Col·leccionistes One Hit Wonders

          

     Hi ha compradors d’art que no puc qualificar de col·leccionistes de cap de les maneres, per més diners que es gastessin i per més conversa interessant i (aparentment) interessada que establíssim durant l’adquisició ocasional d’una o més obres d’art. L’alegria de trobar un nou col·leccionista (escassos i cada vegada més vells) era immensa, i després de les llargues converses que precedien la compra sempre m’havia fet la il·lusió d’haver pogut ampliar la migrada llista de gent per avisar quan entressin coses noves i interessants a la galeria. I si dic que no els puc qualificar de col·leccionistes, és perquè després d’aquella primera i apassionada compra, no s’havien acostat mai més. Mai vaig poder entendre com podia ser que, després d’haver invertit una suma de diners considerable, no s’haguessin acostat mai més a la galeria. Ni tan sols quan fèiem una nova exposició de l’artista del que havia comprat obra. La manca d’interès en seguir l’evolució dels artistes em va intrigar sempre. I això no era cosa només de persones no vinculades al món de l’art, sinó també de persones que hi formaven part, fins i tot de manera significativa. Recordo el cas d’un editor-poeta que es va sentir tant atrapat per l’obra de David Ymbernon que va voler comprar una obra. Com que era bastant gran i tenia un preu relativament elevat, va fer comprar-la a la seva mare, perquè segons deia, ell no tenia prou diners. Recordo les visites que va fer, i les converses  que vam tenir però sobretot recordo que no va tornar mai més a cap de les exposicions que vam organitzar d’aquest artista, ni a Joan Prats-Artgràfic ni al quadern robat. Tot i haver-li enviat totes les invitacions i tots els avisos a visites comentades i lectures de poemes i malgrat l’interès i la passió d’aquella primera i única visita, jo no el vaig veure mai més. Però aquest cas no va ser l’únic.

 

    Mai he pogut entendre aquest comportament, però li he donat moltes voltes. Potser simplement volien omplir un forat a la paret, i un cop fet, s’havien desentès completament. Algú els havia recomanat l’artista o la galeria, i l’interès s’acabava després de comprar. O potser van tenir una mala convivència amb l’obra: un cop penjada a casa seva els havia deixat d’agradar i només recordaven els diners que els havia costat, i, per tant, no volien ni pensar en acostar-se a la galeria. També podria ser, que haguessin trobat el camí directe a l’estudi de l’artista i seguissin la seva evolució des d’allà. Més directe, més a prop, i en cas de compra, estalviant-se la comissió de la galeria. Però això només s’ho creien ells, perquè en la majoria dels casos, els preus, tan a l’estudi com a la galeria, eren els mateixos. 

 

    Jo que sempre m’havia fet llistes de compradors per artistes, i que m’agradava tenir-los al dia del que anaven fent (fires, exposicions, evolució o canvis en l’obra) m’exasperava sovint, sobretot quan passaven els dies i no s’acostaven ni a veure la nova exposició. Finalment, els esborrava de la llista, o els etiquetava de fantasmes. Passen els anys, i aquest és un tema que no puc oblidar. No he oblidat cap ni una de les obres que van anar a parar a aquests compradors que un dia em van semblar que podrien esdevenir col·leccionistes i va ser que no. Simplement van ser compradors ocasionals amb un interès per l’art relatiu. O van ser col·leccionistes d’una sola obra, com aquells cantants que es fan famosos per una sola cançó: col·leccionistes One hit wonders.

