A l'altra banda del mirall

    

      Després de l'època de la Il.lustració, va sorgir una categoria estètica antagònica que, d’una manera o una altra ha continuat al llarg dels segles i ha abraçat totes les disciplines artístiques. A banda de l’imperi de la raó i el coneixement científic, va sorgir un corrent literari, le fantastique, tal com el van anomenar els francesos a finals de segle XIX, que s’ocupava precisament de tot allò que sobrepassava l’àmbit de la raó i el de la lògica. Les coses no s’havien de comprendre a través de l’enteniment, si no de la sensibilitat. Al llarg de tota la història hi ha hagut moments màgics. Pensem en les mitologies antigues, en alguns passatges d’Homer, en les faules medievals, en la Divina Comèdia de Dante, en Shakespeare o en algunes obres de Quevedo. De tota manera, però, en cap d’aquests casos el que se’ns narrava no s’oposava al concepte general de realitat, o si més no, parlava dels fenòmens estranys com a testimonis d’una realitat invisible tutelada sempre per una o altra religió. Les coses inexplicables formaven part dels misteris del món, i podien servir per treure’n lliçons morals. A partir de finals del segle XVIII i sobretot a principis del XIX, es va imposar una tendència que es va ocupar de l’altra cara de la moneda. Una manera de percebre el món i l’experiència humana, que es va canalitzar a través de l’art i la literatura, els millors mitjans per a parlar sobre tot allò que rebutja la raó.

     

     Allò fantàstic irromp i altera l’ordre normal de les coses. El que importa ja no són les causes, si no els efectes. Els seus paràmetres s’acosten més a la poesia que a la ciència. Keats deia que aquests territoris demanen “deixar el seny en suspens”, per trobar “la veritat de la imaginació”. La literatura fantàstica, doncs, va aparèixer com a contrapartida de la raó il.lustrada i el seu absolutisme, en un moment que la religió ja havia perdut part del seu vigor. Els autors romàntics van preparar el camí per a que posteriorment, E.T.A Hoffmann, Pushkin, Edgar Allan Poe, Théophile Gautier, Villiers de l’Isle-Adam, Wilkie Collins, Turguéniev, Vernon Lee, Maupassant, Kipling, Kafka, i molts altres fins arribar als nostres dies, s’ocupessin d’introduir elements fantàstics o sobrenaturals en la realitat quotidiana. L’ambigüitat, les atmosferes enigmàtiques, la importància d’allò subjectiu i la psicologia del comportament, són factors claus d’aquesta estètica que tracta temes que s’escapen se qualsevol explicació científica: fantasmes, cases encantades, vampirs, la mort, el diable, les metamorfosis, el desdoblament de la personalitat, les nines, els autòmats, la màgia, els somnis, les paradoxes temporals, etc.

     

     Ara ens trobem en un moment de predomini absolut del postconceptualisme. L’art conceptual s’ha ocupat sempre de registrar un procés creatiu. L’important era la idea i el procés de desenvolupar-la. El resultat era un mer registre. El postconceptualisme, a més, s’ha ocupat de donar una relació detallada del procés el.laborant llargues relacions de noms, inventaris, seqüències fotogràfiques i compilacions múltiples de documentació. Tota aquesta tendència té un cert regust d’il.lustrada, qualsevol manifestació artística es presta a ser analitzada, explicada, demostrada. A mi, que sóc de les que sempre es pregunten què hi deu haver a l’altra banda del mirall, aquesta tendència ha acabat causant-me el més desesperant dels avorriments. Per sort, un dia vaig descobrir la fantàstica obra de l’Oriol Jolonch. La imatge que il.lustra aquest article és seva.

    

     Les fotografies de l’Oriol Jolonch pertanyen a la tendència d’allò fantàstic que he descrit en aquest article. Cada una és com un breu relat de literatura fantàstica que ens ensenya un món paral.lel diferent al que estem acostumats. Un univers alternatiu, de vegades amable, de vegades terrible, però sempre poètic. On és la frontera entre realitat i imaginació? Com passa amb els contes de Hoffmann, les fotografies d’Oriol Jolonch ens ensenyen que les dues coses són les dues cares de la mateixa moneda. En aquest moment de despotisme il.lustrat (les institucions s’entossudeixen en exposar una vegada i una altra la mateixa tendència), descobrir l’obra de l’Oriol Jolonch va ser com un alleujament. A banda de la seva execució impecable, és una mostra de que l’art pot tornar a ser poètic, suggerent, imaginatiu i, sobretot, personal.