A Tònia Coll, que em va fer pensar.
L’altre dia em van deixar
un comentari al facebook, a propòsit de la nostra galeria, que van qualificar de “bella resiliència”. La resiliència és la capacitat de
superar situacions adverses i sortir-ne enfortit. Mai ho havia pensat, però si
faig una mica de repàs de la meva experiència, potser sí que tenen raó. Durant
els vint-i-sis anys que vaig estar a l’altra galeria no ho vaig tenir mai
fàcil. De bon començament ja vaig haver de patir els intents de fer-me la vida impossible part de
la directora del moment (ara s'en diria mobbing). No se’n va sortir; recordo que encara que em va
provocar moltes estones de plorera, em vaig plantar forta fins que se’n va cansar. Va plegar anys després. Després va venir el menyspreu i els intents de boicot de tot el que jo feia, per part de la segona
directora de torn. Els artistes que jo proposava al meu espai no eren prou fashion per al seu dubtós criteri. Més
d’una vegada, i referint-se a Jordi Alcaraz (!), havia dit que era un artista que no feia per aquella galeria. Suposo que el trobava casolà, poc internacional, i massa allunyat de les
instal.lacions pseudo-conceptuals que estaven de moda. I quantes vegades havia
hagut de demanar ajuda al meu entorn familiar per penjar una exposició! Penso
en la primera exposició de Chema Madoz, o en la primera de Jorge R. Pombo, per
posar dos exemples. Si havien de muntar a l’altra galeria, jo em quedava sense
cap ajuda. Però com que sempre havia estat així, ja m’havia acostumat. A més,
el plaer de vibrar amb l’obra d’alguns d’aquests artistes “menyspreats”, i de
poder-ho compartir amb un públic, llavors nombrós i receptiu, em feia oblidar
aquells entrebancs, o si més no, considerar-los menors i fruit de la
ignorància. Afortunadament, tenia això: un públic agraït, en tots els aspectes,
que escombrava la recança causada pel poc reconeixement que rebia per part del galerista, i per les
travetes que em feien les directores de torn. La veritat és que sempre vaig
anar a la meva. Potser sí que la meva actitud era una mostra de resiliència.
Més endavant m’esperaven proves més dures que ja vaig descriure (encara que
de manera molt lleugera) en els capítols Sobre
el perquè vaig començar a escriure aquest blog (1) i Del blog a la vida o l’experiment de les granotes (2). I ara, per si
no en tingués poc amb el que vaig viure en el passat, he obert una galeria
d’art contemporani en un moment tant trist com l’actual. I és trist en tots els
sentits. No només per culpa de la crisi, que ha esborrat del mapa a molts dels
col.leccionistes, sinó perquè tinc la sensació que tot el que significa
contemporaneïtat, interessa poc. Abans havia culpabilitzat d’això a l’excés de
propostes conceptuals, fetes tant per part de les institucions com de moltes
galeries, que havien acabat cansant el públic. Però ara, a més, observo un
interès massa exagerat, tant per part de la gent en general, com per part de la
crítica, per l’art del passat. Que la gent s’interessi pel passat ho entenc,
però que ho faci la intel.lectualitat, ja no ho entenc tant. No hi ha un
equilibri, i això és preocupant. Què hem de fer, doncs, exposar sempre artistes
recuperats del passat? Estic d’acord que, de tant en tant val molt la pena, i
jo mateixa ho he fet (3). Però què passa amb molts dels artistes contemporanis
que no poden sobreviure per la falta d’interès general? I que a més de ser un
reflex de la nostra època, són boníssims. Hem d’esperar cinquanta anys per a
recuperar-los i que en parlin els diaris?
Escribint aquestes ratlles, m’han vingut al cap tres persones del meu entorn que, per a mi, són un exemple de resiliència: la meva amiga Judit Subirachs, per totes les pedres que es troba al camí, a l’hora de reivindicar l’obra del seu pare; en David Padrós, que, tot i haver de lluitar contra una malaltia incapacitant, només pensa en compondre música i en fer-me classe de piano per passar-nos-ho bé, i en David Ymbernon, que, malgrat la incomprensió que provoca la seva obra, segueix el seu camí, contra vent i marea.