Premis, produccions i altres consideracions

 

     Durant els anys que vaig treballar a Joan Prats-Artgràfic, a alguns artistes se’ls pagava la producció de les obres perquè (directa o indirectament) van saber “treballar-se” al galerista. A altres, això era una cosa que ni se’ls passava pel cap i si alguna vegada ho havien provat, se’ls havia negat el pa i la sal. Molts d’aquests últims, tot i haver de pagar-s'ho ells, compraven els millors materials, els millors bastidors i les millors teles,  posaven els millors marcs, portaven les fotografies a positivar als millors laboratoris (si eren fotògrafs) i les portaven ja muntades. Jo no deia res, però moltes vegades, el greuge comparatiu em posava negra. Perquè uns sí i altres no? Com a curiositat al marge, i tenint en compte que tot això passava quan els temps eren bons, diré que, els artistes que corrien amb la producció de les seves obres, eren els que ho venien quasi tot. Però les obres dels artistes “produïts”, quasi sempre es quedaven agafant pols al magatzem. Fins que necessitaven les obres, sigui per una exposició, o simplement perquè les volien recuperar, i se’ls hi entregaven sense demanar res a canvi, quan marc i producció els havia pagat la galeria. A mi, això, no em semblava just.  Perquè hi ha moltes maneres de gestionar aquest tema, com per exemple negociar el tant per cent que es queda la galeria, o directament, afegir el cost de producció a la liquidació en cas de venda.  Però això es feia en comptades ocasions, i els pagaments de producció rarament es recuperaven. O sigui que era allò de “cornut i pagar el beure”.  Perquè el tema de pagar produccions és delicat i s'ha de saber fer bé. 

 

      La setmana passada vaig llegir un article en el que un artista es queixava de les bases d’un concurs de pintura. Apuntava el fet de que la foto per participar se l’havia de fer un mateix i que de l’import del premi s’havia de deduir IVA i IRPF (l’IRPF s’ha de deduir de qualsevol premi, loteria inclosa). També escrivia que, en cas de guanyar, et feien una exposició i no et pagaven res. Em vaig quedar astorada. A veure: aquest artista no té obra a l’estudi per fer una exposició en cas de guanyar el concurs? Una exposició és una oportunitat d’ensenyar les obres, però és que a sobre, aquesta institució edita un catàleg. Sense comptar la promoció que fan, que és molta.  No és prou, això?. Fa uns anys, un artista que va rebre aquest premi, es va negar a fer l’exposició perquè no li pagaven la producció. Quan el director de la institució m’ho va explicar, no vaig entendre res. En definitiva, aquell artista, en presentar-se al premi havia acceptat les bases (que no parlaven d’assumir aquesta partida). Perquè es va presentar? Ningú no l’obligava.

 

     Un crític em va dir que l’article d’aquell artista tractava d’un tema de  dignitat, però si és així, jo no ho comparteixo. Comprar una obra i fer una exposició amb un catàleg, encara que no paguin producció, no atenta contra la dignitat de ningú. Precisament es tracta d’una institució que ha fet molt per artistes i galeries del país, i que tant de bo n’hi haguessin més. Si un artista no esta d’acord amb les bases dels concursos, que no s’hi presenti i punt. De concursos n’hi ha molts, i de bases també. Així com d’opinions, punts de vista, experiències diverses, sensibilitats i interessos. Al cap i a la fi, el tema de fons no és altre que els diners. 

Falses expectatives

 

     Durant tots els anys que vaig fer de galerista, mai vaig donar falses expectatives a cap artista. Mai vaig prometre cap exposició si no tenia la seguretat de poder-la fer. Només una vegada, quan ja teníem quasi tot a punt per emmarcar un conjunt de fotografies de Jordi Casañas (1), el galerista va decidir canviar el rumb de la galeria, i vaig haver de dir-li que no faríem l’exposició. Però li vaig donar la meva paraula de que, si mai tornava a estar en disposició de programar-li una, ho faria. I així va ser. La imatge de la postal inaugural del quadern robat va ser seva, i pocs mesos després vam fer-li la primera individual. Per a mi, la paraula donada té un valor essencial. Però durant els últims mesos he hagut de tastar el sabor amarg dels qui no actuen així, dels que prometen coses que no fan. Pitjor encara quan jo no havia demanat res. La cosa és que durant les últimes setmanes del quadern robat, ens va visitar una editora que va comprar una petita obra de David Ymbernon. Ens va explicar que acabava d’editar una novel·la ambientada en el París de principis de segle, i jo li vaig explicar que feia molts anys, jo n’havia escrit una ambientada en la Viena de principis de segle, i que, de fet, era la que havia donat el nom primer al bloc, i després a la nostra galeria (2).  La va voler llegir, i jo, ximple de mi, li vaig deixar un manuscrit. Unes setmanes després, em va dir que el meu text li havia agradat i que, si jo no tenia pressa, perquè en aquell moment tenia molta feina, volia editar-la.  Em va parlar de la boníssima correctora d’estil que tenia, i em va dir que tenia la idea de fer un llibre il·lustrat. Va dir que potser no em faria rica, però que tindria un llibre molt maco. També em va dir que em faria un contracte i tot. Em va demanar que li enviés el llibre en format Word per poder-lo treballar. No sé ben bé perquè, però tot allò, que fa vint-i-cinc anys m’hauria fet tornar boja d’alegria, em va deixar completament freda. No sé perquè, però no me la creia.

