Joan Furriols, l'esperit que mai s'ha d'oblidar

    

     

     

     Havia rebut la invitació i el tríptic de la nova exposició a la Tecla Sala, i m’havia agradat tant, que el tenia al damunt de la taula, per no oblidar-lo. Aquella exposició prometia: “Joan Furriols, el lloc del temps”. El títol era prou suggeridor, tot i que el nom de l’artista m’era completament desconegut. Hi havia una obra reproduïda, un objecte, que em va semblar molt intrigant: a dins d’un garbell hi havia una creu de fusta amb un clau del que hi penjava un cordill, i unes peces que semblaven de plom i que tenien forma d’embut. Tot plegat semblava formar part d’un passat remot, com si aquell objecte fos un record, una relíquia. El text del catàleg parlava d’un artista de llarga trajectòria: la seva obra, fins ara gairebé secreta, esta marcada pel rigor, l’exigència i la contenció (:::) L’espai i l’ordre són fonamentals per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida i la finitud, la bellesa i el temps. Valia doncs la pena no perdre’s aquella exposició.

     En aquella època, jo tenia una exposició de l’Alfons Borrell. Venia molta gent, l’Alfons Borrell sempre ha tingut molts amics i seguidors. Un matí, va entrar un matrimoni d’uns setanta anys. Venien de tant en tant, cada cop que fèiem alguna exposició “de pes”. Eren força simpàtics i sempre establíem algun tipus de conversa. Quan van haver vist l’exposició, em van dir que els havia agradat molt, i recordo que jo els vaig manifestar la meva queixa sobre la indiferència de la crítica.  Ni tan sols havien passat, i ja feia uns quants dies que havíem inaugurat.  “Fixa’t, - va dir ella-, en canvi nosaltres estem ben contents. En Joan va inaugurar ahir, i mira!”. Em va ensenyar una pàgina del diari. Era la crítica d’una exposició. Vaig llegir: Joan Furriols. El lloc del temps, al centre d’art Tecla Sala. No m’ho podia creure!. Aquell senyor era en Joan Furriols. Feia molts anys que el coneixia de vista, i no tenia ni idea de que fos artista. Els hi vaig ensenyar el catàleg de mà que havia rebut per correu i que guardava per no perdre’m l’exposició.  Tot plegat havia de tenir algun sentit.

     El diumenge següent vaig anar a veure l’exposició d’en Joan Furriols. La dimensió de la seva obra em va deixar aclaparada. Era personal i interesantíssima. Una gran descoberta: des dels anys 50, i en un relatiu anonimat,  en Joan Furriols havia anat fent una obra coherent, profunda i plena de matisos. Se’m va fer estrany estar al davant d’una obra tant sòlida i tant extensa, i no haver-ne tingut mai cap notícia. Una vegada més vaig tenir el convenciment que, al marge del món de l’art, lluny de museus i galeries, hi ha grans artistes, que potser sempre romandran anònims.  Aquella tarda, em vaig passar una bona estona llegint els textos del catàleg i mirant les obres una vegada i una altra.

       Vaig proposar fer una exposició d’en Joan Furriols i la vam inaugurar el 6 d’octubre de 2011. L’equip de la Tecla Sala ens van deixar el seu material de muntatge, i tothom hi va col.laborar. El dia de la inauguració va venir molta gent, com en les grans ocasions. Vam vendre obres a bons col.leccionistes, que estaven encantats amb la descoberta. Veure la gent gaudir de l’obra exposada, passar-s’ho bé a la galeria, sortir contents, i fins i tot repetir la visita és una cosa que no té preu. No vaig arribar a conèixer en Joan Prats, però aquells que sí que el coneixien, em van assegurar que hauria estat ben feliç i orgullós de que aquesta galeria portés el seu nom. Llàstima que aquesta va ser la meva última proposta.

De la primera exposició que vam fer de Chema Madoz

    

     He trobat unes fotos del muntatge de la primera exposició que vam fer del Chema Madoz a la galeria.  Va ser l’any 1997, exactament fa quinze anys. No sé per quin motiu, aquella vegada, l’equip de muntatge vam ser en Santi, en Carles i jo. Recordo que era dissabte, i potser els muntadors habituals de la galeria volien fer festa; millor, així aquella primera exposició d’en Chema va ser molt més nostra. També recordo que el dia anterior a la tarda, en Josep Ramon i jo vam intentar distribuir les fotos i no ens en vam sortir de cap manera. Vam acabar renegant i desitjant veure-ho millor al dia següent.  De fet, així va ser.

     Abans del 1997, jo no havia sentit a parlar mai d’en Chema Madoz. Una vegada més, va ser en Lluís Mª Riera que va aparèixer per aquí un matí, portant un llibret i dient: “Aquest individu és l’hòstia !. Has de convèncer al “gran jefe” i fer-li una exposició”. Aquell llibret era una compilació de fotografies en blanc i negre, autèntics poemes visuals al més pur estil. Era obvi que li agradaven molt a en Lluís, la proximitat amb l’obra d’en Brossa era molt evident. Suposo que ell havia conegut l’existència d’en Chema, precisament a través dels Brossa.  No recordo com, però em vaig espavilar per aconseguir un d’aquells llibrets, que encara conservo. Poques setmanes després, la Pepa Llopis, la dona d’en Brossa, em va telefonar. En Chema Madoz era a Barcelona per donar un curs de fotografia, i volia organitzar un sopar per presentar-nos-el. Pocs dies després vam conèixer al Chema, al sopar organitzat per la Pepa al restaurant Sí Senyor. Tot i que jo no coneixia la seva obra, en Chema Madoz ja feia deu anys que havia començat a fer exposicions, i havia rebut premis importants, com el premi Kodak. A Barcelona havia exposat l’any anterior a la Sala Berini i havia format part d’una exposició col.lectiva a La Caixa : La imagen frágil. Però, coses que passen: jo no n’havia tingut cap notícia fins aleshores. En aquell sopar em vaig emportar una molt bona impressió del Chema Madoz, un noi discret i senzill, seriós i molt professional. Ens va explicar que ell va descobrir l’obra d’en Joan Brossa quan va veure l’exposició del Reina Sofía l’any 1991. Va quedar completament astorat amb la descoberta: un artista-poeta que ja feia molts i molts anys que feia poemes objecte i poemes visuals, i amb l’obra del qual ell s’identificava plenament. No va parar fins que el va conèixer.

     Ja han passat més de quinze anys d’aquell sopar, i ara miro les fotos del muntatge d’aquella exposició amb bastant d’enyorament. Que maca que estava la galeria en aquella època, amb la moqueta que esmorteïa el soroll del carrer i les calaixeres que atorgaven calidesa a la sala del mig. Em veig a mi mateixa, amb tota la il.lusió del món posada en aquella exposició: Havia trobat un fotògraf boníssim i em moria de ganes de fer venir a tothom per compartir-ho. No cal dir que la gent va respondre; per descomptat, eren uns altres temps.

Nota: Poc després de penjar aquest escrit, es va produïr una coincidència que val la pena explicar. En Chema Madoz inaugurarà el proper dilluns una exposició a La Pedrera. Ens va extranyar, pensàvem que ja no fèien exposicions. Si veiés a en Sergi Plans -un amic que havia treballat a l'Obra Social de Caixa Catalunya- li preguntaria, però fa anys que en Sergi no passa per la galeria. Doncs justament ahir, va venir i em va explicar la transformació del que era l'Obra Social de Catalunya Caixa en la Fundació Catalunya-La Pedrera. Va ser com si el meu pensament l'hagés cridat.

