En Christo i les maduixes

    

      El 15 de maig de 2008, vam inaugurar una exposició d’en Christo, en la que ell i la seva dona, la Jeanne-Claude, varen presentar els dos projectes en els que estaven treballant: Over the river, un projecte per a cobrir el riu Arkansas de l’estat de Colorado, als U.S.A. i  The Mastaba, que consistia en construir una mastaba  a prop d’Abu Dhabi, apilant centenars de milers de barrils de petroli. Aquella va ser una exposició fantàstica, amb molta obra i molt bona documentació sobre l’evolució de cada un dels dos projectes, que tant en Christo com la Jeanne Claude estaven molt il.lusionats en portar-los a terme. L’obra venia de Basilea. En Josi Kraft, un bon amic i col.laborador d’en Christo, la tenia guardada en un dels seus magatzems. Quan feia una exposició a Europa, li era més fàcil enviar-la des de Basilea que des de Nova York. Així doncs, vaig conèixer abans en Josy Kraft que a en Christo, ja que va venir un dia abans per supervisar el muntatge. En Josy era un suís molt treballador, alhora que un personatge interessant i força simpàtic. Tenia una empresa de transports, especialitzada en art, molt ben relacionada amb tot el moviment que generava la fira de Basilea. Feia molts anys que coneixia l’obra d’en Christo, i aquest estava més tranquil si en Josy controlava el muntatge de les seves obres. Afortunadament, va quedar molt satisfet de la feina que ja havíem enllestit abans de que ell arribés i va poder constatar que érem uns bons professionals. Aviat es va convertir en un més dels muntadors. Vam treballar a gust, en un ambient rigorós però distès.

     Quan en Christo i la Jeanne Claude van arribar al dia següent a la tarda, es van trobar una exposició impecablement muntada. Jo havia anat a la pastisseria a comprar dues safates de pastes de te, pensant en el dinar frugal que havien pres a l’avió. Com sempre, teníem cava i refrescos a la nevera. En Christo va agraïr el detall, però la Jeanne Claude no les va voler ni tastar, argumentant que no estaven higiènicament envasades. La veritat és que ella no semblava que estigués de gaire bon humor. Va venir amb un assistent personal, i recordo que el va fer anar varies vegades a l’hotel a buscar-li roba. Tenien un sopar aquell vespre, i no li agradava el vestit que duia posat. Després de varis viatges amb vestits amunt i avall, finalment va trobar un abillament al seu gust. Recordo que llavors va canviar com una mitja i es va tornar alegre i parladora. Ens va felicitar a tots per la feina feta, i es va passar una bona estona parlant i rient amb en Josy. Discret i educat, en Christo va estar tota la tarda en un segon terme, va parlar poc, però somreia i ens feia senyals d’aprovació.

     Com que aquella exposició era especialment glamourosa, vam pensar en oferir alguna cosa diferent durant la inauguració. Ens agradava tenir cura de tots els detalls, i alguns eren molt importants. Vam encarregar maduixes a en Josep de Ca l’Estrany, de Sant Cebrià de Vallalta, al Maresme. Quan les va dur, ens va dir que les havia collit especialment per a nosaltres. El cava, boníssim i ben fred, i les maduixes acabades de collir, varen ser un detall que l'exposició es mereixia. També vam comprar barretes de xocolata negra amb taronja, i les vam posar a les safates, al costat de les maduixes.

     No saps mai perquè, però hi ha coses que et queden gravades a la memòria per sempre. Des d’aquell dia, quan menjo maduixes, penso en aquella inauguració. Segurament, això no li passa a gaire gent, potser a ningú.  Per a mi, en Christo i les maduixes estaran relacionats durant tota la vida.