dimecres, 4 de febrer de 2015

Pràctiques irregulars

    



     Des de fa algunes setmanes, un amic nostre, estampador i de vegades editor de gravats, esta ben amoïnat. Sembla ser que circula una quantitat considerable d’obra gràfica falsa. Ell és un membre permanent de la comissió Tàpies, un grup de persones expertes que, a l’empara de la Fundació de l’artista, es dediquen a determinar si les obres que els hi arriben són autèntiques o no. Ja fa temps que col.laboren amb una unitat especialitzada de la policia, però pel que ens explica, si la família no interposa una denúncia, aquesta unitat no pot iniciar cap tipus d’investigació. Únicament es certifica la no autenticitat de la peça, i aquí s’acaba la història. Ja fa temps que aquest amic ens havia explicat que un comerciant de la ciutat havia comprat un lot de litografies a 30 € la unitat. Era més que probable que aquelles litografies fossin totes falses. Pel que ens va explicar, avui dia, amb les tècniques digitals, és força senzill falsificar una litografia. No passa el mateix amb el gravat. La gran complexitat tècnica que comporta, ho fa pràcticament impossible. Ni surt a compte, ni és factible. Moltes d’aquestes falsificacions estan a la venda per internet. Jo sempre havia aconsellat no refiar-se de segons quins mitjans per comprar obra gràfica, i sobretot, desconfiar de les ofertes sospitosament accessibles pel que fa al preu.

     A més d’això, hi ha un gran desconeixement general amb tot el que te a veure amb els tiratges de les sèries. Potser cal explicar que, d’una obra gràfica es fa un tiratge numerat, i que a més, és del tot legal fer, a més un 10 % de P.A. (proves d’artista) i un 10 % d’exemplars H.C. (Hors commerce, o fora de comerç). Les proves d’artista pertanyen a l’artista, i en pot fer l’ús que vulgui.  Els exemplars H.C. pertanyen a l’editor. Originalment, servien de mostra: per a ser exposats, o per a ensenyar-los al públic. La contradicció que trobem amb aquests exemplars H.C. és que, per la seva definició, no s’haurien de comercialitzar, però sí que es comercialitzen. De tota manera, això no suposa cap irregularitat: si l’edició numerada esta completament exhaurida, i els exemplars H.C. estan en bon estat, l’editor en pot disposar per a la seva venda. Hi ha un detall, però, que a mi sempre m’ha inquietat. Aquests percentatges de P.A. i de H.C., que com ja he dit, són completament lícits, haurien d’estar numerats, i no sempre ho estan. Amb això vull dir, que en un tiratge de 100 exemplars, hi haurien d’haver 10 P.A. numerades del P.A. 1/10 al P.A. 10/10 i 10 H.C. numerats del H.C. 1/10 al H.C. 10/10.  Moltes vegades he vist exemplars P.A. o H.C. sense numerar, així com certificats d’autenticitat en els que s’explica que només s’ha numerat un 5% de l’edició d’exemplars H.C. La resta, consten com a exemplars H.C. sense numerar. I qui ens assegura que només es van fer 5? Hem de confiar que sigui així, però també podem sospitar que en fessin “algunes més”. Algun artista em va explicar fa anys, que s’havia negat a signar una edició, perquè havien fet un tiratge que sobrepassava en molt el nombre d’exemplars pactats. En aquest cas, no parlem pas d’obra gràfica falsa, si no de “tiratges irregulars”. I això és dificilíssim, per no dir impossible d’esbrinar. El que sí que s’hauria d’eliminar del tot, és aquesta pràctica, per tal d’eliminar possibles equívocs i sospites.

     El realment preocupant és quan tot és fals: la litografia (estampada sense consentiment de l’artista) i la signatura. Cal anar en compte amb aquells que confonen l’obra gràfica amb paper moneda. En moments de crisi, quan la gent busca “gangues”, els falsificadors troben un terreny ben adobat. Ja ho diuen: “treure profit de l’embolic”.


2 comentaris:

  1. Exposes un tema complex, com es la falsificació i els tiratges de mes. Són pràctiques irregulars dins el món de l’art, que s’han d’alertar i difondre perquè el comprador d’un gravat o d’una litografia de firma, estigui segur que paga pel que compra.

    Malauradament, la crisi fa despertar més que mai l’ànima de timadors amb corbata o sense, que volen aprofitar-se de la situació de l’art en crisi, i de compradors a qui volen donar “duros a quatre pessetes”.

    Penso que has fet molt ben fet de publicar un article com aquest, més d’alerta i informació que no pas d’opinió.

    Dies enrere, una agència de noticies relacionada amb el món de l’art informava que la Guardia Civil havia desmantellat una xarxa de falsificadors de dibuixos de Miró, Picasso i Matisse, que treballava entre Tarragona, Saragossa i Andorra. I tot es va descobrir per un control rutinari a la frontera amb Andorra. L’operació es deia “Mirones”.

    Per tant, els falsificadors, també ho tenen cru en l’actualitat. Hi ha molts mitjans tècnics per descobrir el gat en lloc de la llebre, i la policia està al damunt més del que ens pensem. Les cases de subhastes online, que amb coneixement o sense, han proporcionat falsificacions, estan molt vigilades i ningú s’escapa.

    Per tant, jugades com les que expliques per part de estampadors, galeristes, etc., poden sortir bé un cop, dos o tres, però si ho tenen com a pràctica habitual, cauran en el parany, i de la forma més inesperada.

    Penso que aquest article es important que el difongui jo a la meva web de Cuadros de una Exposición, per posar en coneixement als lectors, de l’existència d’aquestes pràctiques i del seu mecanisme.

    Moltes gràcies per escriure’l i per informar-nos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pots compartir aquest escrit a la teva web, si ho creus oportú. Aquest és un tema prou greu, tot i que en la realitat, si ho comparem amb el volum total, l'obra falsa esta en minoria. Una vegada, fa molts anys, vaig atendre una senyora que volia comprar un gravat de Miró. Els va trobar massa cars i no es va decidir. Uns mesos després, va tornar a dir-me que havia trobat el mateix gravat que li venia jo, però molt més barat. Se'm va acudir de preguntar-li si estava segura de que fos bo, i me'l va portar, per ensenyar-me'l. Em vaig quedar de pedra. El gravat era bo, es veia que la planxa que havien fet servir per estampar-lo era l'original, però el paper no era el mateix. Per tant, havia estat estampat amb posterioritat. No recordo com va acabar la història, però la senyora havia volgut comprar barat i això, en segons quines coses, és molt perillós. Les coses tenen el seu valor, i duros a quatre pessetes...

      Elimina