Després de llegir el comentari que va deixar la Marta Teixidó en el text anterior (1), vaig pensar que seria el moment oportú de publicar aquesta reflexió, que vaig escriure cap al mes de maig de l'any passat. Aquest text li dedico a ella, una dona lluitadora que sempre es qüestiona el perquè de les coses, amb sentit comú, intel.ligència i respecte. Es mereix una menció especial en aquest blog, pels seus comentaris sempre enriquidors.
***
Molt de tant en tant, alguns estudiants
de Belles Arts visiten la galeria. Crec
que haurien de visitar les galeries d’art molt més sovint, però només ho fan
quan algun professor els ho demana, com a condició sine qua non per
tenir millor nota. De fet, per a un aspirant a artista, la galeria seria el pas
següent a la facultat. La finalitat de l’artista –deixant de banda qualsevol
consideració relativa a l’expressió íntima espiritual, social, o el que sigui-
és poder ensenyar la seva obra, i això es fa a les galeries. La realitat és
però, que venen poc. Potser és que, a hores d’ara, les galeries han perdut el
pes específic dins el món de la cultura, que tenien abans. Els centres d’art
(museus, fundacions, etc.) han passat al davant. Jo sempre havia defensat
que la galeria és la primera línia de foc, el primer lloc on l’artista es
mesura amb la realitat, l’espai on es fan els primers judicis sobre les obres.
Sempre havia pensat que les exposicions en els altres centres venien després.
Pel que sembla, tot això –al menys aquí- ja no és així.
La setmana passada, va venir una noia,
estudiant de Belles Arts, i em va demanar si em podia fer unes preguntes per a
fer un treball de l’assignatura de sociologia. Estem a finals de curs, i em
vaig imaginar que, a aquelles alçades de curs, les preguntes podrien ser
mínimament interessants. Però la veritat va ser que, després de la primera
pregunta (la noia em va preguntar si era imprescindible tenir el títol de
Belles Arts per a exposar), em vaig quedar tant parada, que vaig acabar sent
jo, qui li va fer preguntes a la noia. Després d’un curs fent sociologia de
l’art, pràcticament no sabia què era
una galeria d’art – tot i que la noia semblava força desperta-. Em va explicar,
que els professors els hi marquen la pauta del que han de pintar, no de com
ho han de fer per treure la màxima expressivitat del que volen dir. Si no
practiquen un determinat tipus d’art, estan morts, i suspesos. O sigui: han d’oblidar-se d’ells mateixos i
del que porten a dins. Han de fer un bon producte a l’ús, que encaixi amb la
moda del moment, amb els espessos i soporífers discursos dels comissaris.
Quin sentit tindrà, doncs, l’art que produeixin?.
Li vaig aconsellar que canviés de carrera
universitària. Que estudiés alguna cosa sobre filosofia, història o pensament,
alguna cosa que la fes pensar i omplir-se de continguts. Si volia ser artista,
era important que tingués un coneixement ,el més profund possible, de la seva
societat i d’ella mateixa. Havia de saber el perquè les coses havien arribat a
ser com són, i conèixer les diverses actituds, les diverses reaccions que
s’havien produït al llarg de la història sobre els fets que havien donat forma
al món tal i com l’entenem. Un cop en
aquest camí, havia de trobar la manera de fer sortir el que ella sentia al
respecte de tot. Li havien d’ensenyar el com, i no el què.
La noia em va donar les gràcies, em va
dir que l’havia ajudat molt. Poc
després, però, em va semblar que m’havia equivocat. Li havia dit que anés a contracorrent. Que no fes el que es
porta, si no el que ella creies que havia de fer. Coneixent aquest món des
de dins, he de confessar que aquest va ser un molt mal consell.
Notes:
Pot ser que, a vegades, la gent molt jove, encara no té clar el que, per tant, aleshores és molt difícil fer-los desenvolupar el com. Molts alumnes no deuen saber què pintar...quan comencen.
ResponEliminaDoncs què esta passant en la nostra societat? Els alumnes universitaris tenen de 18 a 23 anys de mitja. No ténen un què???? Només cal que siguin ells mateixos!
