Obres i "obres"

     

     Vam trigar a anar a visitar l’exposició Miró i l’objecte, programada des del 29 d’octubre a la Fundació Miró de Barcelona. El motiu és que, per ser sincera, els objectes de Miró no m’han entusiasmat mai gaire. Bé, potser n’hi ha algun que no trobo pas tan terrible, però n’hi ha més dels altres.  Així doncs, per a mi no era una exposició prioritària, i em feia bastanta mandra.  M’havia cridat especialment l’atenció l’actitud de la crítica, que es va sobrepassar en lloances. Era jo la única persona crítica amb els objectes ( o escultures) de Miró?. O és que tot el que esta tocat per la mà del geni és artísticament inqüestionable? Jo crec que no. Sense treure-li el mèrit del que podria haver estat la seva aportació, o potser més ben dit, la seva reinterpretació, dels objectes com a elements de transmissió de valors i/o voluntats artístiques, confesso els meus dubtes sobre l’encert d’algunes de les seves obres objectuals.

       Podria ser que al darrera d’aquestes obres hi hagués una voluntat irònica de renegociar els límits de l’art. En l’assaig Artistas sin obra (1), Jean-Yves Jouannais, planteja la idea de que l’essència de la modernitat esta en l’ús dels mètodes i formes de pensament aliens a una disciplina, per a qüestionar-la, subvertir-la, ampliar-la, enriquir-la i obrir-la a altres possibilitats. Això, és, segons Jouannais, fer servir la ironia. Una ironia que ja havien utilitzat Erik Satie, amb moltes de les seves composicions escrites sense compassos, i amb unes harmonies que s’allunyaven dels patrons clàssics i a les que els posava títols extravagants i, sobretot, Marcel Duchamp. No sé si Miró tenia aquesta voluntat irònica, em sembla que ell es guiava per paràmetres més aviat intuïtius. 

     És ben cert que la visita a l’exposició Miró i l’objecte va valdre molt la pena per tal de veure alguna de les seves obres primerenques, sobretot les exposades a la primera sala, i per tenir contacte amb tots aquells objectes tradicionals, o simplement trobats, en els que es va inspirar o que va reproduir directament en les seves pintures. Aquests elements, exposats a manera de documentació, em feien pensar encara més que els seus interessos seguien una pauta molt més intuïtiva i sensible que no pas intel.lectual. Ara bé, quatre de les peces exposades van refermar la meva recança inicial. No es tracta de peces objectuals, sinó de quatre teles de l’etapa en la que va voler assassinar la pintura. Quatre peces que només les podria salvar el distanciament irònic, si és que hi era. Dues, mostraven els seus grafismes característics, pintats al damunt de dues pintures comprades als encants (potser pintades en sèrie) i dues teles estripades, una a l’estil “Fontana” - que ja ho havia fet molts anys abans. Però tant els grafismes com els talls eren dubtosos i fallits. Més que assassinar la pintura, semblava que l’artista es volgués fer l’hara kiri.

    Sóc la única que ho veu així? No ho han valorat d’aquesta manera ni els comissaris, ni els crítics. Quina raó de pes va empènyer a penjar aquestes obres? A través d’aquests anys he après que els artistes, de vegades, també s’equivoquen. I molt rarament es venien aquestes obres fallides, que acabaven al magatzem de la galeria o en mans dels propis artistes o les seves famílies. Però es clar, qui s’atreveix a jutjar, a aquestes alçades, l’obra de Miró?

Nota:

(1).- Jean-Yves Jouannais Artistas sin obra "I would prefer not to". El Acantilado, 2014

P.S. Poc després de penjar aquest text, ens va visitar un conegut crític d'art i vaig aprofitar per comentar-li les meves reflexions. "Dona t'has anat a fixar en les obres menys....Les han posat seguint criteris més conceptuals...." En fí, que potser sí, que sóc la única!

      

Via morta

     

     Ahir al vespre, accidentalment,  em vaig trobar pel carrer a un vell conegut. Després d’una tarda ensopida, em vaig alegrar de veure’l. Havia vingut a la nostra darrera inauguració, però com sol passar en aquestes ocasions, el vaig saludar i poca cosa més. Havia d’estar per tothom. Tot i que feia fred, perquè era tard al vespre, ens vam passar una bona estona de tertúlia. No sempre tinc la sort de trobar-me amb una persona tant experta en temes d’art i de cultura en general, tant observadora i amb un criteri ben format; després de moltíssims anys col.leccionant art contemporani i per tant, recorrent totes les galeries amb la seva mirada especialitzada, exigent i altament analítica.

