Joc de miralls

    

     La idea d’escriure aquest blog me la va donar un antic professor de la Universitat, en Santiago Alcolea. Venia a veure’m tot sovint. La Polígrafa li editava els seus llibres, i com que les oficines estan a l’entresol, sempre entrava a veure’m i a fer la xerrada. Amb mi sempre va mantenir la mateixa relació de professor i alumna que vam establir a la Universitat. Li agradava molt de donar consells, amb aquell posat d’afecte paternal que a mi m’agradava tant. Suposo que ell era així amb tots els seus antics alumnes, com si ens volgués seguir tenint sota la seva tutela. Jo li explicava les meves experiències a la galeria, recordo que sempre li deia que era un món molt diferent al món de la investigació, de fet no hi tenia res a veure. Ell m’escoltava atentament, i un dia em va dir: “Tu estàs en un observatori molt privilegiat. Hauries d’escriure tot això que m’expliques, quan passin els anys et trobaràs que has escrit un bon llibre”. M’hi vaig posar de seguida, tot i que en aquell moment  encara s’havien d’inventar els blogs (i internet): ho escrivia tot en una llibreta. També és veritat que vaig escriure moltes altres coses que guardo per a més endavant. Al començament em cridava més l’atenció tot el contrari del que ara escric: la cara fosca, tèrbola i dubtosa del mercat de l’art contemporani. Tot això, ara per ara, m’ho guardo per a mi, i em recreo en les coses positives, que també n’hi ha, i són més bones per a la salut.

     Ja fa uns dies que tinc ganes de dedicar-li una entrada- a manera de record- al professor Santiago Alcolea. Va ser una persona molt significativa per a mi durant els meus anys universitaris i darrerament he tornat a pensar molt en les seves classes. Des de fa algunes setmanes estic tocant peces del segle XVIII: ja he tocat dues sonates del Pare Antoni Soler i ara m’he posat amb Domenico Scarlatti. A mi m’agrada molt submergir-me en l’època de les peces que estudio, i des de que vaig començar a tocar aquestes, que ara esmento, vaig repassar la història i l’art del període històric al que pertanyen. Tots els artistes del segle XVIII els vaig conèixer a través d’en Santiago Alcolea: Mengs, Canova, Canaletto, Tièpolo, Fragonard, Meléndez, Goya, Van Loo ... Recordo que les classes de Barroc les fèiem a les deu del matí, i les recordo a les fosques. El professor ens parlava dels artistes i les seves obres projectant sempre diapositives. El retrat de la família de Felip Vè de Van Loo... encara sento la veu d’en Santiago Alcolea quan torno a veure aquest quadre.  A l’esquerra hi ha la Bárbara de Braganza, que va ser la deixeble de Domenico Scarlatti. El quadre va ser pintat l’any 1743, o sigui que encara no apareix l’infant Gabriel, fill de Carles III -que sí que surt- i que va ser deixeble del Pare Soler. És curiós pensar que la Bárbara de Braganza molt probablement va tocar les mateixes peces que jo estic tocant ara; Domenico Scarlatti va escriure les sonates per a clave per als seus alumnes, entre els que també hi va estar el Pare Soler. Jo vaig conèixer aquest quadre a través d’un mestre, que a més em va donar consells que encara segueixo: com si fos un joc de miralls.

     En Santiago Alcolea sempre viurà en el meu record. La riquesa que comporta l’intercanvi de coneixements és el millor aliment espiritual en moments de crisi.