EliminaMoltíssimes gràcies Anna per dedicar-me un dels teus articles, i per la consideració que et mereix la meva persona, a través les meves opinions, que gràcies al teu blog, expresso amb total llibertat, i per descomptat, per l’experiència viscuda, amb coneixement de causa.
ResponEliminaI gràcies també als teus articles, com he manifestat més d’una vegada, he tingut coneixement de podem-ne dir “les bambolines” d’una galeria d’art, i de tot el que es mou.
El cas que planteges en aquest article és d’una claredat diàfana en referència a l’educació i a les seves mancances, tant a nivell acadèmic com familiar. Les universitats estan pautades per unes directrius que només afavoreixen a un funcionariat mancat de vocació, no se si pel sotmetiment a les voluntats polítiques que marquen aquestes directrius, o perquè apliquen aquella dita de “postes de sol i caps de setmana”.
El cas és que amb el pas dels anys, els canvis imposats per una llei tan nefasta com la LOGSE, i altres de posteriors, han derivat en una societat culturalment empobrida, amb la davallada de les Humanitats, que el que està provocant es que l’ésser humà redueixi les seves facultats d’anàlisi i reflexió.
TS Elliot, el poeta, dramaturg i crític literari anglo-americà, va publicar en el seu assaig Notes Towards the Definiton of Culture (1948):
"La ingènua idea que a través de l'educació, es pot transmetre la cultura a la totalitat de la societat, està destruint” l’ alta cultura ", ja que l'única manera d'aconseguir aquesta democratització universal de la cultura és empobrint, tornant cada dia més superficial ".
L'insigne assagista centra la seva dissertació en el context global de les humanitats, de manera que per extensió, l'art queda perfectament contingut en l'anterior cita. Per Elliot, l '"alta cultura" és l'elit intel•lectual i de pensament, que en res té a veure amb un estatus econòmic o polític
No obstant el que abans he expressat, evidentment la família també hi té que veure molt en el fet que una noia com l’estudiant que ens expliques, no disposes ni de base suficient per fer unes preguntes amb cara i ulls. Recordo amb la meva infantesa, que els meus pares, mecànic de maquinaria tèxtil i cosidora de gènere de punt, tenien prou senderi com perquè disposar d’un “Diccionario Enciclopèdico SOPENA”, que per descomptat conservo, i realitzar la famosa col•lecció en fascicles MONITOR, de l’editorial Salvat, que també està en la meva biblioteca. El meu pare m’havia portat a museus, com el militar, com el de cera, com el parc Güell, el Museu Marés, etc., ben cert que esperonat per la meva mare, que mentre treballava a casa, confeccionant samarretes i calçotets, escoltava la ràdio i s’intruïa, fins a tal punt que, quan jo tenia uns 6 o 7 anys li vaig preguntar qui eren els Beatles, i em va dir els seus 4 noms. I era cosidora !!!
Per tant, dins la senzillesa de les seves vides i oficies – tot i que per ser mecànic calia conèixer la trigonometria i saber fer càlculs a la centèsima, ara ho fan els ordinadors – sabien que la cultura i el coneixement eren importants. “Com més sàpigues, millor per a tu”, em deia el meu pare. Venien d’una generació on anar a més era millorar i prosperar. I el cas particular meu, es donava molt sovint quan jo era petita.
Com és que ara els pares no saben formar als seus fills?. Senzillament perquè no tenen formació ni interès en tenir-la. S’han encarregat les diferents lleis de “matar l’esperit crític a l’escola”, i l’exemple d’estudiant que presentes és el resultat.
La vas aconsellar bé, perquè ho vas fer des de la teva basant de ÉSSER HUMÀ, que sent, que conversa, que pateix i que té formació humanística. I per descomptat que la vas ajudar, fins a tal punt que li vas indicar el camí de que s’haurà d’instruir a si mateixa, si vol mínimament subsistir en aquesta jungla d’incultura en que ens han ficat, sense el nostre permís.
Sobre l'afany de saber de moltes persones que van viure la postguerra sent nens i van fer-se adults en la pobresa que dominava la nostra societat durant els anys 40s i 50s, t'aconsello un text que ha publicat en Quim Belsa (el meu germà i autor del primer comentari d'aquest article) en el seu blog "El port de les sirenes" sobre un llibre de vell que va trobar a casa dels meus pares: "el llibre del tè". Veuràs que a nosaltres també ens varen empènyer a "omplir la motxila" amb tots els coneixements possibles.
