents els uns dels altres, fins i tot variava segons piquessis en un lloc o un altre de la mateixa escultura. A banda d’això, aquella mostra prometia. Les obres eren totes molt interessants, algunes remetien clarament a formes geomètriques elementals: cubs, esferes, cilindres... altres tot al contrari, eren matèria sense forma, semblaven fragments, o restes d’una escorça.  Aquelles escultures, semblaven icones provinents d’una civilització remota, que tant podia ser passada com futura.

         Vaig telefonar a en David, que va venir de seguida amb una col.lecció de baquetes. Els que estàvem a la galeria aquella tarda de dissabte, sempre recordarem les seves expressions extasiades cada vegada que arrencava sons de les escultures d’en Gabriel. Es va entusiasmar pensant que podria fer una composició molt original, que a més, remetria a l’obra que va composar per a Santa Maria del Mar (i que es va estrenar el 1987), en la que els diferents instruments estaven repartits pel temple i en la que la reverberació jugava un paper fonamental. Aquí el patró seria semblant, amb la particularitat que el so sorgiria de les escultures. Podríem fer un acte al que hi vingués molta gent, seria una cosa diferent. Vam  telefonar a en Gabriel, i li vam exposar el projecte, però no va semblar gaire entusiasmat. El vaig comprendre: d’alguna manera, la contemplació de les seves escultures des del punt de vista d’un músic podia desvirtuar el significat que el propi artista els hi atorgava. Les escultures són escultures, que sonin bé o no, és irrellevant. Li vaig explicar que en David Padrós era una compositor molt reconegut, amb una trajectòria seriosa i consolidada, a veure si accedia. Però no hi va haver manera. El concert no es faria. El record, però, ens quedaria per sempre.

(1).- Sobre David Padrós:http://ca.wikipedia.org/wiki/David_Padr%C3%B3s_i_Montoriol
(2).- Vegeu els escrits:

http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/05/un-passeig-per-basilea-en-algun-lloc.html
http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/01/els-concerts.html
http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/01/gamelan-1.html

La falta d'un líder

    

     Ahir vaig llegir una semblança del galerista suís Ernst Beyeler (1921-2010), publicada en el molt recomanable llibre Buscadores de belleza, historias de los grandes coleccionistas de arte, escrit per María Dolores Jiménez Blanco i Cindy Mack, i editat per Ariel. Podríem dir que la vida va conduir Beyeler a descobrir el plaer de compartir l’afició per l’art, quan feia de dependent d’una llibreria de vell a Basilea, la seva ciutat.  A més de llibres, també venien gravats antics i estampes japoneses. Quan el propietari de la llibreria va morir sobtadament, en Beyeler la va comprar als hereus, amb l’ajuda econòmica d’un bon amic. La venda de gravats, a part de ser més plaent, també li deixava més marge de benefici.  De mica en mica, la llibreria es va anar convertint en una galeria d’art. L’Ernst Beyeler tenia sensibilitat, coneixement i un temperament apassionat  i entusiasta que es contagiava fàcilment. Vaig tenir la sort de conèixer-lo, a través d’en Lluis Mª Riera (1), i vaig constatar el seu tracte simpàtic, afable i respectuós. Era un home encantador, sabia posar-se la gent a la butxaca. Totes aquestes qualitats el van ajudar a convertir-se en un dels galeristes més importants d’Europa.  A més, va situar la ciutat de Basilea en un lloc destacat en l’agenda europea d’esdeveniments artístics, en impulsar la fira Art-Basel als anys 70. La seva col.lecció d’art del segle XX, feta amb la seva dona, a poc a poc, i amb esforç, es pot veure actualment a la seva fundació, emplaçada en un magnífic edifici de l’arquitecte Renzo Piano, a Riehen, a tocar de Basilea.

     Dit això, penso en un parell d’anècdotes que han succeït fa pocs dies. D’una banda, em ve al cap una crítica ferotge que es va publicar en el suplement cultural d’un diari. La crítica era desconcertant: qualificava de soporífer l’statement d’un artista –cosa amb la que hi vaig estar d’acord-, però després deixava pels núvols un altre, que per a mi era tant soporífer com el primer. Les dues propostes em semblaven igual d’avorrides i de poc engrescadores. La falta de lideratge crític, em va semblar més aclaparadora que mai.

     L’altre anècdota me la va fer veure un amic meu. Jo m’havia assabentat d’una discussió que s’havia produït entre dos integrants de l’ambient artístic de casa nostra. Durant un sopar, un d’ells es va dedicar a criticar la situació del món de l’art a Espanya. Fins que una assistent al mateix sopar el va fer callar, assegurant que aquesta situació era deguda a la ignorància de personatges com ell. Quan m’ho van explicar, vaig riure; tot pensant que aquells dos no es podien ni veure. Aquest amic meu però, em va fer veure que tant poca idea tenia l’una com l’altre: el primer era un negociant, sense massa talla intel.lectual, i la segona, una aprenenta d’esnob, “que no ha menjat mai calent” (i faig servir l’expressió del meu amic).

   És evident que ens fa molta falta un líder. Potser no com l’Ernst Beyeler; ell va apostar sempre per valors segurs, per artistes consagrats. Algú amb coneixement profund, amb molta empenta i amb visió de futur. Potser a l’estil de Leo Castelli, o del mateix Larry Gagosian.  Els nostres “dirigents”, els que tenen més crèdit, i pontifiquen des d’alguna de les institucions (en aquest moment els galeristes no tenen gaire pes específic), només valoren la part intel.lectual de l’art, però no la intuïtiva, que és tant important o més. D’aquesta manera, anem d’un avorriment a un altre. I si fem cas als que no en saben tant -com els dos d’aquell sopar -, anirem d’un esnobisme a un altre. I no aconseguirem mai canviar el panorama gris que ens envolta.

(1) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/10/de-les-persones-importants.html