diumenge, 20 d’abril del 2014

A l'altra banda del mirall

    



      Després de l'època de la Il.lustració, va sorgir una categoria estètica antagònica que, d’una manera o una altra ha continuat al llarg dels segles i ha abraçat totes les disciplines artístiques. A banda de l’imperi de la raó i el coneixement científic, va sorgir un corrent literari, le fantastique, tal com el van anomenar els francesos a finals de segle XIX, que s’ocupava precisament de tot allò que sobrepassava l’àmbit de la raó i el de la lògica. Les coses no s’havien de comprendre a través de l’enteniment, si no de la sensibilitat. Al llarg de tota la història hi ha hagut moments màgics. Pensem en les mitologies antigues, en alguns passatges d’Homer, en les faules medievals, en la Divina Comèdia de Dante, en Shakespeare o en algunes obres de Quevedo. De tota manera, però, en cap d’aquests casos el que se’ns narrava no s’oposava al concepte general de realitat, o si més no, parlava dels fenòmens estranys com a testimonis d’una realitat invisible tutelada sempre per una o altra religió. Les coses inexplicables formaven part dels misteris del món, i podien servir per treure’n lliçons morals. A partir de finals del segle XVIII i sobretot a principis del XIX, es va imposar una tendència que es va ocupar de l’altra cara de la moneda. Una manera de percebre el món i l’experiència humana, que es va canalitzar a través de l’art i la literatura, els millors mitjans per a parlar sobre tot allò que rebutja la raó.
     
     Allò fantàstic irromp i altera l’ordre normal de les coses. El que importa ja no són les causes, si no els efectes. Els seus paràmetres s’acosten més a la poesia que a la ciència. Keats deia que aquests territoris demanen “deixar el seny en suspens”, per trobar “la veritat de la imaginació”. La literatura fantàstica, doncs, va aparèixer com a contrapartida de la raó il.lustrada i el seu absolutisme, en un moment que la religió ja havia perdut part del seu vigor. Els autors romàntics van preparar el camí per a que posteriorment, E.T.A Hoffmann, Pushkin, Edgar Allan Poe, Théophile Gautier, Villiers de l’Isle-Adam, Wilkie Collins, Turguéniev, Vernon Lee, Maupassant, Kipling, Kafka, i molts altres fins arribar als nostres dies, s’ocupessin d’introduir elements fantàstics o sobrenaturals en la realitat quotidiana. L’ambigüitat, les atmosferes enigmàtiques, la importància d’allò subjectiu i la psicologia del comportament, són factors claus d’aquesta estètica que tracta temes que s’escapen se qualsevol explicació científica: fantasmes, cases encantades, vampirs, la mort, el diable, les metamorfosis, el desdoblament de la personalitat, les nines, els autòmats, la màgia, els somnis, les paradoxes temporals, etc.
     
     Ara ens trobem en un moment de predomini absolut del postconceptualisme. L’art conceptual s’ha ocupat sempre de registrar un procés creatiu. L’important era la idea i el procés de desenvolupar-la. El resultat era un mer registre. El postconceptualisme, a més, s’ha ocupat de donar una relació detallada del procés el.laborant llargues relacions de noms, inventaris, seqüències fotogràfiques i compilacions múltiples de documentació. Tota aquesta tendència té un cert regust d’il.lustrada, qualsevol manifestació artística es presta a ser analitzada, explicada, demostrada. A mi, que sóc de les que sempre es pregunten què hi deu haver a l’altra banda del mirall, aquesta tendència ha acabat causant-me el més desesperant dels avorriments. Per sort, un dia vaig descobrir la fantàstica obra de l’Oriol Jolonch. La imatge que il.lustra aquest article és seva.

    
     Les fotografies de l’Oriol Jolonch pertanyen a la tendència d’allò fantàstic que he descrit en aquest article. Cada una és com un breu relat de literatura fantàstica que ens ensenya un món paral.lel diferent al que estem acostumats. Un univers alternatiu, de vegades amable, de vegades terrible, però sempre poètic. On és la frontera entre realitat i imaginació? Com passa amb els contes de Hoffmann, les fotografies d’Oriol Jolonch ens ensenyen que les dues coses són les dues cares de la mateixa moneda. En aquest moment de despotisme il.lustrat (les institucions s’entossudeixen en exposar una vegada i una altra la mateixa tendència), descobrir l’obra de l’Oriol Jolonch va ser com un alleujament. A banda de la seva execució impecable, és una mostra de que l’art pot tornar a ser poètic, suggerent, imaginatiu i, sobretot, personal.

8 comentaris:

  1. Com sempre, magnífic article, il•lustratiu, didàctic i apta per iniciar un bon diàleg o debat.

    Les últimes frases del teu article son claus per apostar per Oriol Jolonch: El despotisme il•lustrat de les institucions, entossudides en donar sempre el mateix, defugint de l’art que atrau veritablement al públic, que el fa acostar a la capacitat de bellesa i d’imaginació de la ment humana, com a conseqüència de particulars interessos, siguin del signe que siguin.