     Vam parlar de la baixada de l’interès general pel que fa a l’art contemporani, i de que ara la gent es limita a visitar les webs i posar-se al dia a través del Facebook. Ja no visiten les galeries si no és per la inauguració, que ha esdevingut més un acte social, que una altra cosa. Les tertúlies improvisades d’abans, ara són un fenomen d’una altra època. Vam donar la culpa al canvi de mentalitat. Em va explicar que fa molts anys, la filmoteca va projectar un cicle de pel.lícules de Rossellini. El cinema es va omplir de gom a gom. No s’hi cabia, i creia recordar gent dreta als passadissos. En canvi, quan després de molts esforços (es veu que és complicat reunir les pel.lícules d’aquest director) es va repetir el cicle fa poc temps, a la filmoteca hi van assistir quatre gats. Que els interessos han canviat, ho demostra el fet que ara els cinemes s'omplen quan programen "Star Trek". Tot plegat em va recordar el que m’havia explicat un assistent a una de les lectures de poemes que fem, en el marc de l’exposició de David Ymbernon. Quan li vaig confessar la nostra dificultat per  reunir deu o dotze persones, em va explicar que fa vint o trenta anys, quan una galeria d’art programava un acte d’aquests, la gent s’hi llençava en massa. Ara, algunes galeries organitzen exposicions col.lectives multitudinàries: només amb els artistes i els seus amics i coneguts, s’asseguren el ple absolut el dia de la inauguració, i moltes visites després. Però no es tracta d’això. Aquest és un interès falsejat, una mena de trampa, un autoengany.  

     El meu interlocutor accidental d’ahir, però, va anar més enllà. Em va donar la raó pel que fa al canvi de mentalitat, però també em va fer veure que el nivell cultural havia baixat estrepitosament. Molt probablement degut al sistema educatiu, que havia sofert uns canvis de resultats nefastos. Malgrat excepcions, que sempre es produeixen, s’havia matat la curiositat de la gent i l’afany envers el coneixement.  Però a més, i això és el que em va fer pensar, em va fer veure que la programació de les galeries ja no és el que era. Em va confessar haver arribat “knock out” a casa seva, després d’un passeig per les galeries: en una, va veure una exposició terrible, d’un artista dels 80 vingut a menys, i dues exposicions de dos artistes morts fa anys, que mostraven obres poc convincents i que si estaven allà era perquè no s’havien venut en el seu moment. També va posar èmfasi en la manca d’energia creativa: “els artistes -va dir- donen voltes als mateixos temes, a les mateixes formes, és com si ja estigués tot vist”.  Després d’aquella conversa demolidora, vaig tenir la sensació que el nostre món havia entrat en una via morta, i que tots ens haurem d’esforçar molt, malgrat la indiferència general, per tal de no perdre per sempre aquest públic escàs, però tant exigent que ens queda.

La fotografia que il.lustra l'article és "Rainman", d'Oriol Jolonch

Resiliència

    

A Tònia Coll, que em va fer pensar.   

  L’altre dia em van deixar un comentari al facebook, a propòsit de la nostra galeria, que van qualificar de “bella resiliència”. La resiliència és la capacitat de superar situacions adverses i sortir-ne enfortit. Mai ho havia pensat, però si faig una mica de repàs de la meva experiència, potser sí que tenen raó. Durant els vint-i-sis anys que vaig estar a l’altra galeria no ho vaig tenir mai fàcil. De bon començament ja vaig haver de patir els intents de fer-me la vida impossible part de la directora del moment (ara s'en diria mobbing). No se’n va sortir; recordo que encara que em va provocar moltes estones de plorera, em vaig plantar forta fins que se’n va cansar. Va plegar anys després. Després va venir el menyspreu i els intents de boicot de tot el que jo feia, per part de la segona directora de torn. Els artistes que jo proposava al meu espai no eren prou fashion per al seu dubtós criteri. Més d’una vegada, i referint-se a Jordi Alcaraz (!), havia dit que era un artista que no feia per aquella galeria. Suposo que el trobava casolà, poc internacional, i massa allunyat de les instal.lacions pseudo-conceptuals que estaven de moda. I quantes vegades havia hagut de demanar ajuda al meu entorn familiar per penjar una exposició! Penso en la primera exposició de Chema Madoz, o en la primera de Jorge R. Pombo, per posar dos exemples. Si havien de muntar a l’altra galeria, jo em quedava sense cap ajuda. Però com que sempre havia estat així, ja m’havia acostumat. A més, el plaer de vibrar amb l’obra d’alguns d’aquests artistes “menyspreats”, i de poder-ho compartir amb un públic, llavors nombrós i receptiu, em feia oblidar aquells entrebancs, o si més no, considerar-los menors i fruit de la ignorància. Afortunadament, tenia això: un públic agraït, en tots els aspectes, que escombrava la recança causada pel poc reconeixement que rebia per part del galerista, i per les travetes que em feien les directores de torn. La veritat és que sempre vaig anar a la meva. Potser sí que la meva actitud era una mostra de resiliència.

     Més endavant m’esperaven proves més dures que ja vaig descriure (encara que de manera molt lleugera) en els capítols Sobre el perquè vaig començar a escriure aquest blog (1) i Del blog a la vida o l’experiment de les granotes (2). I ara, per si no en tingués poc amb el que vaig viure en el passat, he obert una galeria d’art contemporani en un moment tant trist com l’actual. I és trist en tots els sentits. No només per culpa de la crisi, que ha esborrat del mapa a molts dels col.leccionistes, sinó perquè tinc la sensació que tot el que significa contemporaneïtat, interessa poc. Abans havia culpabilitzat d’això a l’excés de propostes conceptuals, fetes tant per part de les institucions com de moltes galeries, que havien acabat cansant el públic. Però ara, a més, observo un interès massa exagerat, tant per part de la gent en general, com per part de la crítica, per l’art del passat. Que la gent s’interessi pel passat ho entenc, però que ho faci la intel.lectualitat, ja no ho entenc tant. No hi ha un equilibri, i això és preocupant. Què hem de fer, doncs, exposar sempre artistes recuperats del passat? Estic d’acord que, de tant en tant val molt la pena, i jo mateixa ho he fet (3). Però què passa amb molts dels artistes contemporanis que no poden sobreviure per la falta d’interès general? I que a més de ser un reflex de la nostra època, són boníssims. Hem d’esperar cinquanta anys per a recuperar-los i que en parlin els diaris?

     Escribint aquestes ratlles, m’han vingut al cap tres persones del meu entorn que, per a mi, són un exemple de resiliència: la meva amiga Judit Subirachs, per totes les pedres que es troba al camí, a l’hora de reivindicar l’obra del seu pare; en David Padrós, que, tot i haver de lluitar contra una malaltia incapacitant, només pensa en compondre música i en fer-me classe de piano per passar-nos-ho bé, i en David Ymbernon, que, malgrat la incomprensió que provoca la seva obra, segueix el seu camí, contra vent i marea.

Notes:

(1) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/03/sobre-el-perque-vaig-comencar-escriure.html

(2) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/03/del-blog-la-vida-o-lexperiment-de-les.html

(3) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2015/06/marti-gasull-i-coral-1919-1994.html

Sobre la poesia de David Ymbernon

     

     La poesia de David Ymbernon pot sorprendre a aquells que no estiguin avesats als poemes visuals i a la poesia sintètica de Joan Brossa. Des dels anys 50, Joan Brossa va començar a conrear una poesia desconcertant des del punt de vista clàssic, ja que es va dedicar a investigar més enllà dels límits del llenguatge. Va abandonar les formes mètriques tradicionals per entrar en una poesia molt més experimental. En el llibre “Em va fer Joan Brossa”, publicat el 1950, Brossa explora el camí d’allò essencial, i en fer-ho, trenca amb les convencions del que fins aleshores es considerava “poètic”. Fins i tot la parla col·loquial pot ser el mitjà ideal per aconseguir finalitats poètiques. De la mateixa manera que va fer Duchamp, allò quotidià, aïllat i descontextualitzat, pot fer-nos descobrir una nova realitat. Aquesta clara voluntat metalingüística és la que el conduirà fins la poesia visual, màxima expressió del sintetisme. De la mateixa manera que la poesia sintètica de Joan Brossa, els poemes de David Ymbernon estan marcats per la brevetat i per l’ús d'un llenguatge planer. Podríem dir que integren, de manera magistral, la qualitat purament denotativa de la parla col·loquial i els valors connotatius del llenguatge poètic.

     Sense cap mena de dubte, la poesia de David Ymbernon és una mostra de la seva voluntat de transgredir els límits del llenguatge. En un dels seus poemes escriu: “El que és inexplicable, no es pot explicar”. Contràriament al que pugui semblar aparentment, aquesta frase ens desvela el misteri. Per explicar el que no es pot explicar, s’han d’emprar altres mitjans que van més enllà de les paraules. Poden ser útils les descripcions, les analogies, les paradoxes, les imatges convertides en paraules, tot allò que, en definitiva, constitueix el nucli de la seva obra plàstica. Les obres de David Ymbernon no són altra cosa que una translació de la seva voluntat poètica: poesia sense paraules, poesia convertida en quadres.

     La consciència dels límits del llenguatge per a expressar allò poètic no és una cosa nova. De fet, és una lluita que arrenca a l’època romàntica. Els anglesos William Wordsworth (1770-1850) i Samuel Taylor Coleridge (1772-1834), van explorar les formes poètiques populars, a la recerca d’una essència poètica més lliure que la que els proporcionava la poesia culta. En aquest sentit, la última baula d’aquesta cadena, la trobaríem en els textos els poetes vienesos del canvi de segle, i especialment, en la prosa poètica d’Hugo von Hoffmannsthal. A la “Carta de Lord Chandos” ( Ein Brief, 1902), Hoffmannsthal utilitza el gènere epistolar per a manifestar la seva decisió d’abandonar la literatura. L’esteticisme, que havia estat la seva forma d’expressió fins aleshores, havia esdevingut una cotilla que no li permetia l’expressió poètica.  En el “Llibre dels amics” (Buch der Freunde, 1922), Hoffmannsthal afirma que qui no és capaç de parlar el llenguatge del seu temps, ha perdut la partida. Esta clar que, en la nostra època, la immediatesa i la síntesi són valors imprescindibles.  La poesia ha de travessar la temporalitat, i ha de poder transformar l’eternitat en un segon. I això és exactament el que trobem en els poemes del llibre “Carbassa emergent (Llum de bengala)”, de David Ymbernon: “I sento arrencar el bull per desaferrar l’àncora” (pàg. 23). Doncs, això.

