Un canvi d'aires

   

       Aquesta va ser la darrera fotografia que en Jordi Casañas (1) em va enviar a la galeria. La vaig rebre el meu darrer dia de feina, cap a mig matí. Vaig pensar que l’havia triat expressament, a manera de comiat. Allà estava la gandula, al mig del prat, ben solitària. S’havia aixecat un vent massa fresc potser, i l’ocupant, que, fins feia poc s’hi havia assegut a gaudir del sol i la tranquil.litat, havia marxat cap a una altra banda. La gandula s’havia quedat allà, tota sola, oblidada potser. Qui l’havia deixat allà, havia marxat. Segurament, ja s’havia posat a fer alguna altra cosa;  potser era dins la casa que es veia al darrera dels arbustos, o potser havia pujat a dalt d’un cotxe i havia marxat ben lluny. El més probable, és que ja no se’n recordava que havia deixat la gandula al prat.

    

     Fa tres dies que vaig plegar de la galeria, després de vint-i-sis anys d’haver-hi treballat. Com a la foto, havia començat a bufar un vent molest, i ja no s’hi estava bé. Pocs dies abans de plegar, un visitant de la galeria i amic, en Carles Lliure, em va dir que els escrits d’aquest blog eren massa nostàlgics. No és que no estigui bé, la nostàlgia,- va dir-me un dia que em va venir a veure-  però hauries de mirar endavant. Potser perquè quan vaig començar a escriure el blog, ja sabia que el moment de plegar s’acostava. Havien canviat massa coses, res no s’assemblava al que havia estat. O potser era jo, la que havia canviat?.  En qualsevol cas, calia fer memòria de tots els moments que havien valgut la pena. En són tants, que en els dos anys que fa que escric el blog, no en dec haver explicat ni la meitat. Qui és que pot dir que ha estat treballant tant a gust durant tants anys? Em va preguntar un client i amic quan li vaig dir que plegava. I tenia tota la raó, quan miri enrere, com ho fan molts dels escrits d’aquests blog, me’n adonaré que aquesta pila de bons records, m’han fet la persona que sóc ara. Tots i cada un d’ells, així com moltes de les persones que m’han acompanyat durant els darrers anys, seguiran amb mi en el futur. També estic ben segura que n’apareixeran d’altres, que seran molt valuoses. L’important és que em vaig adonar de quan va ser el moment just per prendre la decisió de seguir el meu camí. Passi el que passi, era el que havia de fer. Quan s’aixeca el vent, és millor entrar a dins.

   

       A partir d’ara l’autora de El quadern robat canviarà d’escenari, però seguirà ocupant-se del seus artistes, dels vells i dels nous. Potser s’indignarà menys, ja no haurà de suportar ni patir les situacions i les persones que, cada vegada més, la posaven malalta dels nervis. També és possible que tingui altres maldecaps, ja se’ls veu a venir. De tant en tant, recordarà els espais en els que va passar tants anys i oblidarà (ja ho està fent) els canvis no desitjats viscuts amb una gran impotència. I al capdavall, tot haurà estat a fi de bé. Haurà pogut recuperar l’energia i la il.lusió de tots els seus records i mirar cap endavant.

Notes:
(1).- Vegeu :http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/06/la-ciutat-i-la-vida-les-fotos-den-jordi.html i http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/01/practicament-ja-no-es-reben-cartes.html