La falta d'un líder

    

     Ahir vaig llegir una semblança del galerista suís Ernst Beyeler (1921-2010), publicada en el molt recomanable llibre Buscadores de belleza, historias de los grandes coleccionistas de arte, escrit per María Dolores Jiménez Blanco i Cindy Mack, i editat per Ariel. Podríem dir que la vida va conduir Beyeler a descobrir el plaer de compartir l’afició per l’art, quan feia de dependent d’una llibreria de vell a Basilea, la seva ciutat.  A més de llibres, també venien gravats antics i estampes japoneses. Quan el propietari de la llibreria va morir sobtadament, en Beyeler la va comprar als hereus, amb l’ajuda econòmica d’un bon amic. La venda de gravats, a part de ser més plaent, també li deixava més marge de benefici.  De mica en mica, la llibreria es va anar convertint en una galeria d’art. L’Ernst Beyeler tenia sensibilitat, coneixement i un temperament apassionat  i entusiasta que es contagiava fàcilment. Vaig tenir la sort de conèixer-lo, a través d’en Lluis Mª Riera (1), i vaig constatar el seu tracte simpàtic, afable i respectuós. Era un home encantador, sabia posar-se la gent a la butxaca. Totes aquestes qualitats el van ajudar a convertir-se en un dels galeristes més importants d’Europa.  A més, va situar la ciutat de Basilea en un lloc destacat en l’agenda europea d’esdeveniments artístics, en impulsar la fira Art-Basel als anys 70. La seva col.lecció d’art del segle XX, feta amb la seva dona, a poc a poc, i amb esforç, es pot veure actualment a la seva fundació, emplaçada en un magnífic edifici de l’arquitecte Renzo Piano, a Riehen, a tocar de Basilea.

     Dit això, penso en un parell d’anècdotes que han succeït fa pocs dies. D’una banda, em ve al cap una crítica ferotge que es va publicar en el suplement cultural d’un diari. La crítica era desconcertant: qualificava de soporífer l’statement d’un artista –cosa amb la que hi vaig estar d’acord-, però després deixava pels núvols un altre, que per a mi era tant soporífer com el primer. Les dues propostes em semblaven igual d’avorrides i de poc engrescadores. La falta de lideratge crític, em va semblar més aclaparadora que mai.

     L’altre anècdota me la va fer veure un amic meu. Jo m’havia assabentat d’una discussió que s’havia produït entre dos integrants de l’ambient artístic de casa nostra. Durant un sopar, un d’ells es va dedicar a criticar la situació del món de l’art a Espanya. Fins que una assistent al mateix sopar el va fer callar, assegurant que aquesta situació era deguda a la ignorància de personatges com ell. Quan m’ho van explicar, vaig riure; tot pensant que aquells dos no es podien ni veure. Aquest amic meu però, em va fer veure que tant poca idea tenia l’una com l’altre: el primer era un negociant, sense massa talla intel.lectual, i la segona, una aprenenta d’esnob, “que no ha menjat mai calent” (i faig servir l’expressió del meu amic).

   És evident que ens fa molta falta un líder. Potser no com l’Ernst Beyeler; ell va apostar sempre per valors segurs, per artistes consagrats. Algú amb coneixement profund, amb molta empenta i amb visió de futur. Potser a l’estil de Leo Castelli, o del mateix Larry Gagosian.  Els nostres “dirigents”, els que tenen més crèdit, i pontifiquen des d’alguna de les institucions (en aquest moment els galeristes no tenen gaire pes específic), només valoren la part intel.lectual de l’art, però no la intuïtiva, que és tant important o més. D’aquesta manera, anem d’un avorriment a un altre. I si fem cas als que no en saben tant -com els dos d’aquell sopar -, anirem d’un esnobisme a un altre. I no aconseguirem mai canviar el panorama gris que ens envolta.

(1) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/10/de-les-persones-importants.html