Una visita guiada

     

      La llibertad acabada d’estrenar, em va permetre assistir una tarda de dissabte, a una visita guiada al Macba. La directora de la Fundació Joan Brossa, oferia una visita al fons documental de Joan Brossa, dipositat al Macba des de 2012. En el context de l’exposició Art : Barcelona viu l’art contemporani, s’havien exposat per primera vegada uns originals destacats del poeta i que provenien d’aquests fons: Sèrie de poemes, del 1960, i que forma part de les seves primeres suites de poesia visual (1950-1969), i la Suite Bufa, de 1966, escrita amb la col.laboració de Josep Mª Mestres Quadreny. En la invitació que m’havia arribat per correu electrònic, es reproduïen unes estovalles de plàstic amb un poema d’en Brossa imprès. Això no m’havia agradat gaire, no els costava gens haver reproduït el poema visual i prou, sense la referència dubtosa de les estovalles.

    

     La visita comentada als fons d’en Brossa però, no va començar gaire bé.  La directora de la fundació, es va situar al davant dels primers poemes visuals d’en Brossa, i, tret de detalls insignificants com que aquells poemes estaven fets matusserament, i que tots havien patit accidents deguts a la pols, a la humitat, o al descuit, no se’ns va donar cap aproximació intel.lectual al contingut d’aquells poemes. La directora de la Fundació, explicava tot això entre grans rialles i mostres de carinyosa condescendència envers el poeta, però jo hauria preferit que s’hagués aturat al davant del primer poema, en el que hi havia escrita la paraula “cerilla”, a sota hi havia el dibuix d’una cerilla, i a sota una cerilla enganxada, i ens hagués explicat que, cinc anys després, en Joseph Kosuth havia fet una obra titulada One and three chairs, que consistia en: la fotografia d’una cadira, la cadira, i una definició extreta del diccionari de la paraula cadira. Joseph Kosuth havia realitzat diverses sèries amb diferents objectes seguint la mateixa idea, i en Brossa havia estat un precursor. Això, la directora de la Fundació Brossa no ho va explicar, potser perquè no ho sabia. Tampoc ens va parlar dels antecedents dadaistes de les seves accions musicals, a l’hora de parlar dels documents relatius a la Suite Bufa que estaven allà exposats. A la vitrina, hi havia diverses fotos del dia en que es va representar. La música era d’en Mestres Quadreny, i el pianista, aquell dia, va ser en Carles Santos. El Macba havia instal.lat un reproductor de so, i es sentia la música composada per aquella acció, però per les explicacions que ella va donar, es deduïa que, qui tocava, és clar, era en Carles Santos. Doncs no, era una gravació de la integral de Mestres Quadreny que havia interpretat el pianista francès Jean Pierre Dupuy l’any 2008. La veritat és que em va caure l’ànima als peus: no creia que la resta de la visita m’aportés res de nou. Fins aquell moment, no havia percebut ni el rigor, ni els coneixements artístics necessaris per a que la visita tingués el nivell adequat.

     

     Quan vam entrar a l'arxiu, ja feia estona que havia desconnectat de les explicacions de la guia, però quan va parlar de l’entrada dels tècnics arxivers, vestits amb mono blanc, guants i mascareta, i armats amb aspiradors per netejar tots els papers abans d’endur-se’ls de l’estudi d’en Brossa, vaig baixar del núvol. I si entremig dels papers, havien coses que haurien de pertànyer només a la família, coses privades, indiscretes fins i tot, personals. Em van venir esgarrifances. La directora de la Fundació havia estat xerrant tota l’estona, entre somriures i rialles, amb una veu ben impostada, fent èmfasi en les pauses, es notava que li agradava escoltar-se. Però els continguts que ens havia ofert en la seva visita guiada, em van semblar limitats.  En aturar-se al davant d’una taula parada amb documents originals, extrets d’un d’aquells arxivadors, tret d’explicar anècdotes, tampoc va acabar d’entrar en matèria. La vida privada d’un artista, no tindria interès si no tingués una obra consistent al darrera. Després va parlar dels poemes visuals  referint-se a...  posters!. Que no sabia que s’havien editat primer com a serigrafies, l’any 1982 i posteriorment el 1988 i el 1989 en litografies, i que eren edicions signades i numerades?  Va ser potser, la última responsable de que en la invitació d’aquell acte es reproduïssin aquelles estovalles de merchandising, enlloc del poema original?  Era la persona adient per cuidar-se de tot allò?.

    

     Vaig sortir bastant deprimida, amb la sensació de viure en un  país petit i miserable.