diumenge, 4 de maig del 2014

Sobre els col.leccionistes

     


      Una de les coses que m’ha cridat l’atenció tot llegint el llibre de Michael Findlay (1) ha estat constatar les diferències de prioritats dels col.leccionistes. Findlay explica que, si volia vendre una peça en concret, només havia de dir: “és la única que tinc d’aquesta etapa de l’artista, i em consta que serà la última, ja que ara esta fent tota una altra cosa”. Segons en Findlay, aquest argument era definitiu per a que els seus clients prenguessin una decisió: ja no trobarien cap altra peça d’aquell estil o similar. A mi això em va resultar sorprenent. Segons la meva experiència, aquest argument era millor no fer-lo servir. La majoria de la gent preferien comprar sempre allò últim d’un artista; o sigui: el que estava pintant en aquell moment. Per això, quan un artista introduïa una variant considerable en la seva obra, a mi sempre em feia patir no poder vendre les obres anteriors. Quan es tracta d’artistes vius, els col.leccionistes del nostre país prefereixen escollir entre l’obra recent. Comentant aquest fet amb un conegut, aquest em va dir que això ens passa per no tenir un col.leccionisme de debò (2). Al marge del que l’artista estigui fent en un moment determinat, és bo jutjar la seva obra en conjunt, i si ha tingut una bona època, i d’aquesta hi ha poques obres, el més normal és decantar-se per elles. La veritat és que a mi això, en l’experiència a l’altra galeria, no em va passar mai, si no al contrari. Els clients preferien esperar a veure l’obra nova, abans de decantar-se per triar una bona obra del magatzem. Jo estic totalment d’acord amb els arguments d’en Findlay, i per això, en la meva primera exposició a El quadern robat he penjat obres antigues d’alguns dels autors. La meva premissa a l’hora de triar ha estat preferir la qualitat i la rellevància de les obres abans que la seva novetat. Afortunadament, he tingut una bona acollida i algun col.leccionista m’ha comprat argumentant que aquelles obres triades són “mítiques”. Aquesta doncs, serà una tònica de la meva feina. Encara que es tracti d’art contemporani, també és bo saber apreciar una obra encara que formi part d’una etapa passada de l’artista.
     
     Una altra cosa que em va fer veure que estem en un món diferent al que Findlay descriu, va ser l’emplaçament a les cases de les obres importants. Segons en Findlay, els seus clients pengen les obres més importants a les zones privades: dormitoris, despatxos privats, sales de lectura, etc... Una aficionada a l’art li va dir una vegada que, quan uns col.leccionistes la convidaven a sopar, sempre demanava per anar al bany del pis de dalt. Segons ella, així veia si es prenien l’art seriosament, perquè si el millor de tot ho tenien a la sala d’estar volia dir que tenien art només per a lluir-lo. La majoria de les vegades aquí es fa al revés, tot i que el motiu pot ser que els aficionats a l’art no tenim cases tant grans!.

     
     Però en el que sí hi ha una total coincidència és que a quasi tots els col.leccionistes els agrada parlar de les circumstàncies que giren a l’entorn de l’adquisició d’una obra, més que no pas del que els suggereixen les obres en sí. Aquestes circumstàncies són les que fan que aquella obra sigui única. El moment en què la van comprar, en què treballaven, el que passava al món en aquell moment, la galeria on la van comprar, la conversa que van tenir amb el galerista, o el comentari que els va fer un crític. Bé, això em sembla lògic, de fet, totes aquestes narracions col.laterals són les que han acompanyat la presència de l’obra a la seva col.lecció. Afortunadament, els nostres compradors no són tant aficionats a parlar de diners com els d’en Findlay,  o sigui, del que els van costar les obres, o del que els ofereixen ara. Algun hi ha, és clar, però em sembla que la majoria són del parer d’una col.leccionista que, en una conversa, li va dir: “Mai parlo d’art i de diners al mateix temps”. Jo afegiria que, quan es compra art, no es parla tant de diners com quan el que es compra, són firmes. Aquest matis, més que el lloc on es pengen les obres, sí que marca la diferencia entre els que es prenen l’art seriosament i els que no.

Notes:
(1).- Michael Findlay "El valor del arte". Editat per la Fundació Gala Dalí
(2).- També cal fer una diferència entre col.leccionista d'art i comprador aficionat. Aquí tenim més compradors que col.leccionistes  stricto sensu.

