Joan Furriols, l'esperit que mai s'ha d'oblidar

    

     

     

     Havia rebut la invitació i el tríptic de la nova exposició a la Tecla Sala, i m’havia agradat tant, que el tenia al damunt de la taula, per no oblidar-lo. Aquella exposició prometia: “Joan Furriols, el lloc del temps”. El títol era prou suggeridor, tot i que el nom de l’artista m’era completament desconegut. Hi havia una obra reproduïda, un objecte, que em va semblar molt intrigant: a dins d’un garbell hi havia una creu de fusta amb un clau del que hi penjava un cordill, i unes peces que semblaven de plom i que tenien forma d’embut. Tot plegat semblava formar part d’un passat remot, com si aquell objecte fos un record, una relíquia. El text del catàleg parlava d’un artista de llarga trajectòria: la seva obra, fins ara gairebé secreta, esta marcada pel rigor, l’exigència i la contenció (:::) L’espai i l’ordre són fonamentals per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida i la finitud, la bellesa i el temps. Valia doncs la pena no perdre’s aquella exposició.

     En aquella època, jo tenia una exposició de l’Alfons Borrell. Venia molta gent, l’Alfons Borrell sempre ha tingut molts amics i seguidors. Un matí, va entrar un matrimoni d’uns setanta anys. Venien de tant en tant, cada cop que fèiem alguna exposició “de pes”. Eren força simpàtics i sempre establíem algun tipus de conversa. Quan van haver vist l’exposició, em van dir que els havia agradat molt, i recordo que jo els vaig manifestar la meva queixa sobre la indiferència de la crítica.  Ni tan sols havien passat, i ja feia uns quants dies que havíem inaugurat.  “Fixa’t, - va dir ella-, en canvi nosaltres estem ben contents. En Joan va inaugurar ahir, i mira!”. Em va ensenyar una pàgina del diari. Era la crítica d’una exposició. Vaig llegir: Joan Furriols. El lloc del temps, al centre d’art Tecla Sala. No m’ho podia creure!. Aquell senyor era en Joan Furriols. Feia molts anys que el coneixia de vista, i no tenia ni idea de que fos artista. Els hi vaig ensenyar el catàleg de mà que havia rebut per correu i que guardava per no perdre’m l’exposició.  Tot plegat havia de tenir algun sentit.

     El diumenge següent vaig anar a veure l’exposició d’en Joan Furriols. La dimensió de la seva obra em va deixar aclaparada. Era personal i interesantíssima. Una gran descoberta: des dels anys 50, i en un relatiu anonimat,  en Joan Furriols havia anat fent una obra coherent, profunda i plena de matisos. Se’m va fer estrany estar al davant d’una obra tant sòlida i tant extensa, i no haver-ne tingut mai cap notícia. Una vegada més vaig tenir el convenciment que, al marge del món de l’art, lluny de museus i galeries, hi ha grans artistes, que potser sempre romandran anònims.  Aquella tarda, em vaig passar una bona estona llegint els textos del catàleg i mirant les obres una vegada i una altra.

       Vaig proposar fer una exposició d’en Joan Furriols i la vam inaugurar el 6 d’octubre de 2011. L’equip de la Tecla Sala ens van deixar el seu material de muntatge, i tothom hi va col.laborar. El dia de la inauguració va venir molta gent, com en les grans ocasions. Vam vendre obres a bons col.leccionistes, que estaven encantats amb la descoberta. Veure la gent gaudir de l’obra exposada, passar-s’ho bé a la galeria, sortir contents, i fins i tot repetir la visita és una cosa que no té preu. No vaig arribar a conèixer en Joan Prats, però aquells que sí que el coneixien, em van assegurar que hauria estat ben feliç i orgullós de que aquesta galeria portés el seu nom. Llàstima que aquesta va ser la meva última proposta.