Els voltors

     

     Una de les coses que ens demostra que la crisi encara és ben viva, és que encara hem de conviure (i lluitar) amb el que jo sempre he anomenat “compradors voltors”. Normalment són gent amb molts diners i pocs escrúpols, que, intuint que les galeries venen poc o gens, aprofiten per aconseguir obres a molt bon preu. Acostumen a demostrar un interès extraordinari en les obres que volen comprar, perquè el venedor i l’artista es facin il.lusions. Això és el millor que pot passar per a que aconsegueixin els seus propòsits, ja que tant una com l’altra part comencin a comptar amb els diners de la possible venda. En el primer moment, el de l’acostament, no parlen de preus i ni tant sols regategen; però quan concreten la seva intenció de compra, és quan fan la seva desastrosa oferta. Normalment, fins i tot supera la meitat del preu de l’obra. És curiós que, amb la minva considerable de compradors “normals”, sembla que el món de l’art només estigui concorregut per habituals d’aquestes pràctiques. Algunes vegades, galeries i artistes fan números, i prefereixen vendre perdent diners per tal de mantenir viva la sensació de que fan alguna cosa. En el fons, no són altra cosa que negocis de la misèria i tot plegat és força trist. Els pitjors d’aquests voltors ni tan sols van a les galeries. Van directament als artistes, i a aquests encara els dessagnen més.

     

     D’aquests individus, en recordo especialment un de fa molts anys. Volia comprar una peça que li agradava molt, però no volia pagar ni de bon tros el seu preu de mercat. Em va demanar que esbrinés el que la galeria li pagaria a l’artista per aquella obra; ell no pensava pagar ni un cèntim més. Sempre m’he preguntat què tenia aquell home al cap quan em va fer aquella pregunta. De debò li havia passat per la imaginació que potser acceptaríem la seva oferta?. També recordo un altre que volia comprar un quadre que havia vist publicat en un catàleg perquè havia estat sel.leccionat per a un premi. Va oferir la meitat de la meitat del seu valor. Com es va atrevir?. Quan em trobava al davant de situacions com aquesta, sempre em quedava pensant en quina mena de persona tenia al davant. Fan això mateix quan van a comprar altres coses? Perquè s’atreveixen amb una cosa com l’art? Dit d’una altra manera: perquè volen comprar art si demostren tant poc respecte amb aquestes valoracions tant i tant a la baixa? Quina mena de col.leccionistes són?  També em vaig trobar amb un comerciant (i això encara em va resultar més incomprensible) que em va demanar que li fes un 70 per cent de descompte si comprava una obra. I no feia broma

    

     Totes les situacions descrites són bastant depriments, però exemplifiquen d’alguna manera el panorama desolador que es presenta cada cop que hi ha una crisi com la que estem patint. La dels noranta ens va semblar llarga, i no va durar ni la meitat que aquesta, ni va ser tant profunda. I si a la situació de crisi hi sumem el poc arrelament del col.leccionisme d’art al nostre país, ens trobem el terreny perfectament adobat per a aquests voltors, que campen al seu aire i venen de totes les latituds. Encara no fa un any que un galerista de Londres, amb una educació aparentment exquisida i vestit amb una impecable elegància em va oferir una tercera part del preu que li vaig donar per un gravat de Francis Bacon. No deixava de ser xocant rebre una oferta tant miserable per part d’un senyor que, durant la llarga conversa que havia mantingut amb ell sobre l’obra de Bacon, m’havia demostrat tenir una sòlida cultura.

     Quan la situació es normalitzi, els voltors desapareixeran. Predominaran els compradors entusiastes, il.lusionats i honestos (que afortunadament encara en queden) i aquelles experiències restaran per a els que tinguin ganes de fer un bon estudi sociològic de les èpoques difícils.