 

     Van passar els mesos.... L’editora em donava cites que després cancel·lava a causa de reunions inesperades, excés de feina o accidents insòlits del seu gos. Òbviament, amb el temps vaig entendre que, de tot allò que m’havia dit, res de res. De fet, potser això és el millor que podia passar, perquè el meu llibre, vist amb la perspectiva dels anys, era ben fluix, i a més, l’havia escrit feia més de quaranta anys. No m’identificava gens amb la persona que jo era aleshores. Quan el vaig rellegir abans d’enviar-li l’arxiu per mail, se’m feia estrany que li hagués agradat. Molt probablement, això és el que li hauria dit en cas d’haver tingut la reunió que mai es va produir. 

 

     I jo em pregunto: quina necessitat té la gent d’embolicar la troca? Jo mai vaig demanar res, va ser aquella senyora que es va ficar tota sola de peus a la galleda. I si havia canviat d’opinió, tant costava donar la cara i explicar-ho? Em dol que m’hagin fet allò que jo mai he fet a ningú. A aquestes alçades de la pel·lícula, sincerament, fa molta mandra viure situacions com aquesta. No entenc a què treu cap, ni quina lliçó en puc aprendre de tot plegat. O potser sí. Aquesta experiència, malgrat que enfadosa, m’ha fet veure que, després d’anys d’entrenament, el sentit de la desconfiança envers determinades persones segueix en forma. Però no sé si això és bo o és dolent. 

Notes:

(1). Vegeu "La ciutat i la vida. Les fotos de Jordi Casañas"

(2). Vegeu "Sobre el títol d'aquest bloc"

L'adversària

 

     La lectura de “L’adversari” d’Emmanuel Carrère em va sumir en pensaments molt foscos que derivaven en una sèrie d’incògnites, totes elles tenebroses. El llibre és una història de fets reals que segueix els viaranys mentals del protagonista, Jean Claude Romand, que el 1993 va matar la seva família (pares, dona i dos fills) i després va perpetrar un simulacre de suïcidi. Un home que va començar a mentir als divuit anys fent veure que havia acabat la carrera de medicina (quan no era així), i que després es va fer passar per investigador de la OMS. Els diners per viure els treia de familiars i amics que li confiaven els seus estalvis, ja que feia veure que era un inversor destre i amb accés a fons d’inversió privilegiats. La seva vida era una veritable farsa. No anava a treballar, sinó que passava les hores i els dies en paradors d’autopista o en vorals de carreteres poc transitades, i estudiava sense parar, per tal de farcir d’arguments la mentida que feia creure als altres. Fins que un dia, quan estava a punt de ser desemmascarat, va matar a tots aquells que havia enganyat. 

