Sobre la megalomania

        

      En José María Valverde va ser un dels professors que em va influir més durant la meva vida d’estudiant. La primera vegada que vaig sentir parlar dels vienesos (Ludwig Wittgenstein, Karl Kraus, Adolf Loos, etc), va ser durant una conferència a la que vaig assistir a l’antiga escola de disseny tèxtil que dirigia en Ramon Folch, i que estava al carrer Margenat, en una torreta precedida d’un jardí. Aquelles conferències, tenien lloc els dilluns al vespre, i si no recordo malament, jo feia primer curs d’Història de l’Art a la Universitat. Era un curset sobre estètica, i suposo que el meu pare em va matricular confiant en que em seria ben útil pels meus estudis universitaris. En aquell moment, ell no es podia ni imaginar fins a quin punt em serien d’útils, no només durant els estudis, sino per tota la vida. A part d’en José Maria Valverde, els altres conferenciants eren intel.lectuals com en José Luis López Aranguren i en Xavier Rubert de Ventós. Moltes de les coses que, més endavant em serien de gran utilitat intel.lectual, les vaig aprendre durant aquelles sessions.

     
     Recordo que una vegada, en reflexionar sobre la complexitat dels temes relacionats amb la filosofia, en José María Valverde ens va preguntar: ¿No les ha pasado a ustedes alguna vez, que estando en cama con fiebre, ven de repente las cosas claras, llegan al nudo del problema y se les ocurre, de la manera más diáfana, la única solución possible?. Doncs sí, això ja m’havia passat més d’una vegada, i m’ha tornat a passar aquest matí, quan m’he despertat enfebrada, atacada per una grip. Ahir vaig ser mig testimoni (ho dic així perquè no vaig prendre part activa del fet) del procés de muntatge d’una instal.lació d’un artista. La instal·lació constava de dues parts. En una paret, hi havia una obra d’uns 20 metres (suposo que si la paret hagués mesurat 50 metres, l’obra també els hauria mesurat), i a la paret del davant (també d’uns 20 metres), es projectava el procés de creació d’aquella obra (la projecció també mesurava 20 metres, es clar). La dimensió imponent d’aquella instal.lació, em va semblar exagerada. De primer vaig pensar en l’ego exagerat d’alguns artistes, que pensen en exposar només en grans espais. Sempre s’ha parlat de l’ego dels artistes, absurd del tot, si pensem en la poca transcendència del seu treball pel que fa a l’evolució de la humanitat. Com hauria de ser de gegant l’ego d’un científic que descobreix el remei per una malaltia?. Al vespre vaig pensar que la megalomania d’aquell artista era tal, que em feia pensar que es creia un ésser diví. Aquell artista, tenia complex de Déu i aquella instal.lació no era una altra cosa que l’escenografia ideal per al seu ego.

     
     Quan m’he despertat aquest matí, però, enfebrada i havent passat una mala nit, he passat una estona de semiconsciència, sense treure’m del cap aquella instal.lació de 20 metres. Com si fos el tràiler d’una pel.lícula, m’han passat altres obres del mateix artista pel davant dels ulls. Des de fa anys, el centre de la seva obra l’ocupen els rastres de grans desastres naturals: terratrèmols devastadors, erupcions volcàniques, la força destructora de l’aigua, i recentment, s’ha centrat en les derivacions de l’Holocaust. Aquesta obsessió pel rastre de la destrucció només pot ser el resultat, no de patir un complex de Déu, sino del seu contrari: del mateix Dimoni.

     Arribats a aquest punt, els lectors potser riureu. Alguns pensareu que la teoria del mestre Valverde, no fa altra cosa que donar credibilitat al deliri. Jo m’inclino a pensar que un artista no ha de necessitar 20, ni 50 metres de paret per expressar-se. Si no, torneu a mirar el petit dibuix d’en Ràfols Casamada reproduït en el text anterior. Aquesta megalomania, si més no, em produeix un gran desassossec i molta recança.