Una qüestió d'estètica: estem en decadència?

     

    Foto: Haus Steiner, Adolf Loos, 1910

      Darrerament, no puc deixar de pensar en Adolf Loos. Des de fa uns anys, proliferen les botigues de roba vintage, i les de mobles retro. Els antiquaris s’han tornat a envoltar d’una àura d’exquisidesa, a la vegada que, alguns, ocupen llocs destacats en la  formació de l’opinió pública, en forma de columnes als diaris, i espais televisius. En cap moment pretenc desqualificar-los, ni treure’ls-hi cap mèrit, però trobo preocupant aquesta omnipresència. No per part dels antiquaris en qüestió, que ténen tot el dret (i el deure) de lluitar per fer valer les seves idees i creences, sinó de que tants mitjans diversos els donin espai. Malauradament, sovint el protagonisme no el prenen només els antiquaris; sinó també comerciants de pseudo-antiguitats. Vull dir mobles i objectes d’antiguitat dubtosa, per dir-ho clar: fets avui dia i envellits per fer-los passar per vells. I si existeix una indústria “del passat” capaç d’arribar a aquests extrems, és perquè la nostra societat ho demana. I això és el que trobo preocupant.

      L’any 1908, Adolf Loos va escriure un article titulat “Ornament i delicte” (el títol original en alemany era Ornament und Verbrechen). Aquest article va significar un punt d’inflexió del que seria l’estètica europea del segle XX. Loos i altres arquitectes, artistes i pensadors avançats al seu temps, volien fer capgirar el gust dels seus conciutadans, ancorat en un passat historicista que no tenia sentit. Com deien els artistes vienesos d’aquella època: “A cada temps el seu art, i a cada art la seva llibertat”. Les idees d’Adolf Loos, es van traduir en la seva arquitectura, una arquitectura feta de parets blanques i llises, sense cap ornamentació supèrflua i en la que predominava el sentit d’allò pràctic i útil. Les seves idees varen ser continuades i portades fins les darreres conseqüències pels arquitectes de la Bauhaus, i estan latents en totes les obres dels creadors que s’han pres la molèstia de mirar el seu entorn, i estudiar els materials, des de Frank Lloyd Wright a Louis Kahn. Creadors avantguardistes, que es van caracteritzar per fer un pas endavant i construir l’estètica del moment en què vivien.

     I quina és l’estètica del món en què vivim ara? M’inquieta profundament l’èxit aclaparador d’algunes exposicions que, a mi, m’han creat un malestar considerable. Per denses, necrològiques, d’imaginació malaltissa i febril (no en el sentit figurat del terme); i perquè m’han produït sensació de caspa i de naftalina. M’inquieta tanta botiga de mobles pseudo-clàssics. Si ni ha tantes, i n’obren de noves, serà perquè la gent tendeix a comprar-los.  Què ha passat perquè això tingui tanta audiència? Perquè a les persones els agrada tant mirar enrere? I ho dic jo, que sóc historiadora, nostàlgica i conservadora. Però el que veig, va molt més enllà del gust pel coneixement i del respecte. Sobretot, perquè demostra una actitud massa exagerada que s’entossudeix únicament en penetrar a les zones obscures, i ignora la meravellosa sensació de deixar de tocar terra i veure més enllà. Així és com s’evoluciona. A tots els altres, aquells que eren feliços vivint  en dècades passades, (actualment seria en segles passats!) l’Adolf Loos els qualificava de ressagats. Serà que hem entrat en un cicle de decadència? Si aquest és el cas, ja ens podem espavilar i reaccionar. Seria del tot absurd permetre’ns el luxe de caure en una involució estètica. O com a mínim, seria una veritable llàstima.