14 comentaris:

  1. Benvolguda Anna,

    Un article com el d’avui, donaria per fer una taula rodona amb galeristes, col•leccionistes i crítics, perquè precisament poses el dit a la llaga, o, permetre’m l’expressió: a la mare dels ous: EL COL•LECCIONISTA

    Caldria partir de la base de què s’entén per col•leccionista? Un magatzem d’art com la Col•lecció Bassat, on el número importa més que la qualitat? Un conjunt d’obres com les de Juan Abelló que pateix de despendre’s d’una, per deixar-la en exposició, de lo que les arriba a estimar? Una com la del Thyssen Bornemisza, que entre l’amor a l’art, també s’inclou escaquejar impostos i tenir prebendes fiscals? O aquells nous rics que col•leccionen per tenir-ho guardat en una caixa fort.

    La meva opinió absolutament subjectiva, i per tant, amb amplitud de mires per ser refutada o discutida és que el col•leccionista ha de sentir PASSIÓ PER L’ART.

    Accepto que s’inclini per unes èpoques concretes, però sobre tot, HA DE TENIR CONEIXEMENT SOBRE LA HISTORIA DE L’ART. I això s’adquireix a base de lectures, i d’anar visitant exposicions. Però si veritablement és un apassionat per l’art, la base intel•lectual no ha de defugir del que l’obra li digui, li expressi en un particular i singular llenguatge. I per tant, a aquest col•leccionista, un argument com el que fa servir Findlay: “és la única que tinc d’aquesta etapa de l’artista, i em consta que serà la última, ja que ara esta fent tota una altra cosa”, no li ha de servir. Això és un argument molt americà, i recordem que els americans ho tenen tot en venda, fins i tot l’ànima al diable. Són els amos del món en aquest aspecte.
    Com que estimes l’art, naturalment que no pots fer servir aquest argument. Has de penetrar en l’obra i transmetre-la, si el client no està convençut o no acaba d’entendre-la, i només vol comprar per tenir una obra de fulano o sutano.
    Al llarg dels meus anys dins el món de l’art – 6 a la meva ciutat, en pla aprenentatge i 4 com professional, dins la crítica, he arribat a la conclusió que no vull assistir a inauguracions d’exposicions per no conèixer a l’artista, per la gran quantitat de decepcions que m’he arribat a portar respecte a la persona i la seva obra. I ho confesso públicament a través del teu blog. El que m’importa és el treball, el que expressa, el que manifesta en aquella peça, sigui pintura, escultura u obra gràfica. Les obres d’ART parlen, i s’han de saber escoltar, si es té la sensibilitat per fer-ho. I això son pocs.

    Dit el que acabo d’esmentar, on es posi la peça, sigui a la sala d’estar, sigui en un despatx, o sigui a la cuina – en el segle XVIII els bodegons es penjaven a la cuina – no ha de tenir importància. És el fet de tenir-la, més aviat, de posseir-la i de contemplar-la on es vulgui i quan es vulgui. On el propietari la senti seva i satisfet en la seva teneça.

    I per descomptat, les aventures de com s’ha adquirir una peça, segons quines siguin i més se parlen de diners, són una vulgaritat, que desmereix qui té l’obra.
    Pot ser soc molt radical amb les meves opinions, però és el que sento, i com ho veig, desprès de patejar-me els carrers visitant galeries.

    Col•leccionar és UN ART. Cada ú qui pot, col•lecciona el que se sent identificat: vins, peces de cristall, ceràmica, pintures, escultures, cromets o xapes de cava o el més clàssic de tot: segells. Jo havia col•leccionat segells. I Recordo que quan tenia que anar-los a buscar a la filatèlia, ja estava contenta. I desprès, me’ls contemplava i els guardava. Jo ja els tenia. Eren meus. Els puc contemplar sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De col.leccionistes hi ha de molts tipus, però bàsicament seria el que compra seguint un criteri (el que sigui). Jo he conegut col.leccionistes d'obres dels anys 80, de fotografia, d'artistes joves, d'artistes locals, d'obres que parlin del 3er. món, d'obres d'un sol artista, etc. Moltes vegades els empeny simplement l'afany col.leccionista, i el criteri s'aplica després, per tal d'organitzar la col.lecció. Jo els respecto a tots ells. Tots hi posen passió, sigui quin sigui el seu criteri.

      A mi no em servia l'argument de que una etapa concreta ja no es podria trobar (per la idiosincràsia general del col.leccionisme d'aquí), però sí que crec que és un criteri vàlid. No només s'ha de tenir obra d'un artista concret, si no que també es pot afinar concretant les èpoques.

