Sobre els col.leccionistes

     

      Una de les coses que m’ha cridat l’atenció tot llegint el llibre de Michael Findlay (1) ha estat constatar les diferències de prioritats dels col.leccionistes. Findlay explica que, si volia vendre una peça en concret, només havia de dir: “és la única que tinc d’aquesta etapa de l’artista, i em consta que serà la última, ja que ara esta fent tota una altra cosa”. Segons en Findlay, aquest argument era definitiu per a que els seus clients prenguessin una decisió: ja no trobarien cap altra peça d’aquell estil o similar. A mi això em va resultar sorprenent. Segons la meva experiència, aquest argument era millor no fer-lo servir. La majoria de la gent preferien comprar sempre allò últim d’un artista; o sigui: el que estava pintant en aquell moment. Per això, quan un artista introduïa una variant considerable en la seva obra, a mi sempre em feia patir no poder vendre les obres anteriors. Quan es tracta d’artistes vius, els col.leccionistes del nostre país prefereixen escollir entre l’obra recent. Comentant aquest fet amb un conegut, aquest em va dir que això ens passa per no tenir un col.leccionisme de debò (2). Al marge del que l’artista estigui fent en un moment determinat, és bo jutjar la seva obra en conjunt, i si ha tingut una bona època, i d’aquesta hi ha poques obres, el més normal és decantar-se per elles. La veritat és que a mi això, en l’experiència a l’altra galeria, no em va passar mai, si no al contrari. Els clients preferien esperar a veure l’obra nova, abans de decantar-se per triar una bona obra del magatzem. Jo estic totalment d’acord amb els arguments d’en Findlay, i per això, en la meva primera exposició a El quadern robat he penjat obres antigues d’alguns dels autors. La meva premissa a l’hora de triar ha estat preferir la qualitat i la rellevància de les obres abans que la seva novetat. Afortunadament, he tingut una bona acollida i algun col.leccionista m’ha comprat argumentant que aquelles obres triades són “mítiques”. Aquesta doncs, serà una tònica de la meva feina. Encara que es tracti d’art contemporani, també és bo saber apreciar una obra encara que formi part d’una etapa passada de l’artista.

     

     Una altra cosa que em va fer veure que estem en un món diferent al que Findlay descriu, va ser l’emplaçament a les cases de les obres importants. Segons en Findlay, els seus clients pengen les obres més importants a les zones privades: dormitoris, despatxos privats, sales de lectura, etc... Una aficionada a l’art li va dir una vegada que, quan uns col.leccionistes la convidaven a sopar, sempre demanava per anar al bany del pis de dalt. Segons ella, així veia si es prenien l’art seriosament, perquè si el millor de tot ho tenien a la sala d’estar volia dir que tenien art només per a lluir-lo. La majoria de les vegades aquí es fa al revés, tot i que el motiu pot ser que els aficionats a l’art no tenim cases tant grans!.

     

     Però en el que sí hi ha una total coincidència és que a quasi tots els col.leccionistes els agrada parlar de les circumstàncies que giren a l’entorn de l’adquisició d’una obra, més que no pas del que els suggereixen les obres en sí. Aquestes circumstàncies són les que fan que aquella obra sigui única. El moment en què la van comprar, en què treballaven, el que passava al món en aquell moment, la galeria on la van comprar, la conversa que van tenir amb el galerista, o el comentari que els va fer un crític. Bé, això em sembla lògic, de fet, totes aquestes narracions col.laterals són les que han acompanyat la presència de l’obra a la seva col.lecció. Afortunadament, els nostres compradors no són tant aficionats a parlar de diners com els d’en Findlay,  o sigui, del que els van costar les obres, o del que els ofereixen ara. Algun hi ha, és clar, però em sembla que la majoria són del parer d’una col.leccionista que, en una conversa, li va dir: “Mai parlo d’art i de diners al mateix temps”. Jo afegiria que, quan es compra art, no es parla tant de diners com quan el que es compra, són firmes. Aquest matis, més que el lloc on es pengen les obres, sí que marca la diferencia entre els que es prenen l’art seriosament i els que no.

Notes:

(1).- Michael Findlay "El valor del arte". Editat per la Fundació Gala Dalí

(2).- També cal fer una diferència entre col.leccionista d'art i comprador aficionat. Aquí tenim més compradors que col.leccionistes  stricto sensu.