Ahir
a la tarda, mentre observava el reflex a la paret que mostra la fotografia, vaig
pensar en l’al.legoria de la caverna de Plató. A fora, feia una tarda de
primavera esplèndida. Els arbres ja eren plens de fulles d’un color verd intens
i l’aire les gronxava d’un cantó a l’altre. El sol donava de ple a l’altra
banda del carrer, i quasi totes les cases tenien les persianes baixades. Es
sentien molts ocells que cantaven (ningú diria que estàvem al centre de la
ciutat), i del carrer m’arribaven les veus de la gent que passejava per
l’acera. El reflex de la paret era bonic i misteriós. S’endevinaven les fulles
i la llum de fora, però no tenia res a veure amb la realitat que reflectia. Era
ben bé una altra cosa. Una cosa ben bonica i plena de misteri, suggerent,
magnètica, però no deixava de ser una ficció. Quelcom que, passada una estona,
es transformaria i desapareixeria del tot en fer-se fosc.
L’al.legoria de la caverna de Plató ve a
demostrar de quina manera el humans ens podem enganyar a nosaltres mateixos
voluntàriament o forçats per poders reals o ficticis. Plató va escriure sobre
uns presoners encadenats des de que eren nens, forçats a mirar sempre cap al
fons d’una caverna. A l’entrada de la caverna hi havia un foc, i ells veien el
reflex de la llum del foc i les ombres de les persones i les coses que passaven
entre el foc i l’entrada. Aquests presoners es pensaven que el que veien
reflectit al fons de la caverna era la realitat. Si un d’ells hagués aconseguit
alliberar-se i sortir a l’exterior, hauria patit una gran confusió. Hauria
pensat que les ombres que veia a dins eren més veritablement reals que les
coses que veia a fora. Hauria volgut tornar la vista cap al que veia abans. Plató
explicava que, en el món subterrani, els presoners s’elogiaven els uns als
altres, es premiaven i fins i tot recompensaven a qui era capaç de veure més bé
les ombres. Si un d’ells sortís a l’exterior, la vida li resultaria
insuportable. Sortir de la caverna, tot i que els alliberessin, no seria una
cosa fàcil. Aquest tema ha donat molt de si en la literatura. D’una manera o
una altra trobem variants d’aquesta al.legoria en l’obra d’autors com Calderón
de la Barca (“La vida es sueño”), Aldous Huxley (“Un mundo feliz”) o Haruki
Murakami (“El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas”) o en
pel.lícules com Matrix, The Truman show o Abre los ojos.
Ahir jo pensava en tot això mentre mirava
el reflex a la paret, perquè alguna cosa semblant em va passar a mi quan
treballava a l’altra galeria. Jo em pensava que els artistes que teníem allà,
eren els millors i els més coneguts. El món en el que ens movíem, era l’únic
dels mons possibles. Passades unes setmanes de vertigen (quin terrible mal
d’ulls en veure la llum real!), vaig poder veure la immensitat del món que
s’obria al meu davant. Ara dubto fins i tot del convenciment que tenia sobre la
impossibilitat de que m’arribés a agradar un artista nou. Havia arribat un punt
en que pràcticament ja no m’interessava res. Ara afegiria: de la caverna, és
clar. El món no era només allà on jo estava. Hi ha milers (milions) d’artistes; bons, mediocres i dolents. Hi ha artistes tant bons i tant dolents com els que hi ha en aquell
altre món. També he vist que hi ha centenars de persones que es passegen per galeries
que jo no sabia ni que existien. D’aquestes també n’hi ha moltes. Defensen els
seus artistes i tenen el seu públic. La realitat és immensa i acolorida, rica
en matisos, variada. Abans no estava al centre del món. Estava en un món que
havia deixat de ser real, per passar a convertir-se en un reflex.
En una conferencia que impartí en el CCCB este enero dentro del curso de postgrado sobre "Espacio Expositivo" plantee de entrada la siguiente pregunta: "¿Cuantos artistas contemporáneos vivos hay en el mundo?", nadie contestó. Después de casi dos horas de charla, volví a plantear la misma cuestión. Mi respuesta fue: "Si a 2010 la población mundial estimada era de mas de 7.000 millones de personas, probablemente existirán mas de 7.000 millones de artistas"
ResponEliminaLa cuestión del macrocosmos y microcosmos artístico es fascinante. La expresión artística es universal y macro cósmica, lo cual la convierte en anodina. Sólo la visión micro-cósmica nos permite valorar la realidad individual pero no colectiva en el mundo del arte.