Nota: El llibre "Carbassa emergent (Llum de bengala)" ha estat editat per Labreu Edicions.

Una qüestió d'estètica: estem en decadència?

     

    Foto: Haus Steiner, Adolf Loos, 1910

      Darrerament, no puc deixar de pensar en Adolf Loos. Des de fa uns anys, proliferen les botigues de roba vintage, i les de mobles retro. Els antiquaris s’han tornat a envoltar d’una àura d’exquisidesa, a la vegada que, alguns, ocupen llocs destacats en la  formació de l’opinió pública, en forma de columnes als diaris, i espais televisius. En cap moment pretenc desqualificar-los, ni treure’ls-hi cap mèrit, però trobo preocupant aquesta omnipresència. No per part dels antiquaris en qüestió, que ténen tot el dret (i el deure) de lluitar per fer valer les seves idees i creences, sinó de que tants mitjans diversos els donin espai. Malauradament, sovint el protagonisme no el prenen només els antiquaris; sinó també comerciants de pseudo-antiguitats. Vull dir mobles i objectes d’antiguitat dubtosa, per dir-ho clar: fets avui dia i envellits per fer-los passar per vells. I si existeix una indústria “del passat” capaç d’arribar a aquests extrems, és perquè la nostra societat ho demana. I això és el que trobo preocupant.

      L’any 1908, Adolf Loos va escriure un article titulat “Ornament i delicte” (el títol original en alemany era Ornament und Verbrechen). Aquest article va significar un punt d’inflexió del que seria l’estètica europea del segle XX. Loos i altres arquitectes, artistes i pensadors avançats al seu temps, volien fer capgirar el gust dels seus conciutadans, ancorat en un passat historicista que no tenia sentit. Com deien els artistes vienesos d’aquella època: “A cada temps el seu art, i a cada art la seva llibertat”. Les idees d’Adolf Loos, es van traduir en la seva arquitectura, una arquitectura feta de parets blanques i llises, sense cap ornamentació supèrflua i en la que predominava el sentit d’allò pràctic i útil. Les seves idees varen ser continuades i portades fins les darreres conseqüències pels arquitectes de la Bauhaus, i estan latents en totes les obres dels creadors que s’han pres la molèstia de mirar el seu entorn, i estudiar els materials, des de Frank Lloyd Wright a Louis Kahn. Creadors avantguardistes, que es van caracteritzar per fer un pas endavant i construir l’estètica del moment en què vivien.

     I quina és l’estètica del món en què vivim ara? M’inquieta profundament l’èxit aclaparador d’algunes exposicions que, a mi, m’han creat un malestar considerable. Per denses, necrològiques, d’imaginació malaltissa i febril (no en el sentit figurat del terme); i perquè m’han produït sensació de caspa i de naftalina. M’inquieta tanta botiga de mobles pseudo-clàssics. Si ni ha tantes, i n’obren de noves, serà perquè la gent tendeix a comprar-los.  Què ha passat perquè això tingui tanta audiència? Perquè a les persones els agrada tant mirar enrere? I ho dic jo, que sóc historiadora, nostàlgica i conservadora. Però el que veig, va molt més enllà del gust pel coneixement i del respecte. Sobretot, perquè demostra una actitud massa exagerada que s’entossudeix únicament en penetrar a les zones obscures, i ignora la meravellosa sensació de deixar de tocar terra i veure més enllà. Així és com s’evoluciona. A tots els altres, aquells que eren feliços vivint  en dècades passades, (actualment seria en segles passats!) l’Adolf Loos els qualificava de ressagats. Serà que hem entrat en un cicle de decadència? Si aquest és el cas, ja ens podem espavilar i reaccionar. Seria del tot absurd permetre’ns el luxe de caure en una involució estètica. O com a mínim, seria una veritable llàstima.

Sobre la possibilitat real de les coses fantàstiques

     

     Quan jo tenia 10 o 11 anys, tenia un mestre de dibuix que es deia Garcia-Llort. En aquella època se’l considerava bastant, com a artista i com a professor. La sala Dalmau de Barcelona ha seguit organitzant exposicions després de la seva mort, ocorreguda l’any 2003; i he vist que el Museu d’Art Modern de Tarragona ha organitzat enguany una exposició titulada García-Llort mirant el món, i que l’Àlex Mitrani –insigne recuperador d’artistes injustament relegats a la segona fila- ha publicat un llibre sobre l’artista. Tots els meus companys de l’escola n’estaven molt del mestre de dibuix, per a ells, la seva classe era poc menys que una festa. Però a mi, en García-Llort no em queia bé. La veritat és que em queia fatal. Una vegada, pels volts de Nadal, jo havia dibuixat un Pare Noel. En aquella època no era com ara, que trobem Pares Noel a quasi totes les botigues. Segurament, l’únic lloc on jo l’havia vist era per la tele. Jo estava ben orgullosa del meu dibuix. Però el senyor García (que era com li deiem) me’l va suspendre. Em va dir que només podia pintar allò que jo havia vist “de debò”. Vaig protestar dient que l’havia vist per la tele, però ell va afegir que havia de pintar el que es veia al món real. La tele no valia. Recordo que quan li vaig explicar al meu pare, va exclamar : “ Què burro!”.

     No vaig voler donar el meu braç a tòrcer, i el següent dibuix que vaig presentar, representava una barca que s’estava enfonsant enmig d’una tempesta, amb unes quantes persones desesperades a bord. Vaig batejar la barca amb el nom de “Crescent Star”. Jo no havia vist mai cap barca enfonsant-se, però havia vist per la tele una fantàstica pel.lícula, protagonitzada pel Tyrone Power, que es deia “El naufragio del Crescent Star”. Aquell dibuix va triomfar, i el mestre em va aplaudir. Per a mi tant era el Pare Noel com el naufragi, tots dos els havia tret de pel.lícules; però sense cap mena de dubtes, aquell mestre trobava el naufragi molt més realista. I jo tampoc vaig ser tant ingènua com la primera vegada, i no li vaig parlar de la pel.lícula del Tyrone Power. També era massa petita per dir-li el que pensava: "Senyor García, el món real és diferent per a cada una de les persones, i també són reals les coses que pensen, i les que imaginen. I tot pot ser real, encara que només es vegi per la tele!. Sense aquests factors, l’art seria molt avorrit, i tothom pintaria igual". Però el mestre havia cregut que jo havia vist un naufragi. Allò sol, a mi ja em demostrava que les coses fantàstiques, també podien ser reals.

      L’exposició de David Ymbernon m’ha fet recordar en García-Llort. Estic segura que li hauria posat un “cate” com una casa. En David no ens fa sociologia, ni ens presenta misterioses i interminables llistes de coses reals. No ens descriu el poc espai que hi ha per penjar quadres, ni ens transmet testimonis dels seus viatges. Tampoc ens planteja complexes disquisicions filosòfiques, ni sobre la vida, ni sobre el món en el que vivim.  La seva proposta rau en la imaginació, que no és altra cosa que el seu món real. Ell pinta allò que veu, de la mateixa manera que jo vaig pintar el Pare Noel. El cotxe amb la taronja, la bombona de butà amb ales, són allà, al davant o al darrera dels seus ulls, què importa!. Penso sincerament que és molt d’agrair, que, en un moment tant ensopit, hi hagi algú que valori l’anar pel món amb el cap ple d’ocells, que no s’entesti en explicar allò inexplicable, i que ens digui que tot allò que ha après, ho ha après a l’hora del pati.

     

Weltanschauung!

     

     Weltanschauung.... Feia temps que no veia escrita, ni feia servir aquesta paraula. La vaig tornar a trobar tot fullejant el catàleg de l’exposició “Modernisme. Art, tallers, indústries” que hi ha ara a La Pedrera. Quan la vaig visitar, vaig tenir la sensació de fer un viatge al passat. I no només per l’exposició en sí, que rememora l’època d’aquest estil, sinó del meu propi passat, quan, després dels estudis, em vaig especialitzar en aquesta època quasi sense voler. Potser perquè els professors que s’hi dedicaven mostraven més entusiasme que els altres, o potser perquè un dels millors professors que vaig tenir, en José Mª Valverde, parlava amb devoció dels escriptors i pensadors vienesos d’aquell període i em va contagiar. Però aviat vaig veure que aquell món quedava molt lluny, i que per viure plenament, havia d’ocupar-me del món real, o sigui del món contemporani. La meva Weltanschauung havia d’obrir-se a Weltanschauungen que em toquessin més de prop.

     Aquesta paraula alemanya esta composta per la paraula Welt, que vol dir món i per la paraula Anschaunng  (que ve del verb Anschauen) que vol dir observació. Weltanschauung és un concepte fonamental de la filosofia alemanya i fa referència a la percepció del món. Va ser emprat primer per Kant, i després per Hegel, per descriure com diverses perspectives religioses, ideològiques, culturals, filosòfiques, polítiques i/o estètiques, s’enfrontaven, amb actitud transformadora, amb la realitat.  La traducció que fem servir aquí és “visió del món”, però pel que veig, els historiadors acadèmics segueixen emprant el mateix lèxic! Aquesta paraula retrobada em va fer pensar. És cert que el modernisme havia estat, més que un corrent estètic, un corrent ideològic, per tant, manllevar una paraula clau de la filosofia clàssica alemanya, em va semblar prou oportuna. Em vaig preguntar si seria factible aplicar aquest concepte, que, no oblidem, porta implícites connotacions generalitzadores, al nostre moment actual. Però ara tot s’ha tornat massa complex i, en tot cas, esta conformat de centenars de Weltanschauungen, paral.leles, simètriques o antagòniques. I em vaig adonar que, sense cap mena de dubtes, la Weltanschauung més propera, completa i rotunda que conec, és la de David Ymbernon.