 

      Durant tota la lectura, la personalitat del protagonista em va resultar extraordinàriament familiar. Sense poder-ho evitar, em recordava una persona de qui m’havien parlat fa molts anys. Es veu que quan va entrar a treballar, el gerent es va tornar boig demanant-li el grau d’estudis per posar-lo a la nòmina, però mai se’n va sortir. Ningú sabia exactament d’on havia sortit, només que la persona a qui havia de substituir l’havia conegut en una festa. El seu aspecte era discret, no cridava l’atenció per res especial, i tampoc enraonava gaire. Somreia als seus interlocutors sempre amb mirades de complicitat. Els seus companys de feina, per contra, eren tots molt enraonadors, i només alguna vegada que havia fet alguna intervenció, havia comès una sonora ficada de pota cosa que demostrava els límits del seu nivell intel·lectual. Però ella va seguir allà, ferma i somrient a tothom, sense explicar gaire res sobre ella mateixa. Sense fer cap esforç i al davant de l’atònita mirada dels seus companys, es va convertir en la persona de màxima confiança del propietari, fins a l’extrem de ser mereixedora d’una targeta de crèdit de l’empresa. Un dia, una companya seva es va estranyar de que ja no arribaven les revistes tècniques a les que estaven subscrits, fins que va descobrir que ella se les enduia a casa seva, i les tornava (si les tornava), passats els mesos. Així s’anava instruint sobre tots els detalls del món en el que es movia, i s’aprenia de memòria noms, llocs, certàmens i tot allò que, en un moment donat, li podia servir per tal de no desentonar en les converses. Els seus companys prou que s’adonaven que el poc que deia no tenia cap fonament, però va saber enganyar a molta gent. Exteriorment es veia que adorava el luxe (roba de marca, perfums cars) però el seu interior era un misteri, un buit, de fet. Deien que era era molt llesta, i que s’apartava de totes aquelles persones que podien deixar-la en evidència.  Fins i tot una vegada que va faltar material de l’empresa, i el gerent tenia proves irrefutables que ella se l’havia endut, tampoc va passar res. Al principi, i pressionat pel gerent, el propietari va posar una denúncia, però poc després, i sense saber exactament perquè, la va retirar.  El paper estel·lar el va aguantar molts anys, fins que, per motius que no se saben (alguns apuntaven raons familiars, altres econòmiques), va caure en desgràcia i la van acomiadar. Diuen que, tot i amb això, va seguir deixant-se veure per l’empresa, cada dia més elegant i amb la cara cada dia més fresca i jove, com si això del pas del temps no anés amb ella. 

 

    Tot i que no vaig deixar de pensar en aquesta persona llunyana durant la lectura de “L’adversari”, em faltava la sang i el fetge del final del llibre per poder establir un paral·lelisme fidel. Fins que un amic a qui vaig explicar la història em va preguntar que què se n’havia fet del qui la va acomiadar. Li vaig dir que havia mort, anys després, víctima d’una variant estranya d’una malaltia mortal. L’amic em va mirar, i un calfred em va recórrer l’espinada.

Un infern a tocar

      

     Fins ara, només he escrit una vegada sobre el Sr. Martínez. Va ser en l’article “Aquelles reunions dels dissabtes”, on explicava el procés de producció dels primers objectes de Joan Brossa a finals dels anys 80. Jo m’ho havia passat molt bé en la seva companyia, era molt bon home, tenia una gran voluntat d’ajudar als altres, era agradable i senzill. Quan vaig entrar a la galeria Joan Prats, ell, que rondava la seixantena, ja feia anys que hi treballava, i va ser simpàtic i amable amb mi des del primer moment. Havia fet de fuster tota la vida, i quan va plegar l’empresa on treballava, en Lluís Maria Riera el va fer entrar a la galeria. Era de molta utilitat durant els muntatges, i feia tots els encàrrecs haguts i per haver que se li encomanaven. Sovint penso en ell, però potser per autocensura de situacions delicades, no havia entrat al fons d’una història que ens va marcar a tots per sempre. Una història que, de fet,  forma part del mosaic que vaig construint en aquest bloc. Coses que no es saben ni es veuen, però que formen part indissoluble de la meva experiència. 

