Durant els anys que vaig treballar a Joan Prats-Artgràfic, a alguns artistes se’ls pagava la producció de les obres perquè (directa o indirectament) van saber “treballar-se” al galerista. A altres, això era una cosa que ni se’ls passava pel cap i si alguna vegada ho havien provat, se’ls havia negat el pa i la sal. Molts d’aquests últims, tot i haver de pagar-s'ho ells, compraven els millors materials, els millors bastidors i les millors teles, posaven els millors marcs, portaven les fotografies a positivar als millors laboratoris (si eren fotògrafs) i les portaven ja muntades. Jo no deia res, però moltes vegades, el greuge comparatiu em posava negra. Perquè uns sí i altres no? Com a curiositat al marge, i tenint en compte que tot això passava quan els temps eren bons, diré que, els artistes que corrien amb la producció de les seves obres, eren els que ho venien quasi tot. Però les obres dels artistes “produïts”, quasi sempre es quedaven agafant pols al magatzem. Fins que necessitaven les obres, sigui per una exposició, o simplement perquè les volien recuperar, i se’ls hi entregaven sense demanar res a canvi, quan marc i producció els havia pagat la galeria. A mi, això, no em semblava just. Perquè hi ha moltes maneres de gestionar aquest tema, com per exemple negociar el tant per cent que es queda la galeria, o directament, afegir el cost de producció a la liquidació en cas de venda. Però això es feia en comptades ocasions, i els pagaments de producció rarament es recuperaven. O sigui que era allò de “cornut i pagar el beure”. Perquè el tema de pagar produccions és delicat i s'ha de saber fer bé.
La setmana passada vaig llegir un article en el que un artista es queixava de les bases d’un concurs de pintura. Apuntava el fet de que la foto per participar se l’havia de fer un mateix i que de l’import del premi s’havia de deduir IVA i IRPF (l’IRPF s’ha de deduir de qualsevol premi, loteria inclosa). També escrivia que, en cas de guanyar, et feien una exposició i no et pagaven res. Em vaig quedar astorada. A veure: aquest artista no té obra a l’estudi per fer una exposició en cas de guanyar el concurs? Una exposició és una oportunitat d’ensenyar les obres, però és que a sobre, aquesta institució edita un catàleg. Sense comptar la promoció que fan, que és molta. No és prou, això?. Fa uns anys, un artista que va rebre aquest premi, es va negar a fer l’exposició perquè no li pagaven la producció. Quan el director de la institució m’ho va explicar, no vaig entendre res. En definitiva, aquell artista, en presentar-se al premi havia acceptat les bases (que no parlaven d’assumir aquesta partida). Perquè es va presentar? Ningú no l’obligava.
Un crític em va dir que l’article d’aquell artista tractava d’un tema de dignitat, però si és així, jo no ho comparteixo. Comprar una obra i fer una exposició amb un catàleg, encara que no paguin producció, no atenta contra la dignitat de ningú. Precisament es tracta d’una institució que ha fet molt per artistes i galeries del país, i que tant de bo n’hi haguessin més. Si un artista no esta d’acord amb les bases dels concursos, que no s’hi presenti i punt. De concursos n’hi ha molts, i de bases també. Així com d’opinions, punts de vista, experiències diverses, sensibilitats i interessos. Al cap i a la fi, el tema de fons no és altre que els diners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada