Sobre la possibilitat real de les coses fantàstiques

     

     Quan jo tenia 10 o 11 anys, tenia un mestre de dibuix que es deia Garcia-Llort. En aquella època se’l considerava bastant, com a artista i com a professor. La sala Dalmau de Barcelona ha seguit organitzant exposicions després de la seva mort, ocorreguda l’any 2003; i he vist que el Museu d’Art Modern de Tarragona ha organitzat enguany una exposició titulada García-Llort mirant el món, i que l’Àlex Mitrani –insigne recuperador d’artistes injustament relegats a la segona fila- ha publicat un llibre sobre l’artista. Tots els meus companys de l’escola n’estaven molt del mestre de dibuix, per a ells, la seva classe era poc menys que una festa. Però a mi, en García-Llort no em queia bé. La veritat és que em queia fatal. Una vegada, pels volts de Nadal, jo havia dibuixat un Pare Noel. En aquella època no era com ara, que trobem Pares Noel a quasi totes les botigues. Segurament, l’únic lloc on jo l’havia vist era per la tele. Jo estava ben orgullosa del meu dibuix. Però el senyor García (que era com li deiem) me’l va suspendre. Em va dir que només podia pintar allò que jo havia vist “de debò”. Vaig protestar dient que l’havia vist per la tele, però ell va afegir que havia de pintar el que es veia al món real. La tele no valia. Recordo que quan li vaig explicar al meu pare, va exclamar : “ Què burro!”.

     No vaig voler donar el meu braç a tòrcer, i el següent dibuix que vaig presentar, representava una barca que s’estava enfonsant enmig d’una tempesta, amb unes quantes persones desesperades a bord. Vaig batejar la barca amb el nom de “Crescent Star”. Jo no havia vist mai cap barca enfonsant-se, però havia vist per la tele una fantàstica pel.lícula, protagonitzada pel Tyrone Power, que es deia “El naufragio del Crescent Star”. Aquell dibuix va triomfar, i el mestre em va aplaudir. Per a mi tant era el Pare Noel com el naufragi, tots dos els havia tret de pel.lícules; però sense cap mena de dubtes, aquell mestre trobava el naufragi molt més realista. I jo tampoc vaig ser tant ingènua com la primera vegada, i no li vaig parlar de la pel.lícula del Tyrone Power. També era massa petita per dir-li el que pensava: "Senyor García, el món real és diferent per a cada una de les persones, i també són reals les coses que pensen, i les que imaginen. I tot pot ser real, encara que només es vegi per la tele!. Sense aquests factors, l’art seria molt avorrit, i tothom pintaria igual". Però el mestre havia cregut que jo havia vist un naufragi. Allò sol, a mi ja em demostrava que les coses fantàstiques, també podien ser reals.

      L’exposició de David Ymbernon m’ha fet recordar en García-Llort. Estic segura que li hauria posat un “cate” com una casa. En David no ens fa sociologia, ni ens presenta misterioses i interminables llistes de coses reals. No ens descriu el poc espai que hi ha per penjar quadres, ni ens transmet testimonis dels seus viatges. Tampoc ens planteja complexes disquisicions filosòfiques, ni sobre la vida, ni sobre el món en el que vivim.  La seva proposta rau en la imaginació, que no és altra cosa que el seu món real. Ell pinta allò que veu, de la mateixa manera que jo vaig pintar el Pare Noel. El cotxe amb la taronja, la bombona de butà amb ales, són allà, al davant o al darrera dels seus ulls, què importa!. Penso sincerament que és molt d’agrair, que, en un moment tant ensopit, hi hagi algú que valori l’anar pel món amb el cap ple d’ocells, que no s’entesti en explicar allò inexplicable, i que ens digui que tot allò que ha après, ho ha après a l’hora del pati.