     David Ymbernon no és només un artista plàstic. És un gran poeta. El mes que ve s’editarà el llibre “Carbassa emergent (Llum de bengala)” que ho demostra. També és un creador personalíssim d’espectacles parateatrals. Al desembre n’hi ha un (“Pla fix. Latung La La”), programat a la sala Hiroshima. L’obra de David Ymbernon té la particularitat de ser capaç de transformar la vida al seu voltant, i la dels qui l’envolten. La seva obra no és només una qüestió plàstica o estètica, és una manera de veure i de viure el món. La vida, des de l’estètica de David Ymbernon, té uns valors diferents.  A llarg de la seva trajectòria, ha donat forma a un univers molt propi que no és altra cosa que una veritable Weltanschauung.

     Durant els tres mesos que durarà la seva exposició a el quadern robat, els que la visitin tindran l’oportunitat de comprovar-ho. Veuran obres que han sorgit d’un conte i també podran assistir a lectures poètiques (visites guiades per poemes). També podran jugar a imaginar altres històries possibles de cada una de les obres, perquè una de les particularitats del seu art és que és capaç  de desvetllar la pròpia consciència i de despertar els propis records. I no esmentarem la paraula Weltanschauung, no serà necessari.

Sobre David Ymbernon i "El quadern de Latung La La"

 

      Una breu introducció, per situar els paràmetres.... aproximadament (!)

         

     L’obra de David Ymbernon (Igualada, 1972), és una proposta molt personal, sempre agosarada i fresca, que resulta impossible classificar en una tendència concreta. És una obra que abraça disciplines diverses: pintura, dibuix, collage, fotografia digital, objectes-escultura, performances, teatre i poesia. A través d’un fil conductor de color taronja, ens fa endinsar en un món que desperta la nostra imaginació, fent-nos valorar allò que pot semblar intranscendent, i trastocant els significats de les coses. En l’univers Ymbernon, la intuïció, els records i la llibertat tenen tot el protagonisme.

     L’exposició El quadern de Latung La la, la constitueixen una sèrie d’imatges que giren al voltant de l’obra Tractor (2012-2015), i del conte El tractor carbassa del Blanc (l’avi d’en Siset),  escrit pel mateix David Ymbernon. Tractor és una pintura de grans dimensions en la que un tractor taronja travessa un paisatge del mateix color.   David Ymbernon va començar a pintar aquesta obra a la galeria Joan Prats-Artgràfic, durant la performance que va realitzar amb motiu de l’exposició Grills i òpera de Latung La La, (2012) i la va acabar posteriorment al seu estudi. Per a nosaltres, aquest fet té molt de sentit, ja que fa que veiem aquesta exposició no només com una continuació d’aquella, sinó també d’una trajectòria personal i professional. En el conte El tractor carbassa del Blanc (l’avi d’en Siset), apareixen totes les constants de l’obra de David Ymbernon: la vida, la família, les arrels, la vida, la feina, l’amistat, la música, els jocs, la vida al camp, la ironia, la poesia i la idea fonamental de que per a evadir-se, no cal fer cap llarg viatge. Per a Latung La La, protagonista incògnit de les seves obres, tot és possible des de casa i sense treure’s les sabatilles.

     L’obra de David Ymbernon gaudeix ja d’una llarga trajectòria. S’ha pogut veure en diverses institucions i galeries, entre les que destaquem les realitzades a la Galeria Joan Prats-Artgràfic (2006, 2009 i 2012), a l’Espai Guinovart a Agramunt ( 2005), al Centre d’Estudis Ilerdencs (2009) i al Priorat Centre d’Art (2012.) Pel que fa a la vessant de les arts escèniques, destaquem Latung La La i la llum emergent, Festival Panorama, Barcelona 2010; El fil de Latung la La Festival Grec, Barcelona 2010; Els domicilis de Latung La La, obra en gira per diverses ciutats europees 2013-2015; Latung La La diu que el pes petit és el pes més gran de tots, Festival El més petit de tots, Barcelona, Sabadell, Olot, Lleida, Igualada, 2013-2014; i Pla fix Latung La La, Festival TNT, Terrassa 2015. 

El quadre de David Ymbernon que no vàrem vendre

    

     El quadre “Família” de David Ymbernon, ens agradava molt a tots. Desprenia aquesta cosa fresca i esbojarrada de la seva obra, i a més tenia els seus elements clàssics: la bombona de butà, l’escala, la cadira i una família dibuixada amb traç infantil. En David sempre explica, referint-se a Miró, que una vegada, aquest havia dit que es necessitava tota una vida per a poder pintar com un nen. En David pensa que, si agafes un nen i el dirigeixes, o sigui li fas fer les coses com tu vols que les faci, el resultat pot ser similar al d’haver passat tota una vida de provatures. En el quadre família, hi ha els traços dels seus fills, dirigits per en David: és una demostració plàstica de la seva teoria. A més, és una obra que es fa mirar. Posseeix aquell poder magnètic que embruixa a qui el mira. Et fa veure les coses més fàcils, t’allibera de les preocupacions, el camí es torna més planer. Recordo que, a més, el quadre feia molt bonic a la paret de la galeria. De ben segur que, si l’època no hagués estat tant dolenta (la maleïda crisi, que començava fort), l’hauríem venut de seguida. Però passaven els dies i el quadre no es venia.