 

     Malgrat la seva bonhomia, un dels problemes del Sr. Martínez era que bevia. Quan venien clients i ell corria per allà, jo patia. Feia molta olor de cervesa, sobretot a la tarda, després de tot un dia de viatges al bar. Al principi la cosa no passava d’aquí, però amb els anys, el seu problema es va agreujar. Els altres companys no volien tenir-lo al costat, perquè es va tornar esquerp i problemàtic. Si l’enviaven a fer encàrrecs podia desaparèixer tota una tarda. Quan la galeria va travessar greus problemes econòmics i vam deixar de cobrar el sou, la seva situació encara va empitjorar més. En aquella època es generava molt correu. Els emails no existien, i qualsevol cosa (cartes, factures, notes de premsa, etc.) s’enviava per correu postal. L’encarregat de portar la correspondència a l’oficina de correus era el Sr. Martínez. Un bon dia, els nostres correus van deixar d’arribar. Recordo trucades de clients reclamant factures, fotografies d’obres o certificats d’autenticitat. Al començament li donàvem la culpa al mal servei de correus, fins que vaig descobrir què passava. Un vespre, després de plegar, vaig veure el Sr Martínez caminant al davant meu. Portava la correspondència a la mà i vaig suposar que anava a correus. Però en passar davant d’un contenidor de brossa, la va tirar tota a dins. Es quedava els diners del franqueig i llençava les cartes. A partir d’aquell dia, de la correspondència es va encarregar una altra persona. 

 

     Però el seu problema no era només la beguda. Aquesta potser era la desgraciada conseqüència d’una problemàtica familiar greu. Jo coneixia la dona i els seus tres fills, i mai m’hauria imaginat que un dissabte a la tarda es presentaria la dona, sempre riallera, en un estat molt alterat i que començaria a llençar plats i gots contra els vidres de la galeria. Tampoc m’hauria imaginat mai que el seu fill seria detingut per violador, arruïnant per sempre més la vida d’aquella família. A partir d’aquell moment, el Sr Martínez es va convertir en una ombra pesarosa, i sovint el trobava plorant en algun racó del magatzem. Va seguir treballant a la galeria fins que, en un reajustament de plantilla, el van acomiadar. Ell, però, estava content. Ja en tenia prou de treballar, i podria empalmar l’atur amb la jubilació. Però com a ésser condemnat, la tranquil·litat li va durar poc. Un càncer de gola se’l va endur en pocs mesos. El darrer record que em queda relacionat amb ell, va ser la visió terrible del seu fill emmanillat, en primera fila, el dia del seu enterrament. 

 

      En aquells anys, quan inauguràvem una exposició i veia tota aquella gent, amb la copa de cava a la mà, admirant les obres recents de l’artista de torn, rient i xerrant entre ells, segurament de frivolitats felices; quan els havia d’ajudar a solucionar el gran dilema de quina era la millor obra per a la seva col·lecció, pensava en les grans contradiccions al meu voltant. Cap d’aquelles persones ni remotament s’imaginava l’infern que tenia a tocar. 

Nota: La imatge que il·lustra aquest text és una Polaroid datada el 13 de setembre de 1988. El Sr. Martínez i jo "jugant" amb un poema objecte de Joan Brossa que estava en procés de producció.

 

Qui va robar la carpeta?

 

     

