Miguel de Unamuno, quan va escriure Niebla, va voler qüestionar el patró de la novel.la segons el qual el narrador és una mena de Déu omnipotent. Els protagonistes de les novel.les no són amos del seu propi destí, si no que estan sotmesos a la voluntat del narrador. Augusto Pérez, el protagonista de Niebla, es rebela contra l’autor, Miguel de Unamuno, i reivindica el seu lliure albir. Aquesta actitud però, no el va portar gaire lluny, perquè de facto, també havia estat orquestrada pel mateix Unamuno.
Tot això em va venir al cap quan en Mario Soria (vegeu: Mario Soria, un descobriment fantàstic, gener 2013) em va començar a escriure correus, manifestant-me el seu desig de trobar en Jeffrey Jenkins. Li havia apassionat la història sobre El misteri d’en Jeffrey Jenkins,(desembre 2012) i li va encarregar la recerca a la seva dona que, segons em va dir, era una experta en moure’s per la xarxa. Pocs dies després, em va enviar el resultat. Havia trobat moltíssimes pistes, i una va resultar ser la bona. Havia localitzat un artista que es deia Jeffrey Jenkins, i que exposava en una mena de centre cultural a la ciutat de Nova York que es deia Mildred’s Lane. Això sol no volia dir res, ja que pel que sembla, aquest nom és prou corrent. Però no em costava gaire escriure un correu a l’adreça que en Mario havia trobat i preguntar si aquell Jeffrey Jenkins era el “nostre”.
Em va contestar una tal Ms. J. Morgan Puett, per confirmar-me que, efectivament, acabava de localitzar en Jeffrey Jenkins, l’autor de l’obra que vam comprar l’any 1989 a la Fira de Basel. M’informava que feia poc havia mostrat la seva obra al MoMA, i que en aquest moment presentava un projecte amb ells, amb fotografies, petites escultures, i instal.lacions. També em deia que en Jeffrey Jenkins era un brillant dissenyador gràfic, i que esperava que aviat es creés una pàgina web que donés a conèixer al món la seva obra. Em va cridar especialment l’atenció que em va dir que tenia l’estudi a les muntanyes de Catskill, a l’estat de Nova York. Les Catskill, malgrat el seu nom, no són muntanyes en el sentit estricte, sino un altiplà erosionat. És la zona per excel.lència en la que es desenvolupen les històries entre tribus índies i colons. Actualment és una mena de “paradís de les vacances”, plena d’hotels, càmpings i cases de colònies. Em vaig trobar, una vegada més, veient fotografies del Google, de les immenses extensions verdes de les Catskill Mountains.
És meravellós constatar com, els personatges del meu bloc interactuen entre ells de la manera més creativa. Ells sí que són tots amos del seu propi destí. Encara diria més: potser són ells els que determinen el meu destí. A l’inrevés del que passava amb Miguel de Unamuno i els seus personatges. O potser és que no cal inventar-se res. Ja ho deia Stendahl: una novel.la és un mirall posat al costat del camí.
Una curiosa història aquesta que expliques, i ben cert que els teus personatges interactuen, però discrepo totalment que siguem amos del nostre destí. Res de res. Som insignificants mortals dignes tan sols del menyspreu dels deus. Som peces d'un joc d'escacs i ens mouen a plaer. Uns som peons, altres alfils i altres torres. El privilegi de ser rei o reina és de pocs, però tots som moguts pels deus o pel destí. No hi ha res que passi per casualitat. Ni que et toqui la loteria es atzar. Està previst... però nosaltres no ho sabem.
ResponEliminaHo dic per experiència pròpia, doncs moltes vegades no entens com lluitant, intentant tirar endavant un projecte, només trobes entrebancs, que t'enforteixen, ben cert però també et minven la moral, i d'altres sense fer un mínim esforç, tenen una vida més planera, tot i que pot ser de forma aparent, ben cert, però em baso amb l'exterior.
Personalment seria com l'Augusto Pérez del Niebla d'Unamuno. Però voler no sempre és poder.
Una abraçada.