Cada vegada que el Sr. K. ve a Barcelona, passa per la galeria i em porta una caixa de trufes de la Confiserie Sprüngli de Zurich. La veritat és que són boníssimes, les més clàssiques són les de xampany, que són més petites que les altres, i a dins porten un farcit de color crema amb un sabor intens. Ja fa molts anys que conec al Sr. K, tants, com anys que fa que treballo aquí. No és un gran col.leccionista - a l’estil d’aquells que col.leccionen grans noms del mercat internacional que valen una fortuna -, és un amant de l’art que compra només les coses que li agraden molt. Els “grans col.leccionistes” compren tot allò que s’ha de tenir, o sigui, segueixen el dictat (paraula de la mateixa família que “dictadura”) dels grans comissaris, crítics, experts, galeries i museus.
Fa molts anys, el Sr. K. va ser president del Parlament de Zurich. Recordo que va venir a Barcelona en visita oficial, tenia una trobada amb l’alcalde de Barcelona. Va venir a la galeria amb la comitiva del seu partit i, molt solemnement, em va fer el lliurament de la medalla de plata de la ciutat de Zurich. Em va dir que el seu parlament donava aquelles medalles a les persones estimades, i jo n’era una. Em vaig quedar perplexa i molt honorada. “A l’alcalde de Barcelona li hem lliurat la de bronze”, va afegir. Allò em va fer pensar que els suïssos eren diferents, ben particulars.
Una vegada, va telefonar per anunciar-nos una visita que volia fer a la galeria amb tots els membres del “Lions’ Club”. L’havien nomenat president, i havia organitzat un viatge a Barcelona amb tots els membres. El “Lions’ Club”, era, segons em va dir, una mena de “Rotary Club” suís. Jo havia d’oferir-los una visita guiada al magatzem de la galeria; el Sr. K. estava convençut que els nostres artistes interessarien molt als seus amics. Vam pensar en oferir-los una copa de cava i unes pastes. Eren els duríssims anys 94-95 i no teníem ni un duro, així és que vaig comprar dos paquets de pastes de full “Dulcesol” al Caprabo, eren molt més barates que les de la pastisseria. Vaig omplir una safata amb blondes i feien molt de goig. Ningú hauria dit que eren brioxeria industrial. El problema va ser que els suïssos les van trobar molt bones –o tenien molta gana- i la safata es va buidar de seguida. Llavors va aparèixer en Sergio - que treballa amb nosaltres al magatzem i jo l’havia fet venir per moure els quadres- amb un altre paquet de pastes “Dulcesol” i el va obrir allà al davant de tots.... La meva mise en scene amb la safata i les blondes no havia servit per a res.
L'última vegada que va venir el Sr. K. a veure’m, va ser fa uns quinze dies. Ell i la seva dona estaven ben intrigats amb les banderes estelades que havien vist a molts balcons de Barcelona i em van preguntar d’on eren, no l’havien vist mai. Els vaig dir que era la bandera per reivindicar la independència de Catalunya i els vaig donar una idea: proposar al parlament de Zurich posar una estrella a la seva bandera. “Sap,- em van dir -, molts habitants de Zurich es volen independitzar de Suïssa. Si no fos per la rèmora dels altres cantons, ens aniria molt millor”. Era la primera vegada que sentia a parlar de la independència de Zurich. Em vaig imaginar la bandera de Zurich estelada penjant de l’aparador de la Confiserie Sprüngli.
Trobo molt notable que parlis dels clients de la galeria, dels seus gustos i dels seus tarannàs. És una forma de donar a conèixer la diversitat de persones que visiten una sala d'art, i per què s'interessen pel mateix, que adquireixen, com es comporten, etc. Evidentment, tal com has fet en aquest interessantíssim relat, no cal dir noms, simplement explicar situacions. Tothom parla dels pintors, però hi dels clients que compren art? No ha de ser curiós també que els guia a fer-ho?
ResponEliminaM ‘agradat molt saber que el Sr. K. és un client que compra l'art que li frapa, que se sent identificat o que li complau d'alguna manera; és a dir que el fa sentir i emocionar-se, sense que s'hagin de seguir els dictats -perfecte la paraula - d'entesos (?) amb interessos sempre molt particulars. Soc partidària d’aquest criteri. Un a vegades es pot gastar una fortuna per una peça, perquè senzillament l’ha escoltada; l’art parla, el BON ART, parla i ho fa amb força, però s’ha de saber escoltar, no tan sols mirar.
Amb aquesta història ens demostres lo poc que coneixem el nostre entorn, immediat o llunyà. Qui ho hauria dit dels Suïssos de Zurich!!!. La Suïssa, fabricant de xocolates i de rellotges de cucut. El paradís financer i paisatge pintoresc per antonomàsia!!!. Resulta que s’independitzarien dels altres Cantons!!! En l’era d’Internet, desconeixem que pensa el veí del costat.
Espero que frueixis de les trufes - Per a mi són la delicatessen de la pastisseria. I aquestes fan una pinta. I les que descrius de xampany!!!. Renoi, se’m fa la boca aigua. La xocolata és la meva perdició, el meu pecat venial. Afegiria que les trufes són quasi lo sublim i l'excels de tot el món dels dolços.
Què passis una bona Setmana Santa, i millor Pasqua!!!