     El true crime (expressió en anglès que vol dir “crim real) és un gènere literari, cinematogràfic o periodístic en el que l’autor o autora analitzen un crim real, detallant totes les circumstàncies en les que s’ha produït, i estudiant el perfil de la víctima i de totes les persones amb les que directa o indirectament s’havia relacionat en vida. De vegades hi ha un causant, que també s’analitza amb pèls i senyals, i de vegades no perquè el crim ha quedat sense resoldre. Fa algunes setmanes vaig llegir “A sang freda”, de Truman Capote, i la lectura em va fer pensar que aquest gènere s’ha circumscrit sempre a crims de sang. Però la paraula “crime”, en anglès, també es podria traduir per “delicte” i sobre “delictes reals”, la panoràmica és més amplia. Cenyint-nos al món de l’art, que és en el que m’he mogut tota la vida, i per tant, el que conec millor, hi ha el fantàstic llibre de Juan Tallón “Obra maestra”. En aquest llibre, l’autor descriu la desaparició d’una escultura de 200 tones de Richard Serra que havia estat dipositada al Museo Nacional de Arte Reina Sofía de Madrid i que va desaparèixer del magatzem on estava en custòdia sense deixar rastre. Tallón segueix el mateix mètode que Capote: llegeix tota la premsa, accedeix a les actes judicials i s’entrevista amb les persones implicades. “Obra maestra” doncs, es podria considerar dins el gènere de true crime amb el món de l’art com a escenari. Jo mateixa, sense ser-ne conscient, ja vaig escriure alguns articles d’aquest bloc que podrien qualificar-se de true crime, tot i que sense descriure les derivades, simplement perquè no n'hi van haver:  La desaparició de l’Oteiza, De guant blanc o Un capritx. Ara relataré un altre fet que va quedar sense resoldre i que em va estar torturant durant setmanes. 

 

     Era un divendres al vespre. Jo estava molt cansada perquè portava moltes hores fent inventari. De tant en tant, i quan la feina afluixava, m’agradava fer-lo, per controlar els stocks d’obra gràfica i per re-visitar totes les obres que teníem a la galeria. Era una feina feixuga: buidar calaixos, revisar carpetes i anar fent creuetes als llistats de dipòsit. Per això, quan dos companys de l’altra galeria em van venir a fer una visita, em vaig alegrar. Era la manera de parar, per aquell dia. Venien de fer un cafè, i tots tres ens vam asseure a xerrar a l’entrada de la galeria. Durant tota l’estona que vam estar allà, no va entrar ningú. Quan s’acostava l’hora de tancar, els vaig deixar sols per anar a baixar la reixa de l’aparador. Quan vaig tornar, ells es van acomiadar, i jo vaig tancar la galeria i vaig marxar. Però jo havia comès un error. Quan els meus companys van venir, enlloc de tornar a desar tot el material un altre cop al calaix, el vaig deixar apilat al damunt de la calaixera. La última cosa que havia inventariat, perquè així constava en els meus llistats, era una petita carpeta commemorativa dels XV anys de La Polígrafa, que contenia petites litografies de grans artistes: Wifredo Lam, Christo, Miró, Tàpies.... Quan m’hi vaig voler posar al dia següent, no vaig poder. La carpeta havia desaparegut. Vaig trucar a un dels companys, per explicar-li el que havia passat, i per si ell recordava si havia entrat algú durant els minuts que jo m’havia absentat, però no recordava que hagués entrat ningú. Vaig anar a posar una denúncia a la policia, però tot i fer-ho, em van dir que, com que es considerava un furt, no serviria de res de cara a l’asseguradora. 

 

     Aquest episodi em va generar un gran malestar. No parava de donar-hi voltes. Segur que, distrets com estaven, no s’havien fixat en que havia entrat i sortit el possible lladre. Però... i si el lladre havia estat un d’ells dos? Van passar mesos, potser fins i tot anys. Havíem organitzat una petita exposició amb els gravats que teníem de Wifredo Lam, aprofitant que La Caixa (el Caixafòrum encara no existia) feia una magnífica retrospectiva d’aquest artista. Un dia, mentre la preparàvem, un d’aquells dos companys (que ara ja és mort) va venir a veure el muntatge. Li vaig ensenyar una petita litografia que jo trobava especialment bonica. Se la va mirar, i llavors em va dir que ell trobava millor la de la carpeta dels XV anys de La Polígrafa. Va ser com rebre un cop de puny. Quan l’havia vist? Era una carpeta de l’any 1979 i era difícil que n’estigués familiaritzat. Estava exhaurida i feia poc que treballava allà. La sospita em va tornar, però no tenia proves ni confiança per explicar-ho a ningú. 