      També crec que són vàlides les explicacions que els col.leccionistes fan sobre les visicituts a l'hora d'adquirir una peça. Algunes són relats dignes d'escoltar!. És cert que algunes vegades poden ser anècdotes irrellevants, però si per al col.leccionista són importants, a mi m'agrada conèixer-les. Ara bé, en el relat de Michael Findlay, l'autor posa de manifest la seva incomoditat quan els col.leccionistes només es refereixen al que van pagar per un o altre quadre. Reconec que, si alguna vegada m'han explicat aquestes coses, tampoc m'ha acabat d'agradar. Ell però, ho fa en sentit invers al que passa aquí. Es refereix a que els seus col.leccionistes donen les elevadíssimes xifres que han pagat per una obra per tal de donar-li valor. Aquí malauradament, i aquest és un fet agreujat per la crisi, més d'un s'enorgulleix d'haver pagat ben poc per obres que valen molt més. Això a mi m'enfonsa en la misèria (psicològicament, és clar!).

      Elimina
  2. Per cert, bona tria de l'obra que il·lustra el text: Johann - Zoffany, Tribuna de la Real Col·lecció dels Uffizi Royal Collection, Castell de Windsor. Aquest és per a mi l'exemple més clar de bon col·leccionista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies!. Aquest sí que no filava prim a l'hora de penjar els quadres!. Conec algun col.leccionista que s'hi pot assemblar. Una vegada em va explicar que fins i tot tenia quadres penjats a l'interior de les portes dels armaris!.

      Elimina
    2. Em sembla que en aquest sentit sóc més permissiva que vosaltres...
      Jo crec que hi ha molt motius per col•leccionar. El primer, naturalment, perquè t'agrada l'art. Però n'hi ha d'altres, i no m'atreveixo a desqualificar cap, digues-li perquè t'agraden les rareses (d’aquí que em val que algú vulgui comprar una peça d'una època de la que ja no es trobaran gaires), digues-li per presumir (l'ànima humana s’expressa de maneres diferents i l’ostentació és una d'elles), digues-li per invertir (money és money pensa pràcticament tothom), i fins hi tot per col•leccionar, més que art en si mateix, l'experiència de comprar-lo (la conversa, les circumstàncies... no em sembla tampoc malament, quantes vegades no em fet un viatge i recordem el lloc més per un dinar o la coneixença d'una persona que pel lloc en si)
      I si, a mi em sembla molt important la diferència entre col•leccionista i comprador esporàdic. I els dos són iguals de vàlids i necessaris! La meva experiència em parla de que els compradors els hi agraden els moments, la conversa, que els expliquin i si, també explicar. I a mi això també m’alimenta.

      Elimina
    3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    4. Estic d'acord amb el que exposes. Em sembla que en el meu escrit he deixat bastant clar que a mi també em semblen prou vàlids tots els motius i totes les variants de col.leccionisme. En quin sentit ets més permissiva?

      Elimina
    5. Si Anna, és cert, he utilitzat el plural, però si, crec que estic més en sintonia amb tu, i potser no tant amb la Marta, no era més que això...

      Elimina
  3. El coleccionismo es una afición que se basa en la agrupación y organización de objetos de una determinada categoría. Por tanto, se puede coleccionar cualquier cosa por extraña que sea.El coleccionismo implica obsesión, afán de obtención y sobre todo posesión. De hecho el coleccionista puede llegar a ser un obseso posesivo. Esta obsesión puede implicar tenacidad y empeño en el estudio del tema coleccionado. El autodidactismo es inherente a cualquier coleccionista que se precie y consiste en la búsqueda de información, estudio y profundización académica del objeto a coleccionar (es obvio que no todas las colecciones no precisan de este punto). En relación al arte diría que hay coleccionistas honestos y cultivados, coleccionistas honestos pero ignorantes, esnobs, intelectuales, coleccionistas que denomino "vampiros" y los coleccionistas "gilipollas" (que los hay y bastante), por supuesto que lo último es una opinión personal basada en observación y vivencias durante casi 20 años.
    Lo que tengo cada vez mas claro que una colección ha de estar bien argumentada, ha de tener un sentido, no hace falta tener doscientos cuadros, basta que sean unos pocos y representativos de algo (un movimiento pictórico, un artista en concreto, una técnica específica, una idea, etc..). Charles Saatchi se convirtió de golpe en coleccionista al comprar "a peso" un montón de obra de artistas jóvenes aconsejado por Duncan (luego pasó lo que pasó, una magistral y colosal maniobra de marketing y publicidad). En el fondo todos hemos sido coleccionistas en el algún momento de nuestra vida.