El Sr.K., les trufes i la independència de Zurich

    


      Cada vegada que el Sr. K. ve a Barcelona, passa per la galeria i em porta una caixa de trufes de la Confiserie Sprüngli de Zurich. La veritat és que són boníssimes, les més clàssiques són les de xampany, que són més petites que les altres, i a dins porten un farcit de color crema amb un sabor intens. Ja fa molts anys que conec al Sr. K, tants, com anys que fa que treballo aquí.  No és un gran col.leccionista - a l’estil d’aquells que col.leccionen grans noms del mercat internacional que valen una fortuna -, és un amant de l’art que compra només les coses que li agraden molt. Els “grans col.leccionistes” compren tot allò que s’ha de tenir, o sigui, segueixen el dictat (paraula de la mateixa família que “dictadura”) dels grans comissaris, crítics, experts, galeries i museus.

     Fa molts anys, el Sr. K. va ser president del Parlament de Zurich. Recordo que va venir a Barcelona en visita oficial, tenia una trobada amb l’alcalde de Barcelona. Va venir a la galeria amb la comitiva del seu partit i, molt solemnement, em va fer el lliurament de la medalla de plata de la ciutat de Zurich. Em va dir que el seu parlament donava aquelles medalles a les persones estimades, i jo n’era una. Em vaig quedar perplexa i molt honorada. “A l’alcalde de Barcelona li hem lliurat la de bronze”, va afegir. Allò em va fer pensar que els suïssos eren diferents, ben particulars.

     Una vegada, va telefonar per anunciar-nos una visita que volia fer a la galeria amb tots els membres del “Lions’ Club”. L’havien nomenat president, i havia organitzat un viatge a Barcelona amb tots els membres. El “Lions’ Club”, era, segons em va dir, una mena de “Rotary Club” suís. Jo havia d’oferir-los una visita guiada al magatzem de la galeria; el Sr. K. estava convençut que els nostres artistes interessarien molt als seus amics. Vam pensar en oferir-los una copa de cava i unes pastes. Eren els duríssims anys 94-95 i no teníem ni un duro, així és que vaig comprar dos paquets de pastes de full “Dulcesol” al Caprabo, eren molt més barates que les de la pastisseria. Vaig omplir una safata amb blondes i feien molt de goig. Ningú hauria dit que eren brioxeria industrial.  El problema va ser que els suïssos les van trobar molt bones –o tenien molta gana- i la safata es va buidar de seguida. Llavors va aparèixer en Sergio - que treballa amb nosaltres al magatzem i jo l’havia fet venir per moure els quadres- amb un altre paquet de pastes “Dulcesol” i el va obrir allà al davant de tots.... La meva mise en scene amb la safata i les blondes no havia servit per a res.

     L'última vegada que va venir el Sr. K. a veure’m, va ser fa uns quinze dies. Ell i la seva dona estaven ben intrigats amb les banderes estelades que havien vist a molts balcons de Barcelona i em van preguntar d’on eren, no l’havien vist mai. Els vaig dir que era la bandera per reivindicar la independència de Catalunya i els vaig donar una idea: proposar al parlament de Zurich posar una estrella a la seva bandera. “Sap,- em van dir -, molts habitants de Zurich es volen independitzar de Suïssa. Si no fos per la rèmora dels altres cantons, ens aniria molt millor”. Era la primera vegada que sentia a parlar de la independència de Zurich. Em vaig imaginar la bandera de Zurich estelada penjant de l’aparador de la Confiserie Sprüngli.

Joc de miralls

    

     La idea d’escriure aquest blog me la va donar un antic professor de la Universitat, en Santiago Alcolea. Venia a veure’m tot sovint. La Polígrafa li editava els seus llibres, i com que les oficines estan a l’entresol, sempre entrava a veure’m i a fer la xerrada. Amb mi sempre va mantenir la mateixa relació de professor i alumna que vam establir a la Universitat. Li agradava molt de donar consells, amb aquell posat d’afecte paternal que a mi m’agradava tant. Suposo que ell era així amb tots els seus antics alumnes, com si ens volgués seguir tenint sota la seva tutela. Jo li explicava les meves experiències a la galeria, recordo que sempre li deia que era un món molt diferent al món de la investigació, de fet no hi tenia res a veure. Ell m’escoltava atentament, i un dia em va dir: “Tu estàs en un observatori molt privilegiat. Hauries d’escriure tot això que m’expliques, quan passin els anys et trobaràs que has escrit un bon llibre”. M’hi vaig posar de seguida, tot i que en aquell moment  encara s’havien d’inventar els blogs (i internet): ho escrivia tot en una llibreta. També és veritat que vaig escriure moltes altres coses que guardo per a més endavant. Al començament em cridava més l’atenció tot el contrari del que ara escric: la cara fosca, tèrbola i dubtosa del mercat de l’art contemporani. Tot això, ara per ara, m’ho guardo per a mi, i em recreo en les coses positives, que també n’hi ha, i són més bones per a la salut.

