La presència d'en Hiroaki Zakoji

    

     Si teniu alguna pregunta o voleu manifestar la vostra opinió sobre aquest assaig, si us plau escriviu a l’adreça següent. A sota d’aquesta frase, hi figurava una adreça de Tokyo, sobre la que estava estampat el segell d’en Hiroaki Zakoji(1). Aquesta frase, escrita al final del text que tractava sobre la influència de la música tradicional japonesa en les seves pròpies composicions, em va produir un desassossec intens.

     L’Etsuko (2) m’havia demanat que li preguntés a en David Padrós (3) si encara conservava un text que li varen donar l’any 1986, quan ella i en Hiroaki van estar a Barcelona. Era l’ideari artístic d’en Hiroaki, que ella havia traduït a l’anglès. Havien fet varies copies i les havien lliurat als compositors europeus que en Hiroaki havia conegut. L’Etsuko havia perdut l’original, i li feia molta il.lusió poder recuperar aquell text i, si era possible, intentar editar-lo. Tot i que havien passat vint-i-vuit anys, en David el conservava: fins i tot sé on és, em va dir. No deixava d’ésser curiós, sobretot pensant en la quantitat de llibres que tenia a casa seva. A les prestatgeries, ja no hi cabia ni un sol volum més, i al terra hi havia diverses piles –d’una alçada considerable- de revistes, partitures i papers diversos. Aquell escrit però, mecanografiat i curiosament enquadernat, havia sobreviscut a la pols i a l’oblit. Com si fos portador de la intensitat d’en Hiroaki, de la seva força, del seu afany de projecció envers el futur, s’havia seguit fent visible al llarg dels anys, havia imposat la seva presència.

     Vaig llegir aquell text abans d’escanejar-lo per poder-li enviar a l’Etsuko en format pdf. A mesura que anava llegint, m’impressionava la febre que s’intuïa entre línies, era com si en Hiroaki Zakoji expliqués la seva idea de música cridant, obligant per força a tot el món a escoltar-lo; amb passió, convenciment, amb impaciència. Com si intuís que tenia poc temps, tenia la necessitat de comunicar-se de manera intensa i precisa. Tot i que havia recorregut un bon tros del camí, encara li quedava molta feina, i ell ho sabia. En Hiroaki va morir d’un atac de cor un parell d’anys després d’haver escrit aquell assaig. Per això em va impressionar tant aquella frase escrita al final: no hi havia hagut temps de respondre preguntes ni de considerar opinions. La seva empenta, la seva força creativa, el seu afany de comunicar-se, res no li havia servit per encarar un futur que semblava brillant. Tot s’havia acabat de sobte.

     Després de llegir aquella frase em va semblar absurd tot plegat, la meva nostàlgia malaltissa, el voler aferrar-me a tot allò que s’acaba. Em va semblar absurd tot el món de l’art en general, tots els artistes, amb el seu ego i les ganes d’estar en els llocs que toca estar, les pretensions d’alguns comissaris... A la vegada, però, m’envaïa un sentiment de compassió, envers tots ells: només intenten sobreviure. Allà estava l’esperit d’en Hiroaki, per recordar-m’ho tot plegat. En Hiroaki, que tot i estar mort, exerceix la seva influència sobre  nosaltres, fins i tot sobre alguns que l’hem conegut estant ja mort: en Llibert va estrenar fa poc el seu Scherzo (4), i va rebre els comentaris d’en Bernhard Bachelet, un flautista suís que va conèixer en Hiroaki fa trenta anys, i que encara el recorda. I jo, que després d’haver llegit el seu assaig, penso que potser no val la pena patir i enfadar-me tant per coses que, en realitat, no tenen cap importància.

(1).- Vegeu: http://www.ezakoji.com/

(2).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/02/etsuko.html
(3).- Vegeu: http://ca.wikipedia.org/wiki/David_Padr%C3%B3s_i_Montoriol
(4).- Vegeu: http://www.youtube.com/watch?v=_uR6Hyr5Q6o