    En el món en que estem, ens fa falta més imaginació i més il•lusió que mai. El teu article m’acaba de fer recordar un altra que vaig llegir en referència a Gao Xingjian, premi Nobel de literatura l’any 2000, i de les que en deixo referència, en castellà,
    “...tenemos una gran riqueza de pensamiento humanista, pero frente a todo esto, ¿qué puede hacer un pobre individuo frágil frente a la sociedad, a la política, a la sociedad de consumo; frente a la degradación de la naturaleza y la condición que nos rodea? La gran pregunta es cuál es el auténtico valor del individuo y qué puede hacer...”.

    Artistes, millor dit, fotògrafs com l’Oriol Jolonch repten a l’espectador que contempli la seva obra a entrar en si mateix i tenir valor per enfrontar-se als seus temors i als seus plaers. El subconscient és una font inesgotable de riquesa artística que davant el món de la tecnologia que estem immersos, cal reivindicar constantment i dir: L’HOME ES CAPAÇ DE CREAR ART i alhora de transmetre un missatge críptic i crític, apte per a ments obertes, és a dir, la gran riquesa de pensament humanista – en aquest en la basant fotogràfica – que ens ha de remetre a dir que l’home pensa, sent, pateix, expressa, viu i mor.

    Personalment, m’agrada l’art en totes les seves facetes, sempre que tingui una qualitat, un desenvolupament tècnic i una solidesa de coneixements artístics. Però el surrealisme, o l’art metafísic – aquell d’en Delvaux, Magritte, De Chirico, etc. -, em resulta absorbent i penetrant. No m’espanta ni em distorsiona, i em deixo embolcallar per la sensibilitat i la màgia que expressa, sigui en una basant dura i temible, sigui en la il•lusió dels somnis, o dels desitjos més profunds. Perquè representa el que soc com a ser humà, sense repressions ni traumes.

    És d’esperar que El Quadern Robat, galeria d’art, ens convidi ben aviat a passejar-nos per la sala i gaudir de la imaginació desbordant d’Oriol Jolonch.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja pots comptar-hi Marta!

      La situació general em fa pensar en un conte d'Edgar Allan Poe que es titula "Missatge en una botella". Es tracta d'un nàufrag que, enmig d'una tormenta, veu retallar-se la silueta d'un immens vaixells entre les onades gegants. Com pot hi puja, sembla un vaixell centenari. Tot el que veu li fa pensar en vaixells de fa segles. La tripulació esta formada per homes molt vells, tant que fins i tot li fa por mirar-los. No li fan cas, de fet, ni el veuen. Espantat pel que veu, descriu el terror que li causa el lloc on ha anat a parar, un autèntic vaixell fantasma.

      Jo he tingut la sensació d'estar en un vaixell fantasma més d'una vegada, sobretot quan percebo que el que tinc al davant és mort (i no enterrat). S'ha de fugir d'aquesta mena de "cultura" zombie. Sense cap mena de dubte, abans d'un zombie és millor un mort i enterrat. Això demostra que ha fet el que havia de fer, en vida. Com Edgar Allan Poe, per exemple!

      Elimina
  2. Gràcies per descobrir-nos l'obra d'Oriol Jolonch. Un artista que no tenia per conegut i que s'inscriu en aquesta línia d'art fantasiosa, fumosa en diria jo, perquè amb aquest tipus d'art entres en un túnel del temps boirós i aterres en un escenari de novel.la de l'Arsene Lupin...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig conèixer l'obra d'Oriol Jolonch gràcies a Jorge R. Pombo. Quan ell la va descobrir va pensar en mi. Estava segur que m'agradaria, perquè em coneix bé. I ho va encertar. Em va agradar moltíssim i va ser fantàstic visitar-lo al seu estudi i veure les fotografies al natural. A mi em fan pensar en tota la literatura fantàstica que tant m'agrada, des-de Poe, passant per Villiers de l'Isle Adam, o Turgèniev. És una obra molt suggerent, i fins i tot terapèutica!

      Elimina
  3. Es una maravilla leerte. Me da que lo fantástico es como una liberación de la mente. Son los botones que saltan de una sociedad encorsetada.
    La poesía también es liberación. O al menos me lo parece a mí.
    Conozco un poco la obra de Oriol y ciertamente que me encanta su imaginación.
    Un fuerte abrazo, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo fantástico es contemplar todas las posibilidades, explorar todos los caminos; dejarse llevar por un pensamiento, por una idea, por un recuerdo. Huir de lo prosaico, olvidar lo establecido, ignorar lo que se lleva, despreciar todo aquello que esta en la "escena". Claro que la poesía es liberación, al menos la poesía pura. Como el arte, como la música. Pero hay que hacer ese camino, y no es fácil. Los artistas que he conocido y que admiro por no haber hecho caso de ninguna norma se han conocido muy bien a sí mismos y a su entorno, y finalmente, han sabido elegir.
      Un abrazo y gracias por tus comentarios.

      Elimina
  4. Sería algo así como conocer, cuánto más mejor, para luego seguir una línea personal, casi única. Y digo casi porque más bien copiamos unos de otros. Aprendemos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aunque copiemos (o nos inspiremos) de otros, si somos sinceros, siempre habrá algo que nos distinga. En esa diferencia, por mínima que sea, reside la creatividad.

      Elimina