     Un dia, vàrem rebre un correu electrònic. L’escrivia un senyor anglès, que explicava que treballava en el ram del petroli i que es deia Mervyn Baylor. Havia de fer un regal de casament a la seva filla, i després de pensar i buscar molt, havia vist la nostra exposició per internet. El quadre “Família” li semblava el més adient. Ens enviaria els diners, i ja li enviaríem el quadre quan acabés l’exposició. Ens vam posar molt contents. Ens va semblar genial el motiu de la compra, i vam pensar que aquell pare s’hi havia mirat molt a l’hora de triar. Vam posar un punt vermell al costat de l’obra de seguida, i ho vam explicar a tothom que passava per la galeria. En David feia una performance durant l’exposició i venia molta gent a veure-la. Explicar la venda del quadre “Família” es va convertir en una mena de ritual. Ens feia tantíssima il.lusió!. L’Elisabet, la companya d’en David, sempre deia: “ Fixa’t, han hagut de ser uns anglesos! Fora d’aquí la gent té la ment molt més oberta per l’art. Compren quadres perquè els agraden, no estan tant pendents de la signatura”(2). Jo li donava la raó, aquella actitud era la bona. Per altra banda, a Anglaterra no estaven patint la crisi que aquí ens estava arruïnant. La venda d’aquell quadre donava sentit a la nostra feina i a la de l’artista. Era una mica de llum en aquell panorama gris i una mica sinistre que ens envoltava.

     Però aquella compra va resultar ser un intent d’estafa (1). No hi havia cap senyor Baylor, ni cap filla, ni cap casament. Van enviar un xec fals, per una quantitat superior. La seva intenció era demanar que els enviéssim la diferència, el quadre no els interessava per a res. Vam detectar-ho quan vam rebre el xec, al banc ens van dir que era fals. Nosaltres (En David, l’Elisabet i jo), vam tenir una desil.lusió majúscula. No tant pels diners que no guanyaríem, sinó perquè el món no era com ens l’havíem imaginat. Aquella era una exposició feliç, i aquella història del regal de casament ens quadrava perfectament. Va ser com descobrir que els reis són els pares, o que la màgia esta plena de trucs.

     Per aquest motiu, volem que aquest quadre formi part de l’exposició El quadern de Latung La La. Sense cap mena de dubte, el quadre “Família” és una pàgina molt important d’aquest quadern!.

Notes:
(1): Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/04/la-increible-historia-de-mr-baylor.html
(2): Això vol dir que no només compraven obres d'artistes famosos.

Vicissituds d'una exposició

     

     Vam començar a parlar de fer l’exposició de David Ymbernon ja fa molts mesos; després de que la direcció de la galeria Joan Prats el cités per comunicar-li que havien pres la decisió de que havia de deixar de formar part del seu grup d’artistes. Li van demanar que recollís les seves obres que estaven dipositades al magatzem, tot explicant-li que el seu estil no encaixava en la línia d’exposicions que pensaven programar. A en David, aquesta notícia no li va venir de nou. De fet, els membres d’aquella galeria que defensaven el seu treball, per afinitat i per passió, ja no hi eren. Així és que, quan en David ens ho va comunicar, vam programar una exposició per a la temporada següent. Com que la vam programar pel mes d’octubre, i per aquelles dates es celebrava el Barcelona Gallery Weekend, vam pensar que seria una bona idea presentar-nos-hi. L’exposició que pensava fer en David complia perfectament  els requisits exigits. Demanaven que les galeries participants organitzessin esdeveniments durant els dies del festival, i les performances d’en David eren un esdeveniment perfecte. També ens va semblar que l’aspecte fresc i festiu de la seva obra podia encaixar en el programa. Però no ens van admetre. Després, un cop vistes les propostes presentades, penso que deurien haver canviat les regles del joc a mitja partida (com incloure membres al jurat que no constaven a les bases), perquè molt poques de les exposicions presentades seguien tots els requisits que exigien al principi. Vam decidir seguir endavant amb l’exposició, retardant-ne la data d’inauguració, i canviant una mica el guió.