Hace mas de una década llegué a pensar que la galería Joan Prats era lo mas de lo mas en arte contemporáneo, mi visión era tan micro que no cabía otras posibilidades. Que equivocado estaba y no estoy restando méritos a la galería por su labor ni por los artista que ha representado, ni mucho menos. Pero el mundo artístico no se acababa en la Rambla Catalunya! Cuando amplías la visión artística y la conviertes en macro, te das cuenta de la magnitud de la palabra "ARTE". Oriol Vilapuig pintó hace mas de diez años una pieza en la que se representa a un ser, medio alado, medio humano, sentado en un retrete y mientras sus procesos biológicos se iban desarrollando el ser mira por el cerrojo de una puerta ante la cual se abre un colosal abanico mágico de posibilidades y sugerencias artísticas. No se si lo describo adecuadamente pero para mí representa el ejemplo de lo que estoy contando. Otro aspecto es todo lo relacionado con el mundo del arte, con el negocio del arte pero estaríamos hablando durante horas.
Si uno pretende abarcar el aspecto macroscópico del arte creo que le va a faltar tiempo en vida para asumirlo.
Un abrazo y continuara...
L'Oriol Vilapuig és un artista que reflexiona molt sobre la situació dels individus, els seus problemes, les seves pors, el seu entorn. A través de l'observació i l'estudi, realitza una obra que planteja aquestes coses, sense tancar cap conclusió. Mostra els camins, però el desenllaç final queda obert. La història s'escriu cada dia. Per això m'interessa tant la seva obra. A força de reflexionar es converteix en visionari.
EliminaQuan parlem del món de l'art, normalment ens referim al que ve marcat per les grans galeries estrangeres (com Gagosian, Acquavella, White Cube…) i el que es publicita a través de grans esdevenoments artístics com algunes fires (Basel -Basel, Miami, Hong Kong, Maastricht, etc.) i certàmens com la Bienal de Venècia o la Documenta de Kassel. Tots aquests "agents de poder" marquen unes directrius que tothom que vol ser "algú" en el món de l'art, intenta seguir o imitar. Hi ha blogs sencers dedicats exclusivament a seguir aquests escenaris, ignorant tota la resta. Aquestes galeries -n'hi ha moltes- mouen molts diners. Tenen clients amb un fortíssim potencial econòmic per gastar, i sobretot, tenen el poder d'influir sobre ells en el com l'han de gastar. No hi ha dubte que, si alguna galeria del nostre país vol seguir aquestes pautes, haurà de buscar-se la clientela a l'estranger, perquè aquí no hi ha aquests clients, disposats a gastar centenars de milers d'euros en art contínuament. Això s'ha de saber fer molt bé. S'ha de tenir carisma i molts coneixements, així com certes influències per saber captar aquests col.leccionistes. Dins aquests món de l'art d'èlit, també hi ha altres "submons". Vull dir que també és força gran.
Com tu dius, però, si t'apartes una mica, i mires al teu voltant, hi ha molts altres mons de l'art, al marge de les grans tendències (que no vol dir que siguin bones, no faig cap judici de valor, si no un intent de descripció) que poden ser tant vàlids o més. Efectivament, aquest tema dona per a un curs de doctorat complet!
Una abraçada,
Ni en el sentit artístic ni en el sentit humà he estat mai partidària de la caverna, ben al contrari, oberta al món a fi a efecte d’analitzar i reflexionar sobre la societat en la que visc, malgrat que justament ara que tenim tants mitjans a l’abast la Caverna estigui més present que mai, doncs tot ens ve degudament controlat i dosificat. No obstant, en un moment determinat de la meva vida, també vaig viure una època “cavernaria”.
ResponEliminaEn referència a l’art, una obra M’HA DE PARLAR, i si el que em diu s’avé amb la meva personalitat, o el missatge que m’arriba em frapa i penetra dins la meva ànima, tant ma qui sigui l’artista. El que importa es la seva obra, el que expressa, manifesta o reivindica. O diré més clar amb un exemple; vaig quedar entusiasmada per l’abstracció de Jean Miotte, i em vaig sentir profundament emocionada davant un retrat de la filla de Ramon Casas, mentre llegia.
Admiro el Modernisme, per la seva innovació, la seva sensibilitat, el desig de llibertat que el mateix transmet i la seva idealització del món, però vaig trobar absolutament sublim els gravats de Piranessi, com ara he quedat absolutament encisada per l’art de Richard Macdonald, un escultor estatunidenc que exposa al MEAM. Sempre he estat una gran admiradora del segle XIX, especialment en l’art, però no fa massa vaig descobrir de forma més intensa als primitius flamencs que em desborden.
Però això s’avé amb el tarannà meu, de sempre, l’afany de voler saber, conèixer, aprendre i experimentar les emocions a través de la creativitat humana, o divina, encara que ja sabem la teoria de l’evolució i que els continents es varen formar per processos geològics.
No obstant, entenc perfectament que en un moment determinat et sentissis còmoda a l’altra galeria, perquè era un petit – gran univers, en uns temps on vas conèixer unes manifestacions artístiques que ara no es donen en el mateix context social i polític.