     Ja fa uns dies que tinc ganes de dedicar-li una entrada- a manera de record- al professor Santiago Alcolea. Va ser una persona molt significativa per a mi durant els meus anys universitaris i darrerament he tornat a pensar molt en les seves classes. Des de fa algunes setmanes estic tocant peces del segle XVIII: ja he tocat dues sonates del Pare Antoni Soler i ara m’he posat amb Domenico Scarlatti. A mi m’agrada molt submergir-me en l’època de les peces que estudio, i des de que vaig començar a tocar aquestes, que ara esmento, vaig repassar la història i l’art del període històric al que pertanyen. Tots els artistes del segle XVIII els vaig conèixer a través d’en Santiago Alcolea: Mengs, Canova, Canaletto, Tièpolo, Fragonard, Meléndez, Goya, Van Loo ... Recordo que les classes de Barroc les fèiem a les deu del matí, i les recordo a les fosques. El professor ens parlava dels artistes i les seves obres projectant sempre diapositives. El retrat de la família de Felip Vè de Van Loo... encara sento la veu d’en Santiago Alcolea quan torno a veure aquest quadre.  A l’esquerra hi ha la Bárbara de Braganza, que va ser la deixeble de Domenico Scarlatti. El quadre va ser pintat l’any 1743, o sigui que encara no apareix l’infant Gabriel, fill de Carles III -que sí que surt- i que va ser deixeble del Pare Soler. És curiós pensar que la Bárbara de Braganza molt probablement va tocar les mateixes peces que jo estic tocant ara; Domenico Scarlatti va escriure les sonates per a clave per als seus alumnes, entre els que també hi va estar el Pare Soler. Jo vaig conèixer aquest quadre a través d’un mestre, que a més em va donar consells que encara segueixo: com si fos un joc de miralls.

     En Santiago Alcolea sempre viurà en el meu record. La riquesa que comporta l’intercanvi de coneixements és el millor aliment espiritual en moments de crisi.

De Unamuno a les Catskill Mountains

    

      Miguel de Unamuno, quan va escriure Niebla, va voler qüestionar el patró de la novel.la segons el qual el narrador és una mena de Déu omnipotent. Els protagonistes de les novel.les no són amos del seu propi destí, si no que estan sotmesos a la voluntat del narrador.  Augusto Pérez, el protagonista de Niebla, es rebela contra l’autor, Miguel de Unamuno, i reivindica el seu lliure albir.  Aquesta actitud però, no el va portar gaire lluny, perquè de facto, també havia estat orquestrada pel mateix Unamuno.

     Tot això em va venir al cap quan en Mario Soria (vegeu: Mario Soria, un descobriment fantàstic, gener 2013) em va començar a escriure correus, manifestant-me el seu desig de trobar en Jeffrey Jenkins. Li havia apassionat la història sobre El misteri d’en Jeffrey Jenkins,(desembre 2012) i li va encarregar la recerca a la seva dona  que, segons em va dir, era una experta en moure’s per la xarxa.  Pocs dies després, em va enviar el resultat. Havia trobat moltíssimes pistes, i una va resultar ser la bona. Havia localitzat un artista que es deia Jeffrey Jenkins, i que exposava en una mena de centre cultural a la ciutat de Nova York que es deia Mildred’s Lane. Això sol no volia dir res, ja que pel que sembla, aquest nom és prou corrent. Però no em costava gaire escriure un correu a l’adreça que en Mario havia trobat i preguntar si aquell Jeffrey Jenkins era el “nostre”.