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona la teva definició del que és un col.leccionista. De fet ( i enllaçant amb una idea que ja vas apuntar tu en un comentari que vas fer en aquest blog), hi poden haver tants col.leccionistes com persones. Cada persona projectarà en la seva col.lecció una part ( o tota) de la seva personalitat, dels seus gustos, les seves passions, etc. Com ja he dit, jo també he conegut tot tipus de col.leccionista d'art al llarg dels anys, i totes els seus punts de partida em semblen prou vàlids. Dels que col.leccionen "a pes", com tu descrius, i amb encert, no n'he conegut a gaires. Potser perquè en el nostre país no hi ha tants o potser perquè compren seguint uns altres canals.

      El llibre de Michael Findlay em va interessar com a estudi sociològic dels tipus de col.leccionistes que es mouen en les altes esferes de les galeries americanes importants; i per veure les diferències amb els comportaments dels col.leccionistes del nostre pais. Quan recordo les classes de sociologia de l'artque vaig rebre a la Universitat m'esborrono. El professor no en tenia ni idea. Em pregunto si ara en saben una mica més. No sé perquè em penso que no :) !

      Elimina
  4. Tener en casa una obra de arte con su firma,supongo, (sólo supongo porque no soy coleccionista) que se puede adquirir por bastantes motivos diferentes: por querer tener una colección de un autor o movimiento o un poco de todo (por ese gusanillo de coleccionar que empieza con los cromos), por admiración a lo que se contempla o uno imagina, por invertir dinero,por presumir de la cultura de la que se carece, porque tienes pasta de sobra y queda muy guay tu casa,etc,etc.
    Es mi modesta opinión.
    Un placer seguir aprendiendo contigo.
    Unha aperta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El coleccionismo de arte es una de las posibles consecuencias de tener una gran afición por el arte. A esa afición hay que sumar el deseo de "tener" una pieza de arte concreta, de que esa obra forme parte de nuestra vida. Desde luego, no es imprescindible ser inmensamente rico, ni tan siquiera rico. Es una cuestión de prioridades. El arte tampoco tiene porqué ser caro. Lo es, cuando se trata de obras originales de artistas históricos o muy cotizados, pero hay infinidad de artistas jóvenes o no tan jóvenes, pero que tienen precios asequibles. También se puede contemplar la posibilidad de comprar grabados o litografías, que por el hecho de tener un tiraje (se hacen ediciones limitadas), suelen tener un precio mucho más asequible. Como todo, es cuestión de priorizar. Hay muchísima gente que se gasta su dinero en viajes, en restaurantes o en coches, por poner un ejemplo, eso nos parece de lo más normal, y no por ello son forzosamente millonarios. El arte puede ser más asequible que todo éso, pero desgraciadamente, es menos "apetecible" para la mayoría. En cambio, es de las pocas cosas que, si compras bien, puede multiplicar su valor en pocos años; cosa que en el caso de un coche, por ejemplo, al día siguiente de comprarlo, ya vale menos!

      Elimina
    2. Una interesante discusión la mantuve con un artista cuando hablaba de arte i artesanía, de artista y artesano. La diferencia básica es la de producir una pieza única o varias piezas en serie. Lo bueno fue cuando le dije que un artista se convertía en artesano cuando realizaba una serie litográfica o serigráfica. Interesante tema. Un stradivarius es una obra de arte y también se produjo "en serie". Dejo el tema para discusión...

      Un abrazo

      Elimina
    3. Considero artesania allò que està lligat a la tradició i a l'ús, i que es pot convertir en art quan tot i que parteix d'aquestes premisses, s'aparta d'una d'elles o de les dues, per esdevenir quelcom que trascendeix (o vol trascendir) cap a un pla d'expressió de la individualitat. Poso com a exemple els "càntirs" d'en Pere Noguera, o els plats de Picasso.

      Els gravadors que conec no es consideren artesans. Un artista, encara que faci litografies o gravats, no es converteix en artesà. Els gravadors són professionals de les tècniques d'impressió calcogràfiques, i estan al servei de l'artista. Un gravat (una litografia, una serigrafia, etc.)no es considera MAI, en els àmbits artístics, una obra d'artesania; si no una obra d'art seriada.

      Un stradivarius, per més que ho sembli, no és una obra d'art, si no un instrument musical. Molt buscat, molt valorat, etc., però no s'han de barrejar els conceptes.

      Elimina