Per tant, no estaves tampoc en una caverna platoniana, sinó que el teu tarannà professional s’ho portava, al igual que la del Sr. Ferrand Rousaud – espero que em permeti esmentar-lo – quan diu que la Joan Prats era “lo más de lo más”. Naturalment, els caràcters, la joventut i per tant la biologia també intervenen en aquests processos. I això és quelcom que també s’ha de tenir en compte; les èpoques i els temps.
Jo fins no fa gaires anys era una cinèfila empedernida, d’anar al cinema a gaudir del mateix, i entusiasmada pel moment màgic que s’obrien les cortines i apareixia la pantalla – et parlo de 20 anys enrere – per gaudir de l’espectacle, del treball actoral, de les bandes sonores, de la fotografia, del diàleg, etc., d’una bona pel•lícula, o criticar una de dolenta. Era la meva particular caverna. Ara, tranquil•lament me’l miro des de casa perquè senzillament el bon cinema a decaigut, tot són efectes especials i no suporto l’olor a crispetes, tot i que m’agraden. He sortir a la porta de la caverna, i he recorregut món.
Benvolguda Anna, ara que tens galeria pròpia – eh que sona bé això ?!! – t’hauràs d’enfrontar a trobar nous artistes, i segur que et sorgiran dubtes, però tot té un risc, necessari per a l’evolució humana, i segur que faràs apostes amb bons resultats, perquè tens prou professionalitat, sentiment i amor a l’art per trobar-ho. En el fons, també crearàs la teva “pròpia caverna”, però t’obligaràs tu mateixa a sortir a veure la llum de la immensitat que es contempla des de l’entrada de la mateixa.
Quan m'he referit a les ombres de la caverna, volia dir que el que veien els presoners no era el món real, si no un reflex. Jo intentaré que l'unic reflex de la meva "caverna" sigui el del meu criteri, el de les meves creences, el del meu gust, el del meu passat, i el meu present, de les coses que em motiven, de les coses amb les que val la pena comprometre's, etc. No serà doncs, cap reflex, si no la meva vida real. No tinc la intenció de fer "el que toca", ni "el que es porta", si no el que a mi em convenci (tampoc el que digui el comissari de torn que s'ha de fer). Escoltaré a tothom i segur que reflexionaré sobre totes les coses (com sempre), però el que hi hagi a la meva galeria ha de ser de debó. Conec el meu terreny (la gent i el territori), sé el que es pot fer i el que no té sentit. Em conec a mi mateixa i sé amb quins recursos compto, no m'agrada ni fer volar coloms ni fer el fatxenda. No tinc cap ganes de demostrar que sóc el que no sóc, ni vull ser com els altres (com els "grans" vull dir). Vull poder aprofitar bé els meus recursos, fer bé la meva feina. M'agrada molt la gent, vull disfrutar-la.
EliminaÉs per això que no vull que la meva galeria sigui cap reflex si no és de tot això que acabo de dir. Per tant, més que un reflex, hauré de procurar que sigui un mirall. Quan les coses són de veritat, no ho semblen; simplement ho són.
A mí me da la impresión, o lo he pensado muchas veces, que todos vivimos en un micro mundo. Somos como las aves construyendo el nido para sentirnos a gusto. Y aún de jóvenes nos movemos mucho pero ya de mayores solemos apalancarnos en nuestro micro universo, lo cual es un error. Porque perdemos ocasiones de conocer cosas o personas interesantes.
ResponEliminaHay que intentar salir y ver la tremenda diversidad que hay en todos los aspectos.
Un abrazo, Anna.
Sin duda tienes razón. Esto es algo instintivo en el ser humano y según creo, en todos los animales. Hay algo en nosotros que tiende a buscar la estabilidad, y este estado -la mayoría de las veces-, se da en lo conocido, o sea, en nuestro micro mundo. Cuando por los motivos que sea nos vemos obligados a movernos (también tienes razón en que a medida que nos hacemos mayores esto se acentúa), aparece el temor de perder nuestra estabilidad, y este puede ser el motivo subyacente de muchas angustias, depresiones, o simplemente de que no hagamos nada y echemos a perder nuestra vida.
EliminaPrecisamente hoy he leído en algún sitio una reflexión taoísta muy interesante y que sin duda pienso aplicar en mi día a día. Parece ser que nos acostumbramos a controlar esta estabilidad intentando tener nuestro futuro (que contrasentido!) bajo control. Nos aferramos al pasado (el apego) y queremos controlar nuestro presente y dominar el futuro. Luchamos para mantener un status quo controlando coordenadas que no existen. El pasado ya no existe y el futuro tampoco. Lo único que tenemos es el presente. Así que hay que actuar en el momento, o sea, ocuparse. Hay que fluir. Si fluimos, vivimos. Dejamos de preocuparnos para ocuparnos.
Lo que se deriva de mantener las apariencias y de querer aparentar lo que no se es (que, de hecho, es el tema de mi artículo, y un tema que me ha hecho sufrir y enfadarme durante bastantes años en mi antiguo lugar de trabajo) queda completamente pulverizado si se observa bajo esta filosofía.