divendres, 7 de juny del 2013

El so de les escultures

    



     Més d’una vegada he pensat que en David Padrós (1), el meu professor de piano, es mereix un blog sencer dedicat a ell, per la gran quantitat de coneixements i anècdotes que ha aportat, tant a mi com a la gent del meu entorn (2). Una de les més “sonades”, mai millor dit, va ser l’anècdota que va protagonitzar durant el muntatge de l’exposició de l’escultor Gabriel, que va tenir lloc el febrer de 2005.

     En David m’havia explicat un projecte que tenia des de feia anys, i que consistia en escriure un concert de percussió, utilitzant escultures com a generadores de sons. A través del cantautor Raimon, havia contactat amb l’escultor Andreu Alfaro, i havia visitat el seu estudi. L’Alfaro estava força interessat en el projecte i el va atendre molt amablement. Malauradament però, en David va tenir una decepció: les escultures de l’Andreu Alfaro, tot i el seu aspecte prometedor, no sonaven. Vaig recordar aquesta anècdota,  el dia que vam muntar a la galeria una exposició de l’escultor Gabriel. Jo m’estava a la meva taula de l’entrada treballant a l’ordinador, i tot d’una vaig sentir uns sons metàl.lics, llargs i profunds, una mena d’ondulacions sonores inquietants. Els meus companys estaven desembalant les escultures; els sons s’havien produït en recolzar una de les escultures al terra de microciment. Tots dos havien quedat sorpresos per aquella sonoritat, magnificada per la reverberació de la sala. Em vaig costar a l’escultura, semblava l’escorça metàl.lica d’una esfera gegant, i vaig picar la superfície amb els artells d’una mà. El so va ser fantàstic, còsmic, profund. Vaig pensar en el projecte d’en David: aquelles escultures sí que sonaven!. Abans de dir-li res, vaig provar el so de les altres, i la sorpresa va ser immensa. Totes produïen uns sons esplèndids, diferents els uns dels altres, fins i tot variava segons piquessis en un lloc o un altre de la mateixa escultura. A banda d’això, aquella mostra prometia. Les obres eren totes molt interessants, algunes remetien clarament a formes geomètriques elementals: cubs, esferes, cilindres... altres tot al contrari, eren matèria sense forma, semblaven fragments, o restes d’una escorça.  Aquelles escultures, semblaven icones provinents d’una civilització remota, que tant podia ser passada com futura.

         Vaig telefonar a en David, que va venir de seguida amb una col.lecció de baquetes. Els que estàvem a la galeria aquella tarda de dissabte, sempre recordarem les seves expressions extasiades cada vegada que arrencava sons de les escultures d’en Gabriel. Es va entusiasmar pensant que podria fer una composició molt original, que a més, remetria a l’obra que va composar per a Santa Maria del Mar (i que es va estrenar el 1987), en la que els diferents instruments estaven repartits pel temple i en la que la reverberació jugava un paper fonamental. Aquí el patró seria semblant, amb la particularitat que el so sorgiria de les escultures. Podríem fer un acte al que hi vingués molta gent, seria una cosa diferent. Vam  telefonar a en Gabriel, i li vam exposar el projecte, però no va semblar gaire entusiasmat. El vaig comprendre: d’alguna manera, la contemplació de les seves escultures des del punt de vista d’un músic podia desvirtuar el significat que el propi artista els hi atorgava. Les escultures són escultures, que sonin bé o no, és irrellevant. Li vaig explicar que en David Padrós era una compositor molt reconegut, amb una trajectòria seriosa i consolidada, a veure si accedia. Però no hi va haver manera. El concert no es faria. El record, però, ens quedaria per sempre.

