Maison Particulière

   

       Fa ben poc que he conegut l’existència de la Maison Particulière. Es tracta d’una fundació sense ànim de lucre impulsada per un matrimoni de col.leccionistes belgues, Myriam i Amaury de Solages, que te la seu en una casa en ple centre de Brusel.les. Acostumats a moure’s durant molts anys per galeries, fires i museus de tot el món, estaven tips d’haver de patir la fredor i els ambients impersonals de tots aquests llocs, pràcticament iguals arreu. Ells creien fermament, que costava apreciar l’interès autèntic de les obres d’art en aquests àmbits, i van decidir portar a terme una iniciativa ben diferent. Van muntar un centre d’art obert al públic, que es pot visitar sense cita prèvia, i que no s’assembla de res al que es coneix tradicionalment com a centre d’art. La seva idea va ser obrir un espai on es poguessin ensenyar les obres en un espai habitable. Sota el lema “Viure l’emoció de l’art en el desig, la sensibilitat i la bellesa” l’any 2010 van remodelar una casa amb encant, d’estil eclèctic, al número 49 de la Rue du Châtelain. La casa havia estat construïda al voltant de 1880, i havia estat ampliada el 1909 per l’arquitecte Jean Léon Janlet. Des d’aleshores, conviden a col.leccionistes de tot el món a ensenyar la seva col.lecció (o una part d’aquesta). La casa consta de tres nivells amb diverses suites, salons, una biblioteca i un menjador. Les obres allà, llueixen espectaculars, però a la vegada, adquireixen una dimensió molt més propera perquè estan situades en un entorn a escala humana real. Segons les paraules dels fundadors del centre: “Hem volgut que la casa sigui acollidora i convidi a la convivència, i que ens permeti rebre amb calma els nostres convidats”.

     

     El descobriment d’aquest centre d’art em va alegrar molt, sobretot per la coincidència de la seva idea amb la meva. Després de molts anys de treballar en una galeria convencional, tenia ganes de fer una cosa amb un format diferent. La meva experiència m’havia fet veure quins eren els punts febles de les sales diàfanes de grans dimensions. Les obres no es veien a escala real. Res era real: ni l’espai ni la llum. Recordo que un client sempre em feia apagar els focus per decidir si es quedava una obra o no. A cap casa hi ha la il.luminació que hi ha en una galeria. També em feia ensenyar-li les obres al carrer, per veure com es veien amb llum natural. El costum d’aquest col.leccionista, em va donar la idea fer el mateix quan algú contemplava la possibilitat de quedar-se una obra d’art. La portàvem a l’entrada de la galeria, apagàvem els focus i la miràvem amb la llum del dia que entrava per la porta; tot i que, com que estàvem en uns baixos, n’entrava poca. Per això, vam decidir muntar la galeria de El quadern robat en un pis. Per la llum natural, i pels espais. Com els De Solages, vam pensar que era important mostrar les obres en un espai habitable. No volíem fer una galeria per a les institucions si no per a la gent. Per això no vam comprar cap taula de despatx, una de menjador ens faria el mateix servei. Aviat instal.larem un parell de butaques, i una tauleta, per a que els nostres visitants seguin còmodament mentre fullegen catàlegs o revistes. També estic pensant seriosament la possibilitat de comprar un piano. Podré tocar-lo a estones lliures, i segur que més d’un visitant ens regalarà algun dia un concert improvisat. Ara per ara, hem instal.lat un petit equip de música (jo havia observat que si alguna vegada havíem fet exposicions amb banda sonora, tenien més èxit), i ja hem rebut comentaris favorables.

      La nostra maison particulière, a més, esta en una casa modernista (que també té encant!) al centre de Barcelona i de la mateixa manera que el matrimoni De Solages, a nosaltres no hi ha res que ens agradi més, que compartir la nostra passió per l’art amb altres persones.