dissabte, 22 de febrer del 2014

Un acte acadèmic

     


     No esperava que m’agradés tant un acte acadèmic, però L’Albert Guinovart és un pianista extraordinari.  Dimecres passat, l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el va nomenar acadèmic, i enlloc d’un discurs, va oferir un concert memorable. La veritat  és que jo no anava gaire ben predisposada, i quan vaig entrar al recinte de l’Acadèmia, em va caure l’ànima als peus, de tant rònec que em va semblar. Suposo que si aquest acte hagués tingut lloc trenta anys enrere, quan era estudiant d’història de l’art, potser hauria estat entusiasmada de trobar-me en el vell edifici de la Llotja de Mar, envoltada d’obres d’art del segle XVIII, i respirant l’ambient de la època napoleònica. Aquella però, era la primera vegada que hi entrava, i em va sorprendre el fet de que molt probablement, l’interior de l’edifici estava igual que feia dos-cents anys. Per a mi, acostumada a estar envoltada de pintura contemporània, em va xocar el fet de que els senyors acadèmics de belles arts, amb veu i vot en matèries que atenyen l’art i la cultura, ho fessin des d’una seu com aquella. Bé, suposo que tot forma part de la tradició, però per a mi, tot plegat era una mica xocant. Repassant els noms dels acadèmics, vaig poder constatar que, tot i la seva considerable heterogeneïtat, hi havia força noms que em mereixien respecte. Però allà asseguda en aquella sala d’actes, contemplant tots aquells retrats penjats a les parets, decorades amb motius geomètrics de color verd i or, amb les portes guarnides amb uns cortinatges ad hoc, em va envair la sensació de que d’allà només en podien sorgir idees anacròniques. Crec en el poder determinant de l’entorn, i aquell em semblava sorgit del túnel del temps. Vaig pensar, però, que era adient amb tot el que suggeria el concepte d’acadèmia; per això, moltes revolucions artístiques havien sorgit amb la voluntat d’anar-hi en contra.
     
     Quan vaig veure el programa que havia preparat l’Albert Guinovart, amb una primera part dedicada a Chopin, vaig pensar que potser hauria d’haver pensat en tocar Scarlatti. Tot i amb això, Chopin també era adient. No vaig poder endevinar que, des del primer moment en què començaria a tocar el piano, aquelles parets pesants desapareixerien, i l’aire constret i resclosit de la sala es renovaria de cop. Va fer una interpretació diferent a tot el que havia sentit fins aquell moment, extremadament vital i expressiva, però totalment impecable. La segona part del concert la va dedicar a interpretar obres seves, inspirades en les línies musicals de compositors com Debussy, Granados i el mateix Chopin, i em va sorprendre que, tot i els trets tant clàssics d’aquelles peces, resultaven tant i tant modernes. De seguida em va venir al cap en Riuychi Sakamoto. Fa bastants anys, va editar un disc titulat Back to Basics en el que feia un exercici semblant al de l’Albert Guinovart. Després d’anys de dedicar-se a la música pop i a la música electrònica, aquell disc recollia una sèrie de composicions seves inspirades en la música clàssica per a piano. Aquest disc és una veritable joia, una obra quasi de culte per a molta gent. La música d'en Sakamoto també havia estat qualificada de "comercial" per molts puristes. Com el mateix Guinovart, havia dedicat part important de la seva carrera a escriure música per acompanyar imatges (el que s'anomena bandes sonores).

     
     Abans de començar l’acte, em van explicar que, un compositor, membre numerari de l’Acadèmia, s’havia oposat fermament a que l’Albert Guinovart en fos nomenat membre, assegurant que no tenia nivell. Va fer servir l’argument que la seva obra era purament comercial i no podia ser presa seriosament. Aquest compositor, segurament, també hauria vetat en Riuychi Sakamoto. Vaig tornar a tenir la sensació de viure en un país petit i ronyós. Segur que a l’Albert Guinovart amb el seu talent, li hauria anat d’una altra manera als Estats Units, per exemple. Aquí les coses costen, perquè sempre hi ha gent disposada a posar pals a les rodes. Sort que els bons artistes, de tot això, no en fan ni cas i que de tant en tant, fins i tot en una acadèmia es pot passar una bona estona. 

8 comentaris:

  1. Benvolguda Anna,

    Segons he pogut comprovar en la pàgina web de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, va obrir les seves portes el 1775. Per tant ben aviat tindrà 240 ... i encara s’aguanta. Moltes obres contemporànies, amb menys de la quarta part ja ni existeixen o estan en un racó.

    És un edifici antic i entenc que ben conservat. Si les seves condicions de conservació fossin pèssimes el podries qualificar de rònec, de vell. Però antic vol dir solera, prestància, quelcom intemporal. I pot ser, el fet que hagis estat tant de temps envoltada d’art contemporani, t’ha fet allunyar de l’autèntica essència de l’art: La bellesa i la sublimació de la creació i l’ànima humana, al llarg dels segles.
    L’art, si està fet amb esperit i és bo, tan li és que sigui contemporani com no. És el que frapa a la persona que el veu. Quan s’estima l’art, aquest PARLA al qui el contempla. En silenci, perquè només el pot entendre el qui queda absort o atrapat per una peça, sigui de l’any que sigui.

    Interessant el que planteges en referència a l’Albert Guinovart. Molt, moltíssim millor l’opció d’un concert que no pas un mal rollo de xerrada. Penso que avui en dia les conferències estan desfasades. Internet ens ho posa a l’abast, i la majoria de conferenciants són poc àgils, i és limiten a llegir el que han preparat.