Notes:
Tot i que el vocable “resiliència” ara està de moda, realment, la vida, en qualsevol aspecte, és lluita constant. I si tenim capacitat suficient, hem de reconèixer que primer de tot, l’adversitat és en realitat aliada nostra, perquè ens obliga a seguir endavant, per no enfonsar-nos, i en segon lloc, acceptar les adversitat com un aprenentatge, on el fracàs pot la lliçó, però també la via per enfocar la vida d’una altra manera.
ResponEliminaRespecte al que comentes de l’art contemporani, efectivament està de baixa per dos motius:
a) Un excés insuportable del mateix, per part tant de galeristes com d’institucions públiques,
b) S’ha donat valor a artistes i obres que mai l’haurien d’haver tingut, i això ha suposat una enredada per col•leccionistes
c) I en darrer lloc, perquè “todo vale”, i moltes manifestacions artístiques són un autèntic engendra, que ha comptat amb el vist i plau de singulars i poc definits interessos.
El dia 2 de gener, vaig visitar les exposicions del Caixaforum, absolutament fascinants i interessants, a excepció del Comisart i de les horripilants peces que formen part de la col•lecció d’art contemporani de la Caixa, que més aviat haurien de formar part d’una falla el dia de Sant Josep i cremar-les.
Es paguen 2 euros d’entrada – el que no són clients de la Caixa – i especialment la mostra de Charles Le Brun “Dibuixar Versalles” estava ben plena, com també interès per l’Egipte dels Animals i Faraons. En canvi el Comisart, era jo, i dues noies mes. Què significa això? Que l’art interessa, però el que el que té qualitat i història. I moltes exposicions els hi manca tot això.
Evidentment, aquestes institucions fan competència deslleial a les galeries, que ni ha masses i estan totalment desunides. I demès, i quelcom molt important: Les galeries actualment, s’han convertit, degut al que acabo d’esmentar, en un comerç, una activitat mercantil, una botiga que ven quadres o escultures. I a lo que s’afegeix un a manca radical de crítica – els crítics dels mitjans generalistes han venut la seva ànima al diable per un sou – i per tant, el que puguin dir sempre serà positiu, tot i que el bon amant de l’art o col•leccionista qüestionaran seriosament el seu criteri.
L’art contemporani està perdent pes específic, per el que s’acaba d’esmentar, i també perquè ha perdut valor en el mercat. Molts artistes contemporànies, els hi manca una base acadèmica, clàssica – Pot ser n’haurien d’aprendre de Le Brun – i a partir d’aquí desenvolupar-se. Poden tenir una “marca de la casa”, però també han de demostrar que poden fer quelcom més. I els galeristes, doncs si bé han de tenir una especialització, també han d’estar oberts a altres fórmules, i obrir criteris, que si bé són racionals amb el seu tarannà, amb un món com l’actual, poden resultar a vegades massa tancats.
És quelcom complicat tot plegat, perquè s’ajunten varis factors, i donaria joc a un llarg debat, on no se si s’acabarien punts en comú, però la realitat és implacable, i com diu el Tao “només el canvi és permanent”.
No crec que la baixa de l'interès per l'art contemporani vingui perquè com tu dius, hi ha un excès insuportable del mateix. Precisament, en aquest escrit em queixo del contrari, de l'excessiu protagonisme que s'està donant al clàssic, i que pot generar una mentalitat contrària a la contemporaneïtat.
EliminaLes galeries sempre han estat un comerç. No és que s'hi hagin tornat, és el que són i sempre ho han estat. De passada, però, ensenyen de forma gratuita (no es fa pagar entrada) l'obra recent dels artistes. No és obligatori haver de comprar per poder entrar, com tampoc ho és per entrar a una llibreria, o a qualsevol altre botiga. És totalment lícit entrar a mirar i prou.
No es pot dir d'una forma tant rotunda que l'art hagi perdut valor de mercat. Molts dels artistes de primera linia mantenen els seus preus, sobretot els que es mouen en el mercat internacional. El que passa, com a mínim en el nostre país, és que la crisi ha fet estralls. La crisi, i el brutal desconeixement per part de moltes cases de subastes, que com que a ells no els agrada l'art contemporani, arrosseguen miserablement els preus. No els agrada, no el coneixen i no el respecten. Això sí que és lamentable!