La ciutat i la vida: les fotos d'en Jordi Casañas

   

      Si haguéssim continuat fent exposicions, aquesta temporada hauríem exposat les fotos d’en Jordi Casañas. Ja les teníem a la galeria, dins un calaix, i fins i tot havíem parlat amb l’encarregat dels marcs, per tal de que comencés a pensar en una solució econòmica per emmarcar-les. Quan la direcció em va comunicar el canvi d’orientació de la sala, ell va ser el primer artista en el que vaig pensar. Quina mala sort, la seva exposició havia quedat aplaçada sine die.

     M’havia quedat sense poder compartir l’entusiasme que em produïen aquelles fotos, o més ben dit, l’estat d’ànim tant positiu que em creaven. Aquelles imatges urbanes em transmetien un feliç optimisme. De fet, m’agradava mirar-les una vegada i una altra. Era com prendre píndoles contra l’avorriment, o com posar-me unes ulleres que em feien veure que la realitat era simplement genial. Fa alguns mesos ja vaig fer una ressenya en aquest blog sobre en Jordi Cassañas: ell és el fotògraf que, de tant en tant, m’envia aquelles “postals” per correu ordinari (1) i que no són altra cosa que fotografies seves que revelen la seva capacitat de captar precisament aquell moment inesperat, aquella coincidència sorprenent, de vegades absurda, que fa que vegis el món diferent, gràcies a la seva subtil i elegant ironia. Si en Chema Madoz (2) ens fa veure que es pot realitzar una lectura diferent de les coses, i ens desvela una possible segona vida dels objectes; en Jordi Casañas en ensenya que es possible fotografiar la vida a la ciutat d’una manera diferent. És freqüent –de fet és un tòpic- relacionar a la idea de ciutat conceptes com: aglomeració massificació, uniformitat, anonimat, incomunicació... Les fotos d’en Jordi Casañas, si bé retraten tot això, ens ensenyen tot el contrari. La gent que apareix a les seves fotografies, són individus singulars, que es comuniquen perfectament amb el seu entorn. No estan sols, els poden acompanyar un llibre, un animal, un arbust o un semàfor. I si ho estan, es veu que gaudeixen d’una solitud relaxada i envejable.

     Un dissabte al matí en obrir el correu, em vaig trobar un d’en Jordi: Bon dia, com que tindràs un dia tranquil per la pluja, t’envio un pdf amb un reportatge que estic fent dels encants vells. Són fotografies de feina, però espero que t’agradin. Em vaig passar tot el dia mirant aquelles fotos. Tot i ser un encàrrec, la tria de les escenes posava ben de manifest que al darrera la càmera hi havia alguna cosa més que un bon fotògraf documentalista: hi havia un artista de debó. En Lluís Mª Riera (3) sempre deia que collages i fotografies, les pot fer tothom, però en la tria dels elements i en la composició final, es podrà veure qui és un artista i qui no. Doncs en Jordi Casañas ho és,  i dels bons.

    M’he quedat amb les ganes de fer una exposició de les fotos d’en Jordi a la galeria. Sort que és un mal moment, i potser ens hauríem desencantat tots dos quan haguéssim patit la falta de resposta de la gent. De tota manera, ell tindrà l’oportunitat d’ensenyar el seu reportatge sobre els encants vells en el nou recinte de la Plaça de les Glòries a partir de finals de juny. Molt probablement, algun dia aquestes fotos es publicaran en un llibre. I quan finalment estigui en disposició d’escriure “El temps retrobat”, m’agradaria fer aquella exposició que teníem pensada.

(1).-  "Postals" http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/01/practicament-ja-no-es-reben-cartes.html
(2).- "De la primera exposició que vam fer de Chema Madoz" http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/04/de-la-primera-exposicio-que-vam-fer-de.html

(3).-  "De les persones importants" http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/10/de-les-persones-importants.html