EliminaUn company de feina que vaig tenir durant molts anys, sempre deia que és molt important quüestionar-te totes les coses. No podem donar per bo tot el que ens presenten, per més que vingui de les més altes esferes. Ens hem de qüestionar si és "de debó". Ell, es clar, es referia al món de l'art. Per qüestionar-te les coses, has d'estar molt entrenat, i si t'ho han ensenyat des de petit, millor que millor.
Penso que a molts pares el que els falta ara, és temps per dedicar als seus fills. Estan ficats en deutes esgarrifosos (hipoteques, i altres despeses derivades de "l'estat del benestar") i han de treballar moltes hores per pagar aquests deutes. Això els provoca una insatisfacció molt gran i no ténen l'estat d'ànim adient per dedicar als fills temps de qualitat. Ho dic, pensant en més d'un amic meu en aquesta situació.
És evident que crec en la importancia de l'educació que rebem a casa. És vital i fonamental, tant o més que la que ens donaran als centres d'estudis. I això malauradament, no ho comparteixen molts pares, que creuen que tot això ho ha de fer l'escola. Com s'equivoquen!
Et vaig dedicar aquest escrit, perquè sé que l'educació de les persones és una cosa que t'interessa i et preocupa, i que com jo mateixa, creus que és la base del bon funcionament del nostre món.
Tens tota la raó Anna quan parles de que els pares d’avui en dia estan sotmesos a masses pressions per mantenir l’estat del benestar, que mes aviat, a l’albada del segle XXI, sembla més una esclavitud que un benefici.
ResponEliminaPerò penso que hi ha quelcom que els pares actuals no tenen en compte: Un fill és un ésser humà. No es tracte de complir en la “producció”, sinó lluitar per algú i que continuï la fase evolutiva humana. Ser pares no és el moment de parir la criatura, és EDUCAR-LA!!!, I aquí és un hi ha el desgavell, davant un professorat desmotivat, amb mancança de vocació, sentit estricte de funcionariat i que per postres ha d’assumir un indirecte paper de pares.
Per tant, ens ho hem de qüestionar tot, perquè la situació actual així ho requereix, des de l’educació fins a les noticies que llegim o escoltem; estem en l’era de la màxima comunicació i la mínima informació.
Prenc deguda nota de visitar el blog del teu germà i novament, gràcies emocionades per la teva dedicatòria.
Estaria bé que els educators que visitin aquest blog, deixin la seva opinió. De moment tenim l'opinió d'en Quim, que, dóna a entendre que potser no hem de donar per fet que els estudiants tinguin les coses gaire clares. Estaria bé poder comptar amb més experiències. Què en deuen pensar els professors universitaris?
EliminaAnna,
ResponEliminaDins el món de les galeries resulta molt difícil anar a contracorrent, com a mínim per part d'un artista. En general, actualment és un món poc agosarat, conservador i, fins i tot, m'atreviria a dir covard. No s'aposta per individus que tenen coses valentes i fortes per dir. S'ha trobat una fórmula comercial plausible i en això ens hem quedat. Perquè l'important és l'èxit comercial i de crítica... Quan a vegades els crítics tampoc saben què dir i han trobat la seva fórmula també. Els casos d'artistes realment trascendents, pensem per exemple Francis Bacon, han acabat. Vivim una època anodina i, per tant, també són anodins en general els artistes, les galeries, els crítics, etc.
Una abraçada
Tens tota la raó. Jo també crec que hi ha "grups de poder" que defensen determinades tendències, i que ens fan creure que són el millor i el més nou. També crec que les galeries importants han girat bastant l'esquena als artistes d'aquí, potser degut a un complexe d'inferioritat (o de tonteria). Conec a més d'un artista que s'ha hagut de buscar la vida a l'estranger, perquè aquí no se li ha fet ni cas. Potser, com tu dius, perquè estem en una època ben anodina, o perquè falta criteri, interès real i energia.
Elimina