(1).- Sobre David Padrós:http://ca.wikipedia.org/wiki/David_Padr%C3%B3s_i_Montoriol
(2).- Vegeu els escrits:
http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/05/un-passeig-per-basilea-en-algun-lloc.html
http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/01/els-concerts.html
http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/01/gamelan-1.html

6 comentaris:

  1. En aquestes memòries galerístiques teves, evidentment ens parles a través de les teves experiències personals, de bona part de la història de l'art - català o espanyol, i suposo que alguna cosa de caire internacional - que ha passat per la galeria. Però indirectament, també ens dones a conèixer el caràcter dels artistes; a vegades la seva enrevesada personalitat i d'altres curiositats i anècdotes.
    En aquesta narració poses de manifest un element intrínsecament relacionat amb el 90% dels artistes: l'egolatria, accentuada més o menys, depenen de la creativitat exposada.
    L'escultor va pecar d'egolatria, tancant-se en si mateix, amb que era irrellevant que les escultures sonessin o no. Aleshores, també va perdre l'oportunitat de crear quelcom nou, amb les seves peces. I no es poden perdre mai oportunitats quan et venen.
    Entre octubre i novembre del 2012, vaig visitar la galeria Joan Gaspar, per veure l'exposició d'Etinne Krahenbühl, escultor, obsessionat pels sons de les seves escultures. La més destacable: Big Bang Black, una gran esfera de 4 mts. de diàmetre, feta de barres de ferro longitudinals, que suraven en l'aire gràcies a estar penjades amb fils de titani. Quan l'abraçaves, el so era absolutament aclaparador, però derivant a tonalitats infinites a mesura que minvava la intensitat.
    Per tant, un concepte més a tenir en compte dins l'art, que ha de ser vehicle d'exploració, d'expressió i d'investigació, per a confluir en la creació. Els grans artistes, bullien d’imaginació i estan per provar-ho tot.
    Un record interessant, reflex d'una oportunitat que es va perdre.

    ResponElimina
  2. M'encanta l'obra d'Etienne Krahenbühl!. Però la seva concepció de l'escultura comporta el so i el moviment. Evidentment no era el cas de l'escultor Gabriel, per això entenc que no acceptés entrar en la proposta. No crec que es tractés d'un problema d'egocentrisme, sino d'idees. De fet, les obres que en Gabriel exposava aquella vegada, portaven implícita, la connotació de silenci. Sense dubtes que hauria estat fantàstica la col.laboració entre l'escultor i el compositor, però comprenc la negativa d'en Gabriel.
    Més endavant vam trobar un escultor (en Roqué) que sí que es va interessar en el projecte, de fet ell ja havia realitzat una experiència similar en una exposició d'escultures seves en un carrer d'una ciutat a Alemanya. Però les obres que va exposar a la nostra galeria no sonaven gens, i no ho vam poder fer. Llàstima, perquè en el seu estudi tenia moltes obres anteriors amb les que s'hauria pogut fer una composició fantàstica.

    ResponElimina
  3. Molt interessant. Penso que l'escultor va deixar passar una oportunitat d'experimentar amb la seva obra i de fer-la créixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si més no,el diàleg que s'hauria establert entre obra i música hauria estat interessant, sobretot coneixent l'obra d'en David Padrós. Els valors de la seva obra estan pròxims als de l'escultura d'en Gabriel, molt més que ho estaven de la de l'Agustí Roqué. Em refereixo sobretot a la intenció de trascendència metafísica, que, en el cas d'en David Padrós li ve per la seva admiració envers les cultures orientals. Segur que l'experiència hauria valgut la pena.

      Elimina
  4. Coincideixo: gran oportunitat perduda. Ja saps que m'encanta fer sonar el metall.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em pregunto que hauria passat si haguéssis estat tu qui li proposés a en Gabriel això de fer sonar les escultures... Em sembla que ja sé la resposta: l'hauries convençut de totes totes. Què no aconsegiries tu?!. A la galeria, hem tingut la sort de gaudir de la teva música diverses vegades: amb els instruments Baschet, música electrònica, amb el teu instrument de gamelan i bombones de butà (!). Benvingut del teu viatge a Indonèsia!!!

      Elimina