 

     Han passat molts i molts anys d’aquest episodi, i, donat l’historial de desaparicions d’obres d’aquella galeria, també penso que algú podia haver entrat quan no hi érem (algú que tenia clau i que coneixia el codi de l’alarma) i haver-se emportat la presa més fàcil: la petita carpeta que estava al capdamunt de la pila de l’obra gràfica. O simplement va entrar algú quan tots estàvem distrets, i se la va endur. Casos sense resoldre, fets que no s’obliden. 

 

 

      

Sobre tenir cura dels arxius... o no.

 

     La lectura de les “Cartes a Camondo”, d’Edmund de Waal ha refermat el meu convenciment de la importància vital dels arxius. A través dels arxius es reconstrueix la història i la història il·lumina el present. El ceramista i escriptor Edmund de Waal va ser convidat a exposar les seves peces al museu Nissim de Camondo a Paris, un palauet que depèn del Museu de Belles Arts de Paris, i que en el seu dia va pertànyer a una influent família jueva. Moïse de Camondo va construir el palauet el 1912, on va anar atresorant una extraordinària col·lecció d’art francès del segle XVIII. Gràcies a que el va deixar en herència a l’estat francès, amb la condició que preservessin tant la col·lecció com els arxius, el museu, dedicat al fill del propietari, mort durant la primera guerra mundial, es va salvar de l’espoli que hauria patit durant l’ocupació nazi. De Waal, que ja va reconstruir la història de la seva família en el llibre “La Llebre dels ulls d’ambre”, es va sentir atret per la idea d’investigar coses sobre la família Camondo, i gràcies a la consulta dels arxius conservats a la casa, va poder escriure unes cartes imaginàries adreçades al fundador d’aquell museu privat. En aquestes cartes, detalla fets concrets i inèdits de la vida de la família Camondo, però també ens il·lustra amb fets comprovables, passatges foscos i tristos de la història europea del segle XX. 

 

     Un arxiu, encara que sigui privat, és un tresor, però sobretot, és un bé a preservar.  A través de cartes, programes de concerts o exposicions, factures, llibres i catàlegs, es pot reconstruir la veritat del passat. No un relat fet a mida, sinó el relat veritable: la història. Una galeria d’art, per exemple, pot arribar a tenir un arxiu magnífic. Fa alguns mesos, el galerista Miguel Marcos ens va ensenyar el seu arxiu ingent. Des de que va obrir la galeria, va guardar tota la documentació relativa a les seves exposicions i artistes, i amb els anys, la va classificar, ordenar i enquadernar. Aquesta és la seva història, però no només. Com a part activa del món cultural, la seva història forma part també de la història comú, és un patrimoni. Ell n’és conscient, perquè és un home intel·ligent, i ha tingut cura i respecte per la seva feina. De la mateixa manera que la va tenir la galerista Juana de Aizpuru, que, quan es va jubilar, va vendre tot el seu fons documental al Reina Sofía. Perquè tots aquells documents tenien un interès històric inqüestionable. 

 

     Però sempre hi haurà gent per als que tot això no te cap valor. Un conegut nostre, professional de la venda de llibres de segona mà, ens va explicar que el va telefonar l’encarregat del magatzem d’una galeria que havia de canviar de local. Abans de llençar llibres i arxius, li va dir que si volia passar per endur-se’n algun. Quan hi va anar, va veure els palets plens d’arxivadors i catàlegs destinats a la brossa i el cor se li va encongir. Ens va ensenyar llibres que s’havia endut. Tots portaven el mata segells de la galeria i un número de registre. Perquè en una època remota, aquella galeria havia tingut una petita biblioteca on s’arxivaven, a banda de la documentació, tots els llibres i catàlegs d’interès que es rebien. Fa pocs mesos, em van explicar una altra anècdota: una historiadora que estava treballant en el catàleg raonat d’un artista, necessitava unes dades per seguir la pista d’una obra. Durant uns anys havia treballat a aquella galeria, i recordava els arxius. Però li van dir que ho havien llençat tot. La història d’aquella obra estroncada i la d’una part de la ciutat, encara que petita, també. Perquè de vegades, els arxius, van a la brossa. I així escriuen la història aquells que ho fan.