     La primera visita que vam fer a l’estudi d’en David va ser abans de l’estiu. Es tractava de perfilar l’exposició i veure l’obra que havia fet des de la darrera exposició. Vam veure obres fantàstiques, algunes encara en projecte. Com que la galeria és petita, amb el que vam veure ja en teníem prou per fer una exposició amb l’obra recent. La peça estrella seria un quadre gran amb un tractor de color taronja que estava al mig d’un “paisatge” també taronja (1). Abans de marxar, en David ens va lliurar uns folis. Era un conte que havia escrit, sobre un tractor i altres coses. He de dir que la seva lectura em va trasbalsar. Tenia alguna cosa que remetia directament a la literatura catalana clàssica. Jo acabava de llegir la novel.la de Víctor Català “Un film”, i el conte de David Ymbernon feia servir la mateixa estructura narrativa: per parlar d’una cosa, s’ha d’anar a les arrels, explicar la procedència per entendre la dimensió d’un fet o d’un personatge. La lectura d’aquell conte em va fer canviar la idea de l’exposició. No ens limitaríem a fer una exposició d’obra recent. Això és el que es fa sempre, i per tant, és un plantejament massa lineal. El conte, i el quadre del tractor confegien una unitat tant potent, que el més interessant fora triar obres de la seva pròpia col.lecció que hi tinguessin alguna cosa a veure. En el conte sol, hi havien tots els elements de la seva poètica. Es tractava de buscar obres que els convertissin en imatges plàstiques, sense importar-nos si era una obra recent o de feia quinze anys. En l’exposició, s’havien de mostrar les claus de la seva obra en estat pur, igual que les mostrava el conte. L’obra d’en David Ymbernon és una obra molt sòlida i conseqüent, però encara no ha aconseguit arribar a tothom. Esperem que en les pàgines d’aquest quadern que presentarem (L’exposició es titularà El quadern de Latung La La), hi hagin els motius suficients per a considerar-la imprescindible.

Nota:

(1).- Aquest quadre el va començar a pintar durant les performances que va fer en la seva última exposició a la galeria Joan Prats-Artgràfic, la seva darrera exposició en aquella galeria i també la última que vam compartir allà.  Per a mi té molt de sentit que, un cop acabada, s'ensenyi a el quadern robat. És una mena de símbol de la continuitat de la meva feina.

Sobre la fatiga

     

     Una extraordinària exposició comissariada per Martí Peran, i que encara es pot veure al Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, m’ha fet veure la llum en referència al tema que vaig exposar en l’article anterior (1). La mostra, titulada “Assaig sobre la fatiga”, constitueix la darrera part d’un cicle de tres exposicions. Les dues anteriors varen ser “Futurs abandonats” (2) i  “Ciutats copiades”. “Assaig sobre la fatiga” (així com les dues anteriors), és una exposició de tesi molt ben argumentada. Amb a un criteri molt ben definit, riquíssim en documentació, permet una lectura amplia, però inequívoca, del discurs que desgrana el seu comissari al voltant de la fatiga a la que alguns individus de la nostra societat es veuen abocats. Una fatiga entesa com a l’alienació dels nostres dies, i induïda per una societat sobreexplotada, hipercomunicada i que tendeix a la hiperactivitat generalitzada. Una vida hiperactiva que Martí Peran descriu com a paradigma de la pobresa d’experiència directament proporcional a la superficialitat de la comunicació a través de les xarxes socials. El discurs de Peran, parteix de la base que aquesta fatiga, aquesta buidor, lluny d’haver de ser considerada com una patologia a corregir, pot ser el punt d’inflexió a partir del qual s’inicia un procés d’emancipació. Segons les seves paraules: “En la negativa a la producció que suggereix la fatiga s’obre el principi alliberador de la des-educació i la des-programació. En l’aparent neutralitat de la fatiga descansa la promesa, quieta, de tota la diversitat possible. Tanmateix, aquest elogi de la fatiga, emparentat amb les apologies de la mandra, de l’anonimat, de la desaparició i de la innacció, instal.la la fatiga, en l’horitzó de l’experiència contemporània, en una posició que transcendeix la que temps enrere va ocupar la malenconia” (3).

     Convertir aquest argument en exposició no em sembla una cosa fàcil, i he de dir que el resultat m’ha semblat fora de sèrie: la tria de les obres és encertadíssima, el muntatge, del tot impecable i el recorregut és entenedor, a la vegada que tremendament subjugant.  Per altra banda, a mi m’ha servit, de passada, per entendre alguns artistes l’obra dels quals, fins ara, em resultava del tot incomprensible. Seguint els raonaments de Martí Peran he pogut trobar algunes de les claus que em faltaven. Com, suposo, entendre els motius que poden portar un artista a fer una obra que no es pugui vendre: no es tracta de produir, això ja és una activitat obsoleta. És una acció fruit de la fatiga, del cansament, de la saturació i del tedi. La millor expressió del buit, un possible punt de partida, una presa de posició.

     No es tracta de justificar allò injustificable, sinó de veure més enllà del que ens és pròxim i entendre-ho. Moltes vegades, això pot ser un exercici fascinant.

Notes.

(1).- http://quadernrobat.blogspot.com.es/2015/09/paranys.html
(2).- http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/10/futurs-abandonats.html
(3).- Transcrit del programa de mà de l'exposició