    I dius que va tocar Chopin. Ideal per l’entorn, evidentment. Quasi es pot dir que el music es coetani de l’edifici, i per tant el nou acadèmic va optar per una música amb sentiment, romanticisme i bellesa explícita. Es a dir, en base a la comparança que fas amb Sakamoto, va retornar al clàssics, a les fonts, una mica en reivindicació de la seva existència, de la seva base como músic i compositor.

    Sense els clàssics, ell no hauria après música. Naturalment, li interessava experimentar, com al compositor japonès, però cal retornar a les fons, com a l’art, per no perdre’ns i avançar.

    Avui en dia es fa massa art contemporani, sense tenir la solidesa de l’academicisme. Es com qualsevol ésser humà: per poder escriure, cal aprendre l’abecedari, les normes gramaticals, el significat de les frases, i desprès es pot escriure. En l’art contemporani es igual: cal apreciar als antics, començant per Egipte, si es vol, per fruir de l’actualitat. Però mai els hem de deixar enrere, i hem de fer un Back to Basics sempre, perquè es la solidesa que ens permet afrontar el futur, per aconseguir que sempre hi hagin basics-clàssics.

    El que expliques de l’oposició frontal d’un membre de l’acadèmia, només es pot resumir en una paraula: enveja. De la creativitat d’un músic conegut arreu, gràcies al seu esforç, i perquè no, al haver format part d’un entorn diferent al classicisme. És el mal d’aquest país, digui-li Catalunya, digui- li Espanya, que en lloc d’admirar i admetre lo bo, l’enveja, i per tant el menysprea. Si, segurament, a en Sakamoto li hagués passat igual. Lo important es la bona estona que va passar i que desprès de molt de temps, vas tornar a l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs era la primera vegada que visitava aquell edifici. Pel que fós, no hi havia estat mai abans.

      El primer artista que em va venir al cap en veure aquelles parets plenes d'obres antigues va ser en Perejaume. Té una sèrie d'obres de petit format dedicades a "la pintura", en les que glosa els espais clàssics com aquell, i altres de caire museístic. També fa referència a tots aquests mestres clàssics, molts d'ells desconeguts, però importants en la història. En l'exposició que es va organitzar a La Pedrera, hi havia algunes d'aquestes obres exposades en unes vitrines. La veritat és que eren unes obres extraordinàriament atractives.

      Posteriorment a l'acte acadèmic, vain saber que sis o set members de l'acadèmia (tots els del sector de música), havien mostrat la seva reticència a que l'Albert Guinovart en formés part. Una mostra clara de l'estretor de mires d'aquests acadèmics. Si fa música comercial, és que és dolent. Quin silogisme més fals!. Ja sabem prou bé, que hi ha música comercial (pensem en tota la història del rock) que forma i formarà part de la història.

      El meu professor de piano, en David Padrós, em va explicar (fent referència al comentari que li vaig fer sobre l'extraordinari pianista que era en Guinovart) que feia uns anys, l'Albert Guinovart havia interpretat magistralment una peça per a piano i instruments de corda, que en David havia composat per encàrrec del festival de Torroella de Montgrí. El seu talent és innegable i espero que segueixi tenint èxits!

      Estic d'acord amb el que dius sobre el coneixement i el respecte a la història, fonamental per a una bona base crítica, però tot el que fa referència a la paraula "acadèmia", a mi em desperta molta recança. El concepte "d'academicisme" ha anat sovint lligat a immobilisme, i a mi això no em resulta gaire atractiu. Precisament en Perejaume, li dona la volta a tot això, amb un discurs molt intel.ligent. Te tota una obra tant poètica com pictòrica sobre aquests conceptes. Molt recomanable!

      Elimina
  2. No es que me caiga muy bien a mí la cultura americana pero sí hay que reconocerles una mayor apertura hacia lo nuevo y mayores oportunidades para la gente que demuestra que vale. Los famosos "skills" tienen casi tanto mérito como los estudios. Y lo digo porque algo tendrán en común con los británicos.
    Las Academias me recuerdan a los famosos Casinos. Ambientes cerrados y demasiados pegados a viejos privilegios que ya tendrían que haber desaparecido para que entre algo de aire fresco en esos bellos edificios.
    Un abrazo, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El concepto de "Academia" no está tan arraigado en la cultura americana como en la europea, quizás les falta esta tradición histórica que tenemos aquí, que a veces es buena y a veces resulta un lastre. A mi me apasionan los movimientos artísticos que han surgido para hacer frente a las academias. El modernismo, por ejemplo. El lema de la Wiener Sezession, que era como se denominaba el movimiento equivalente al modernismo en Austria, era : "A cada tiempo su arte, y a cada arte su libertad". Fue un movimiento muy fuerte a nivel europeo, que miraba mucho a la naturaleza. De hecho, quería "copiar" sus leyes para "reproducirlas" en arte. El ejemplo paradigmático del antiacademicismo en Catalunya fue Gaudí, que construía sin planos. Un autentico genio.

      Sin duda hay valores importantes en todo en arte del pasado, hay que tenerlo en cuenta y aprender de él. Pero no puede ser nunca la única referencia válida para emitir juicios de valor.

      Saludos!

      Elimina
  3. Muy de acuerdo con tu último párrafo.
    Gracias. Un placer aprender contigo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias a ti, Ohma, me hace feliz que pienses esto, porque para mí, el aprender es un gran valor.

      Elimina
  4. Me ha parecido muy intersante, sobre todo la temática del blog, voy a hurgar más..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me alegra saber que la temática del blog te ha parecido interesante, y gracias por visitarlo.

      Elimina