     Em va contestar una tal Ms. J. Morgan Puett, per confirmar-me que, efectivament, acabava de localitzar en Jeffrey Jenkins, l’autor de l’obra que vam comprar l’any 1989 a la Fira de Basel. M’informava que feia poc havia mostrat la seva obra al MoMA, i que en aquest moment presentava un projecte amb ells, amb fotografies, petites escultures, i instal.lacions. També em deia que en Jeffrey Jenkins era un brillant dissenyador gràfic, i que esperava que aviat es creés una pàgina web que donés a conèixer al món la seva obra.  Em va cridar especialment l’atenció que em va dir que tenia l’estudi a les muntanyes de Catskill, a l’estat de Nova York. Les Catskill, malgrat el seu nom, no són muntanyes en el sentit estricte, sino un altiplà erosionat. És la zona per excel.lència en la que es desenvolupen les històries entre tribus índies i colons. Actualment és una mena de “paradís de les vacances”, plena d’hotels, càmpings i cases de colònies.  Em vaig trobar, una vegada més, veient fotografies del Google, de les immenses extensions verdes de les Catskill Mountains.

     És meravellós constatar com, els personatges del meu bloc interactuen entre ells de la manera més creativa. Ells sí que són tots amos del seu propi destí. Encara diria més: potser són ells els que determinen el meu destí. A l’inrevés del que passava amb Miguel de Unamuno i els seus personatges. O potser és que no cal inventar-se res. Ja ho deia Stendahl: una novel.la és un mirall posat al costat del camí.

    

El coratge de la Fiona Morrison Porta

    

     Recordo molt bé el dia que la Montserrat Porta em va presentar la seva filla Fiona. Com la seva mare, la Fiona era una noia lluminosa, amb un somriure franc i una energia encomanadissa. Jo havia conegut la Montserrat Porta als anys vuitanta, quan organitzava exposicions a Andorra, que era on vivia, i ens comprava obra per als col.leccionistes d’allà. Era una dona molt simpàtica, de tracte excel.lent. A mi m’agradava molt quan ens venia a veure. Era tant entusiasta i positiva, que aconseguia canviar-me per dins, si jo no tenia un bon dia, i l’efecte d’aquesta transformació durava dies o setmanes. Quan vaig conèixer la seva filla, vaig comprovar que havia heretat aquell do de la seva mare. La Fiona, a més, era tota una esportista. En aquella època es preparava per a representar a Andorra en els Jocs Olímpics en l’especialitat de windsurf. Suposo que tot el que va aprendre quan practicava esport, li va ser molt útil per tot el que li esperava després – o sigui, la vida d’artista. Sense l’esperit de sacrifici, de renuncia, de dedicació constant i exclusiva, de perseverança, potser no hauria arribat on és ara: a punt de representar a Andorra a la Biennal de Venècia. Molt probablement, aquests valors els va aprendre de la seva mare, així com el més important de tots: dedicar la seva vida a allò que portés dintre i la fes feliç.

      Fa uns dies vaig poder veure el video que presenta a la Biennal. Es titula Two Walks, i les protagonistes són la seva mare i la petita Martina, la filla de la Fiona. La mare camina vacil.lant, debilitada, corsecada per una artritis reumatoide que l’ha acabat matant. La Martina corre, camina, juga feliç al costat de la seva àvia. Totes dues s’agafen les mans, les de l’àvia retorçades per la malaltia, o simplement s’estan a la platja l’una al costat de l’altra. La Fiona les observa i estableix un paral.lelisme de totes dues amb la natura que les envolta: Mira la seva mare i a l’hora una branca vella; sabem que ha brotat i florit moltes vegades, però ara és a l’hivern de la seva vida. La mare de la Fiona mira la seva néta, i la seva mirada és com la llum del sol abans de pondre’s. Una mà arrenca l’escorça seca d’un arbre i acarona el tronc llis de sota. Com la Fiona, que voldria alliberar la seva mare del patiment i no pot. La mà s’agafa al tronc, vol sentir la vida de l’arbre. La Fiona vol retenir la vida de la seva mare, vol tornar a encomanar-se de la seva energia, notar el seu batec. Les fulles de la vinya verge, abans de caure són d’un vermell-rosat intens, com el color del cor, o de la sang.

     La Fiona em va escriure que havia fet aquest video com a un regal per a la Martina, per a que sabés el molt que l’havia estimat la seva àvia.  Jo crec que és el testimoni de l’amor de la Fiona cap a totes dues, el seu passat i el seu futur. Tot i la tristor que transmet, m’he mirat el video moltes vegades. Hi ha alguna cosa que conforta, que aporta serenor i esperança. Segurament és la tendresa amb la que la Fiona ha filmat les imatges, amb la que ha sabut sel.leccionar cada una de les escenes, i triar la música adient. La Fiona va aprendre el més important que li va transmetre la seva mare: quan es fan les coses amb el cor, s’arriba lluny.

     

De les revisions històriques

    

     Tot repassant la llista d’exposicions que hem fet a la galeria durant els darrers vint-i-cinc anys, m’ha cridat l’atenció que, coincidint amb la crisi anterior –al voltant de 1993- , vam fer moltes exposicions d’obres del fons. De totes en tinc molt bon records. Cada una d’aquestes exposicions era, a més, un petit triomf personal. Els moments eren durs –tot i que no tant com ara- i aquelles exposicions garantien, com a mínim, un interès inqüestionable. Pel fet de ser propostes del fons d’obra no vaig topar amb la negativa de la direcció artística, que de vegades es caracteritzava per una certa deixadesa. D’altra banda, comptava amb el recolçament de la direcció econòmica, que quan podia, imposava el seu bon criteri i sentit comú; i que va ser determinant per tirar endavant. Per a mi era molt més fàcil conviure amb aquelles propostes històriques que amb d’altres més ambigües i dubtoses, i sobretot era molt més fàcil de defensar-les.

     La veritat és que totes aquelles exposicions van funcionar molt bé. Eren artistes històrics i ben coneguts i el públic venia tot sol.  Recordo les exposicions dels gravats de Wifredo Lam,  Max Ernst,   Jim Dine, Joan Miró i les dels dibuixos de José Luis Cuevas o Julio González. També vam fer revisions antològiques, com la que vam dedicar l’any 1994 a l’obra de Joan Ponç, coincidint amb la publicació d’un llibre monogràfic sobre la seva obra. Aquestes exposicions, a més es van vendre molt bé. L’exposició de gravats de Wifredo Lam, per exemple, es va vendre sencera. La Caixa li havia dedicat una exposició antològica excel.lent i,  sense dubtes, això va ajudar molt. Jo recordo amb un afecte especial l’exposició d’obra gràfica de Jim Dine. Em vaig enamorar d’una petita litografia que es titulava “Rainbow” i que vaig penjar al davant de la meva taula. No sé exactament perquè, però vaig decidir que aquella obra em portava sort.  Quan va acabar l’exposició la vaig comprar i ara la tinc penjada a la nostra sala d’estar.

     Potser la sort va ser el molt que vaig aprendre al llarg de totes aquelles exposicions. Sempre m’ha agradat informar-me a fons sobre tot allò que exposo, per poder informar bé als clients i visitants; qui sap si per l’esperit didàctic que porto a dins o per afany de compartir.  En qualsevol cas tinc un bon record de l’experiència d’aquelles revisions històriques, un autèntic oasi en el panorama desèrtic de les idees. Tots aquells artistes, a més de fer-ho bé, tenien o havien tingut moltes coses a dir. Aquesta sí que era una bona premissa a tenir en compte a l’hora de calibrar el valor autèntic d’un artista.