Quart creixent, dia de pluja, paraigues oblidats

    

                                                    A manera de disculpa, per haver donat el públic per perdut.       
      Fa poc més d’un any, en una entrada titulada Karl Kraus i l’avorriment dels gats (1), vaig fer una reflexió sobre la manca de públic a les inauguracions de les galeries. Si més no, a la qualitat d’aquest públic. Feia poc, havia hagut d’organitzar una inauguració a la galeria en la que treballava, que per decisió de la direcció, deixava d’existir. El seu espai seria ocupat per una editorial d’obra gràfica. Els gestors d’aquesta empresa necessitaven tenir un espai expositiu a Barcelona, per poder accedir a fires internacionals que exigien, que, a més de ser editors, disposessin d’una galeria per ensenyar les seves noves edicions. Quan em van explicar el nou projecte, vaig suggerir que, a banda de tots els artistes estrangers que editaven, seria necessari incloure artistes del país en la programació de la nova galeria. Segons la meva opinió, es tractava de connectar la seva tasca editora amb la vida i l’interès de la ciutat. Ni tant sols em van escoltar, de seguida em van manifestar que a ells, Barcelona no els interessava. Aquell espai el pensaven utilitzar exclusivament per a la projecció de la seva imatge a l’estranger. Així doncs, deixava de ser una galeria per convertir-se en una estratègia de marketing

     

     Tot i amb això, vaig fer la feina de sempre. Els vaig redactar una nota de premsa i vaig enviar la invitació a tots els correus electrònics. En la redacció d’aquella nota, vaig procurar que els dos artistes que presentaven semblessin prou atractius i interessants al públic. De fet, la relació d’exposicions de tots dos als Estats Units era tant llarga que vaig haver de reduir-la. Aquella vegada però, els meus esforços per atorgar interès al tema, no van donar resultat. El dia de la inauguració –no només s’inaugurava una exposició, si no un espai- no hi va assistir gaire gent, tret de la família i els amics dels editors. Cap client, cap artista, cap crític. És per això que aquella inauguració, tal com vaig escriure en el seu dia, em va semblar provinciana (demano excuses per l’expressió). Les tres ampolles de cava buides al terra, en acabar l’acte, van ser la imatge més expressiva del que havia estat tot plegat: una cosa que no va atraure gaire gent.

    

     Vaig arribar a la conclusió de que l’art interessava poc, i que les inauguracions ja no eren el que havien estat. També vaig donar la culpa a la crisi d’aquella deserció del públic. El país estava ben ensorrat, la gent patia problemes molt greus, i l’art era una cosa supèrflua i frívola que, en aquells moments, estava fora de lloc. L’any passat vaig escriure alguns articles sobre tot això en aquest blog (2). La manca de públic i d’interès era una cosa que em preocupava molt, perquè posava en perill massa coses. Però després de la inauguració de el quadern robat dijous passat, he de demanar excuses per haver pensat que l’art ja no interessava. La tònica del darrer any i la pluja que va caure durant tota la tarda, em va fer pensar que no vindria ningú. Afortunadament, em vaig equivocar: van venir tots. L’assistència va ser tant massiva, que no vaig poder atendre a ningú com es mereixia. Les obres exposades ni es veien, de tanta gent. Em vaig passar el dia següent escrivint correus amb excuses als assistents per no haver pogut estar per ells com a mi m’agrada. Amb alguns no vaig poder ni tan sols parlar-hi.

     

     En marxar la última visitant, em va fer adonar que molta gent s’havia oblidat el paraigües. Ui,-va dir- quart creixent, dia de pluja, paraigües oblidats... segur que t‘anirà molt bé. Així ho espero. Després de molts mesos avorrits, el millor que pot passar és tornar a la vida.

Notes

(1).- Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/11/karl-kraus-i-lavorriment-dels-gats.html
(2).- Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/08/la-falta-de-public.html